TROS DE QUÒNIAM [VADEMÈCUM DE SÀTIRES] Tros de Quòniam [Antoni Ibañez] II Premi d'Humor i Sàtira Jaume Maspons [2003] Premi Maspons QUÒNIAM Tros de quòniam: talòs, beneitot; cast. pedazo de alcornoque. Bevia a galet, lo tros de quòniam [Verdaguer Jov. 106] ETIM.: pres del llatí quoniam, 'perquè', segurament a través del llenguatge dels clargues o dels estudiants. [Del DCVB Alcover-Moll] [1839; expressió llat., 'perquè', sorgit segurament en ambients eclesiàstics, aplicat en algunes discussions escolàstiques a alguns que es llancessin a argumentar amb 'quoniam' sense saber després què dir] [Del Gran Diccionari de la Llengua Catalana] beati pauperes spiritu, quoniam ipsorum est regnum caelorum [Mateu 5,3] Estic cansat de llegir textos intermedis, s'ha podrit ja l'aigua del got d'aigua mig buit que té la tieta a la tauleta. El periodisme que es practica avui és la tova d'un nen que s'ha fet caca. És un periodisme que s'arrossega i que l'únic propòsit que té és poder-se seguir arrossegant per mil o dos mil euros mensuals. No es pot escriure amb el boli en una mà i la hipoteca a l'altra. Si el que vols són diners per arribar a final de mes hi ha oficis molt respectables que mai no et posaran en cap conflicte. Escriure és per a valents: no cal destrossar ningú per ser un bon escriptor, però has de tenir la llibertat per poder-ho fer si cal. Jugar a calcular, o a escalar, genera aquesta prosa sense esperança, sense el desig d'un món millor. Aquesta prosa rendida com un malalt que no vol lluitar. Perdrem igual, per descomptat. Però mentre el greix políticament correcte i castrador ens devora, és dolç morir amb l'elegància de detalls de dignitat intel·lectual. [Salvador Sostres al diari "Avui" Llir entre cards, 28-OCT-2003] El problema de la literatura és que no hi ha prou realisme. [Emili Teixidor al setmanari "Presència" núm. 1653] —————————AVÍS————————— Al començament fou la paraula. Les paraules. Després, el fragment. Fragments que es congriaren fins a formar un corpus més o menys presentable. Reflexions puntuals que vaig titular i ordenar segons l'estricte ordre alfabètic. Florilegi de mots pluralitzats. N'he espigolat alguns i els he desenvolupat ad líbitum, sense embuts, extravagantment. Però que consti que això no volia ser un llibre. Dietari insurrecte. Memòries fingides. Quadern de bitàcola. Poti-poti de gèneres. Filosofia barata. Diccionari estrafolari. Vademècum de sàtires. Tot pel mateix preu. Capguardeu-vos-en. Jo no em faig responsable dels seus efectes secundaris... ————————————————————————— abdicacions abracadabrants acaballes acràcies adelitaments adéus adversaris aimies aldarulls àlibis alienacions alquímies amicícies amulets andròmines animàlies apòcrifs aquiescències aserejés askatasunes assossecs atorrollaments atzagaiades atzucacs aurèoles avalots avideses avorriments babols badalls badocs bagasses baladres banalitats barbamecs bardaixes barriles batibulls batracomiomàquies baules beceroles bel·ligeràncies besllums besunyes bigotis birimboies bordells botiflers bretolades bubotes burilles cabòries cafres caires calúmnies camàndules capricis carallotades carotes carrinclonades càstings catatímies celoberts cendres cenotafis certàmens cilicis cinismes cireres clarícies clítoris cofoismes col·lotges còmplices conclusions condons connivències conspiracions constitucions contradiccions còrpores corrípies crepuscles cretins cugúcies dallonses decadències dèdals dejunis delícies demagògies democràcies dèries desavinences desdramatitzacions desdenys deserts desficis desideràtums desídies detrits diàlegs diccionaris diners dídims disfòries dissidències dòlmens drogues eclecticismes ecologismes ectoplasmes educacions