UNA CERTA PENOMBRA
IV Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater
Antoni IbañezThis is the light of the mind, cold and planetary. The trees of the mind are black. The light is blue. The grasses unload their griefs on my feet as if I were God, prickling my ankles and murmuring of their humility. Fumey, spiritous mists inhabit this place separated from my house by a row of headstones. I simply cannot see where there is to get to (...) I have fallen a long way. Clouds are flowering blue and mystical over the face of the stars (...) The moon sees nothing of this. She is bald and wild. And the message of the yew tree is blackness: blackness and silence.
[Sylvia Plath, The moon and the yew tree]
Aquesta és la llum de la ment, freda i planetària. Els arbres de la ment són negres. La llum és blava. Les herbes descarreguen les penes als meus peus com si fos Déu, em burxen els turmells i em xiuxiuegen la seva humilitat. Boires humides i espiritoses poblen aquest indret separat de casa meva per un rengle de làpides. Simplement no veig cap a on anar (...) La meva caiguda ha estat tan llarga. Floreixen núvols blaus i místics sobre la cara de les estrelles (...) La lluna no ho veu. És escarida i salvatge. I el missatge del teix és la foscor: la foscor i el silenci.
[Sylvia Plath, La lluna i el teix]
Toda a vida da alma humana é um movimento na penumbra
[Fernando Pessoa, Livro do desassossego, 63]
Hi ha una certa penombra d’estels massa florits. La lluna de maig s’escau en l’oblit de fanals massa tristos. No hi ha res damunt del cap. Parla, parla de política, de vins, de sexe fàcil... Parla’m de la pell que emmascara tots els somnis mentre regalimes paraules com un degotall de llàgrimes inútils sobre el riu enterbolit d’Heràclit. ¿Per què em salveu, si no vull ser salvat? ¿Per què hauria de tornar-me com vosaltres? ¿Per què tanta lògica –la vostra lògica–, aquest martell d’acer implacable? Hi ha una certa penombra de molses atàviques que no ens permet d’obrir noves portes en el laberint que mena a la platja dels oblits. ¿Per què certs poemes estripen l’ànima? Segueix pensant que no hi ha res damunt del cap, a l’altra banda d’allò que els ulls et mostren. Segueix creient que tot a la vida és xauxa. Jo també m’emborratxo per a oblidar les preguntes. Mireu-la com fuig, la veritat escàpola, la veritat fatídica, la puta veritat. Volia fingir que hi pot haver una alternativa, una drecera viable, una lectura diferent que contradigui la versió oficial dels fets. Ara sóc als teus peus arrapant-me com l’heura, xiuxiuejant pietat a les muses extraviades en l’ostracisme mític. No, avui encara no podem jugar a ser poetes egregis que fan recitals a l’àgora. La gent no vol poesia, sinó apocalipsi. Les bales han de passar fregant les temples perquè sigui emocionant i l’adrenalina pugi com l’escuma de la cervesa en el got allargat. ¿Per què voleu un violí i un piano i un arbre cap per avall si les criatures badallen i els vells enyoren Verdaguer? Els murs creixen entre paraula i paraula. L’escarabat del meu cor ha demanat la baixa i se n’ha anat de vacances a Can Pistraus. Escolto Van Morrison amb una melangia feta d’engrunes tardorenques quan ningú ja no pot ser res més que fulla esgrogueïda, rosa de novembre, sang de serp, antiga olivera, rovellada veu, saba que s’escorre pels dits, entre les arrels més fondes, en el silenci nítid de l’horabaixa moribunda. És el fracàs que ens tempta. Màscares de cartró omplen les parets. He estat tantes persones que ja no recordo els noms dels meus cadàvers. Alguns feien fila de fantasmes, xerraires i sincers [la sinceritat és un vici insuportable] No vull acostumar-me a la decadència. El dia que escrigui un poema perfecte em suïcidaré com un poeta maleït. Pound em farà de marmessor. M’espera Rimbaud a l’altra banda de l’estret de Gibraltar per a ensenyar-me les fonts del Nil. Caminarem sense pressa fins que l’esfinx ens mostri l’última veritat del sol ponent. Horus i Osiris. Hi ha deserts acollidors. La teva pell. El fred de les tardes de diumenge. Els mitjons de l’alba no escalfen res. ¿Verlaine? No sé qui és aquest senyor. El jurat no es posa d’acord... No hi ha unanimitat. Un reguitzell de paraules boniques versus una tirallonga d’improperis. O tot o res, que deia aquell. Et juro que no m’acaba de fer el pes aquest noiet aturadot que diu que vol ser bisbe en comptes de poeta. No fotem. Si aconsegueixo el seu correu electrònic li diré quatre coses ben dites. In a haze, a stormy haze, I’ll be round, I’ll be loving you always, always. ¿Llavis esberlats com magranes sucoses? ¿Tabac de pipa sobre la taula? ¿Vi blanc calent? Oh, and i don't have a soul to save. Cossos, només cossos omplint avingudes i centres comercials, cinemes, estadis, tanatoris, platges, audiències que són números, només números, clavells pintats de color blau, zoològics sense gàbies, rambles de dolor, places on les parpelles s’entretenen per les cantonades brutes com rates afamades; en fi, el brogit inapel·lable dels humans...
[El llibre sortirà publicat després de l'estiu a Edicions 62]