efígies embarbollaments encenalls endebades energúmens engrunes entelèquies entropies entusiasmes enzes epítoms esborralls escatofílies escatologies escletxes escòries escriptors esnobismes esoterismes espiadimonis espiells estaquirots estimballs estirabots estrelítzies estultícies estupefaccions ètiques eufòries factòtums fal·làcies fal·leres falòrnies famílies fanfàrries fetilleries ficcions fílies filípiques filosofies flames fòbies foràries foscúries foteses fracassos francesilles fretures futralades galivances galvanes ganàpies gardenys gastronomies gaubances gineceus ginestes glicines globalitzacions grafomanies guitzes herois hesicasmes heterònims himeneus hippies horitzons idiolectes ignomínies imperialismes impunitats inferns ínfules insídies insults ironies irrupcions itifàl·lics joiells jos judeocristianismes klínex lilits llatzèries lliberticidis llibertinatges llibres llombrígols llunyanies logomàquies màfies malícies malvestats mansardes marracos marranades marrades màscares matalots màtries megalomanies mènades menfotismes mentides mesquineses metànoies meuques mimoses miratges misantropies moixigangues monarquies nacionalcatolicismes naufragis necrològiques nítols noctàmbuls òbits oblits ocells odalisques ombres oracles orgasmes ostatges outsiders palíndroms pandemonis pànics panspèrmies panxacontents paradoxes paranoies paranys paraules parsimònies patums penjaments perdularis perifèries periodismes persones perversions petimetres pítimes plaers platxèries poemaris polítiques poncelles porquícies premis promiscuïtats protocols pseudònims qualssevol quetxups quiasmes quixotades rampoines ranvespres rebomboris reluctàncies repatanis rèquiems reraveres resquícies rogles romiatges ruralies sanctasanctòrums sapastres sarcasmes seduccions sentimentalismes sentits silencis sínies solituds sòmines somriures sonsònies sordideses sortilegis subversius suïcidis tabarres tàlems talibans tartanys terrorismes titelles traduccions traicions transcendències trinxeraires urcs usdefruits vagueries vanitats vehemències veïns vel·leïtats vesànies vestigis viatges voluptuositats wàters xafarderies xàldigues xambes xàquies xarxes xixines zèfirs zels zitzànies zoològics ABDICACIONS Vaig decidir abdicar de l'amor com d'un problema insoluble... Gris, el dia és gris i el cel un sostre a punt de caure. Ullades de sol enyoradisses. Tots els matins del món s'apleguen aquest matí. L'ombra del teu cos es passeja muda per la casa. Hem perdut la rialla, la tremolor dels llavis, els mots sublims. Hem perdut l'encís d'encetar nous camins. Callem com ànimes esfullades que s'han enfonsat en un oceà infestat de records maleïts. Les mirades s'eviten. Els ulls són només finestres closes que sotgen cap endins. Vaig decidir abdicar de l'amor com d'un problema insoluble... Viure és saber que, tard o d'hora, hem de morir. Per això, encara que sembli mentida, l'única llibertat real que ens queda és la de llevar-nos la vida. La resta [totes aquestes petites coses que ens atabalen dia i nit] morralla, impur esclavatge. Captius entretinguts, amunt i avall, afilerats talment formigues fabrils, febrils. ¿L'única llibertat real? Sí, potser sí: decidir abdicar d'allò que els altres desitgen amb fal·lera... Vida, amor, diners, poder, felicitat.... Abdicar per sempre més, sense contemplacions, sense escarafalls. Matar-se és l'única sortida. Us ho dic per experiència.... Vaig decidir abdicar de l'amor com d'un problema insoluble... L'endemà del meu suïcidi tothom cercava explicacions plausibles. Que si massa filosofia, que si la mala influència del Baró de Teive, que si l'esguerrada pífia d'una convivència reincident entre personalitats incompatibles, que si l'embafament crític de les insatisfaccions reduplicades, que si l'afany malaltís de recerca més enllà dels límits considerats com a normals per la psicopatologia ortodoxa, que si un batibull envitricollat de màscares histriòniques, que si la refomuda inestabilitat ciclotímica, que si era un peixos perillosíssim, que si hi podia haver alguna mena de determinació genètica, que si patatim i patatam, que si són verdes o madures, que si millor cardat que amargat, que si ara descansarà d'una vegada, pobre fill de mare, que si no som res, que si déu ho ha volgut que es faci la seva santa voluntat, que si ja es veia venir, que si del fang que som a la pols que serem només hi ha un baf escadusser de vida, que si tothom té la seva hora, que si això del crematoris no m'acaba de convèncer, que si sembla que estigui adormit, que si ara ploren els que menys haurien de plorar, que si no conec ni la meitat de la gent que ha vingut, que si és una llàstima que només ens trobem en ocasions tan luctuoses, que si no te'n recordes d'aquell dia que..... Vaig decidir abdicar de l'amor com d'un problema insoluble... Gris, el dia és gris i el cel un sostre a punt de caure. Podria escriure les meves memòries, però no ho faré. D'ençà que vaig suïcidar-me, m'estimo més callar i no remenar el passat. A l'altra banda, on sóc ara, les coses són diferents. Aquí no hi ha sentiments ni idees abstractes. Aquí tot és clar i net com l'aigua que brolla d'una glacera. Aquí dos i dos fan quatre, però ningú no perd el temps sumant o restant. Aquí, a l'Illa dels Benaurats, no accepten visa, res no es compra i res no es ven, tothom és qui és sense cap problema i ningú no fa la guitza als altres, no hi ha mosques ni rates ni veïns malparits ni gats que se't caguen al jardí, la malícia és un joc de nens, els miralls són transparents, el sexe angelical, la sang vermella com a tot arreu, el cel blau, molt blau, tan blau que, més que un cel, sembla l'esguard infinit d'un déu absent..... Vaig decidir abdicar de l'amor com d'un problema insoluble... No, no he vingut a fer homilies. Ja fa temps que no sóc cristià. Em vaig des-batejar [que és com donar-se de baixa motu proprio] llegint el Zaratustra de Nietzsche, una obra força recomanable. Hi ha un passatge memorable que diu: Ich liebe die Tapferen... Vorübergehe... Geht eure Wege! Und lasst Volk und Völker die ihren gehn! Tot llegint-lo, ipso facto, vaig abandonar el Camí pre-fabricat. Es va produir la Gran Metamorfosi, la metànoia crucial: el pas del CREURE al CREAR. Cal ser prou valent per saber passar de llarg i obrir la pròpia drecera a través de la qual poder fer via en llibertat.... Sense cap mena de dubte, l'amor és un invent cristià. ACRÀCIES Del grec a-kratos. Literalment, sense crater. Al·ludeix al vi pur, no barrejat amb aigua. El kratér era un vas o copa de grans dimensions on els grecs (i més tard els romans) aigualien el vi per fer libacions. Cal tenir en compte que el vi d'aquella època no era com l'actual, sinó molt més espès, amb un cos i un grau molt superiors. L'etimologia, de totes maneres, és ambivalent. El krátos també és la força, el poder, l'autoritat. L'acràcia és el sistema polític negador o destructor de tota autoritat. Així ho defineix el diccionari. Àcrata, en aquest sentit, seria sinònim d'anarquista. Jo m'estimo més pensar que, de vegades, cal ser valent i beure vi pur, sense barreges, en comptes d'aigualir-nos tot delegant el nostre poder en mans d'uns altres. ¿Que el vi pur emborrratxa? També emborratxa el poder. Ser àcrata és arriscar-se, reivindicar la puresa sense mixtures, assumir la pròpia força, ser amo de tu mateix. Si permetem que ens governin els altres, potser els altres també se'ns beuran el vi bo... i ens deixaran només les escorrialles aigualides de la seva imposició. L'enemic de l'acràcia és la gasosa. ADELITAMENTS Odorar roses lliris flors, donen adelitament e plaer al cors [Ramon Llull, Blanq. 27] El crític d'art, una mica desorientat, arriba al restaurant mentre la resta de convidats examinen unes estranyes escultures: cossos i caps humans estàtics, enigmàtics, inquietants, disposats en diferents muntatges, repetits, angoixants. Escenes d'un pessebre esquarterat. Fesomies incomunicades. L'autoretrat de l'home occidental a les acaballes d'una civilització decrèpita. El crític d'art haurà de dir unes paraules... Fa una ullada al seu entorn i s'adona que no coneix gairebé ningú. A banda d'ell, també parlaran un expert en vins, l'escriptor local, i l'artista homenatjat, esclar. El restaurador ha organitzat tot aquest sarau perquè vol presentar la seva nova carta de vins, la qual inclou, a més de tres-centes entrades, una litografia feta expressament per a l'ocasió acompanyada d'un petit text literari. La majoria del públic són clients i amics que esperen els canapès amb una elegància gens frisosa. El crític d'art encara no sap què dirà. És el primer cop que entra en aquest local. L'escultor no és sant de la seva devoció. Pensa mentrestant: ¿Què hi foto jo aquí amb aquesta colla de pijos podrits de calés que utilitzen la cultura com un guarniment epidèrmic, com una pàtina hipòcrita que decora la seva burgesa arrogància sovint mancada de sindèresi? ¿Qui és aquest paio amb la closca pelada que em mira amb tanta insistència? Ja han distribuït el torn de paraules. Primer parlarà l'amo per agrair la presència dels assistents, i donarà pas als altres parlamentaris. El crític d'art parlarà el penúltim, just després de l'escriptor local de la closca pelada (l'autor del text de la carta), i just abans de l'autor de la litografia (considerat un dels escultors contemporanis més destacats de Catalunya). L'expert en vins fa un elogi abrandat del celler... L'escriptoret diu quatre bajanades tot ensabonant els propietaris (Els vostres plats són obres d'art comestibles...). Ara és el torn del crític d'art. Amb les mans a la butxaca, indecís, comença a explicar una anècdota intempestiva d'un viatge que va fer a Romania... I diu: Allí pintaven els ous de color blau... Ens comencem a mirar els uns als altres... El crític d'art insisteix en l'empastifament dels aliments com a mètode plàstic expressionista... Renoi, però si encara no han servit cap copa! Somriures neguitosos. El crític d'art ja fa estona que pixa fora de text. Cap al·lusió a l'obra que té al davant. Cap esment als amfitrions. Per fi, de sobte, clou la seva esgarriada xerrameca. Uf, quin descans! Aquests crítics són la pera. Aplaudiments i teca. Safates plenes de delikatessen. Ampolles que s'obren. La gent es barreja i enraona en un ambient que torna a ser distès. El crític d'art omple la primera copa de vi blanc, un verdejo de Rueda. S'apropa a l'escriptor i li diu no sé què sobre la lamentable situació del món... El crític d'art buida la segona copa. Més safates amb més delikatessen. Cava brut nature. El crític d'art fa veure que s'interessa per les escultures exposades al menjador. El xivarri augmenta. El crític d'art no acaba de comprendre aquest acte, aquesta gent, aquest art, aquesta merda. Sap que els canapès són mengívols d'allò més, però el mam és superior a qualsevol altra proposta i, per tant, tira pel dret i aprofita l'avinentesa... Ara parla amb unes noies i insisteix a fumar en pipa. De lluny, a voltes mira i remira la closca pelada de l'escriptoret. Pensa: aquest paio s'ha llegit tots els meus articles... Ara l'eufòria etílica l'empeny cap a l'escultor. El saluda i, amb una bafarada fortíssima, li pregunta: ¿No te'n canses, de fer sempre el mateix? A continuació, sense solta ni volta, s'apropa al propietari del local i li etziba: Aquest restaurant és massa car i, a més, no hi penso tornar. Ara s'adreça a l'expert en vins i, rialler, li diu: El cava està de puta mare. Me n'hauries de regalar una caixa. Finalment, i abans d'agafar el portant, mig trontollant, mig quequejant, es planta davant de l'escriptoret i sentencia: M'agrada com escrius, col·lega, però no suporto el que dius. Encara ets massa jove... Gira cua i desapareix per la porta principal. Bon vent i barca nova. Tres dies més tard, al diari no hi havia cap ressenya de l'acte. El crític d'art patia ressaca i se n'havia oblidat. ADÉUS Adéu, alats salteris, aucells que'm despertàreu [Jacint Verdaguer, Atlàntida, VI] No és l'hora dels adéus. Catalunya ja és rica i plena. Amagueu el caganer en un racó del pessebre i feu un castell immens que arribi fins al cel. Catalunya és més que un club. Si poseu la cara al vent us acatarrareu. Sobreviurem als polítics. Sobreviurem a la globalització. Sobreviurem al Barça. I, amb una mica de sort, els nostres néts no sabran què coi era el petroli... No, no és l'hora dels adéus, sinó l'hora de retrobar-se per començar a lluitar i canviar les coses... ASEREJÉS Mira lo que se avesina a la vuelta a la esquina, viene Diego rumbeando... (Mira el que s’apropa en tombar la cantonada, ve en Dídac rumbejant...) Ja tenim aquí la cançoneta de l’estiu. Un estiu atípic, tot sigui dit. Els homes del temps no saben què explicar-nos. Encara que torni la calor, l’estiu ja no és el que era. Ara que un € val més que un $, ens sentim més orgullosos de ser europeus malgrat la nostra atàvica africaneïtat feta de juliverts pansits i legionarios salvapatrias. El Barça [que no sap si és més argentí que holandès] confia que els mercenaris de fora li solucionin la papereta. L’Asnar, hasiendo-el-paripé-en-el-Congreso, fent veure que ha remodelat el govern quan el que ha fet és remenar les mateixes cartes marcades. Les quatre famílies de sempre governant aquest país paleto y hortera. Uf, per fi s’ha acabat Gran Hermano! La histèria karaòkika d’OT s’escampa urbi et orbi per aquesta pell de brau afamada de cutrerío. Catalunya ha esdevingut un poti-poti indefinible, una sucursal de la Meseta, una samfaina sense suc ni bruc. Catalunya ja tampoc és el que era, si alguna vegada va arribar a ser res. Però visca Verdaguer! I aserejé a ejé, dejebe tu dejebe desé biunoua, majabi ande bugui ande güidi dibi... ASKATASUNES En esta España cañí de pandereta, saeta, toreros y mío Cid, los exabruptos del esperpento no tienen fin (Disculpin la diglòssia, però vet aquí que em surt així). Ara resulta que haurem d'estar agraïts als borbons [i a tota la seva rècula de promotors i llepaculs] perquè mai no ens van imposar la sacrosanta llengua del Quijote. A sobre, i a boca de canó, l'ínclit i juràssic Fraga Iribarne [rei de taifa al finisterre hispànic] es despenja amb un estirabot que esgarrifa les neurones tot afirmant que l'euskera és una llengua prehistòrica. Com hi ha món. I el paio es queda tan ample! Així estan les coses, amics: arrebossades de mentides tendencioses i de falòrnies capcioses. No, no ho diuen pas per ignorància; són ganes de tocar el voraviu amb aquella típica prepotència mesetària, amb aquell orgull tan patriòtic que es malfia de les ridícules ínfules nacionalistes, minúscules, passades de moda, perifèriques, provincianes. Se'n malfia i les menysprea. Las ningunea (que diuen alguns cretins a les tertúlies radiofòniques de la Cope). No, no faig victimisme. Tampoc no estic acomplexat. Aquest no és el meu estil. De fet, si calgués, en podria prescindir del tot, i passiu-ho bé, i estaria encantat si ells també volguessin prescindir de mi. En paus. Però les coses no van així. Les coses són sempre molt més complicades. La troca està tan embolicada que, a hores d'ara, és força difícil aclarir-se. Contra el perill de la confusió, provocada per la manipulació desinformadora que fan els mitjans afectes al règim, m'agradaria puntualitzar un quants conceptes bàsics i senzills, d'anar per casa, vaja: -El patrioterisme espanyolista també és un nacionalisme. Paleto i obtuso, però nacionalisme a fi de comptes. -No tots els nacionalistes perifèrics (o sia, no espanyolistes) són terroristes i assassins. És una monumental impostura proclamar: Nosotros, los demócratas (paladines de la libertad) - y ellos, los nacionalistas (los violentos y sus cómplices). Tot plantejament maniqueu és fals per simplista, per reduccionista. La realitat té una infinitat de matisos. No es pot ficar tothom al mateix sac i dir allò tan tronat de: O conmigo o contra mi ¿tú de qué lado estás? -Cap llengua és superior o inferior a una altra. Totes les parles i les cultures tenen el dret legítim a l'existència, i el deure responsable d'afirmar-se a si mateixes. -La democràcia no pot ser segrestada per cap força política. La llibertat no és unívoca (no s'hauria d'escriure mai amb majúscula), sinó que el que hi ha, t'agradi o no, són llibertats diverses, pluralisme. -Confondre la Constitución amb la Bíblia és opusianament malaltís, manicomial i perillós. Tanmateix, el pitjor de tot és organitzar des de Madrid una croada, una Reconquista, per tal de salvar el País Basc (ells, a la intimitat, encara en diuen Vascongadas) aprofitant l'avinentesa de què uns quants bascos estan convençuts que l'única via efectiva cap a la independència és la lluita armada. Per tant, que ningú no es faci il·lusions: el resultat de les eleccions no treurà Euskadi de l'atzucac on es troba. Probablement es complicaran encara més les coses. Tot és susceptible d'empitjorament. El problema ve de lluny, de molt enrere, encara que alguns s'entestin a falsificar la història o vulguin escamotejar-nos les causes profundes d'aquest conflicte. El dilema és fomut. Invocar el diàleg o la pau està la mar de bé, és molt entendridor, però em temo que els monòlegs persisteixen i pugen de to; ningú no escolta a ningú; tothom vol endur-se la victòria sense tenir en compte que els que perdin també poden tenir raó. Mentrestant, els uns diuen que van de part i els altres només diuen parides. Estem ben arreglats. Potser Europa ens posarà a cadascú en el lloc que ens pertoca. Si la monarquia és una antigalla impresentable (i antidemocràtica) per al segle XXI; si Espanya és un mite arcaic, carpetovetónico, que no s'aguanta per enlloc; no cal patir: el temps ens ho demostrarà. Per sort, les coses canvien, evolucionen. Res no és etern en aquest món. Els que tenen por són els que volen imposar-se. Això és un símptoma evident de decadència, perquè vol imposar-se qui ja no pot transformar-se. És el vell criteri imperialista, reaccionari. ¿Què us sembla una República Federal Ibèrica (o Europea)? ¿Oi que fa patxoca? ¿Sabeu per què tenen tanta por, per què estan tan nerviosos i no paren de dir bajanades? Doncs perquè saben que ens en podem sortir sense la seva col·laboració. Errez egin dezakezu. Ez gara haserretuko. I tremolen. I tenen malsons. I criden: ¡por cojones! ASKATASUNA. LLIBERTAT. Sense imposicions, sense mentides, sense por, sense morts. ¿Una quimera? El futur és un horitzó ple de possibilitats engrescadores. AVORRIMENTS O Deu, perquè justat es en un munt tan gran voler ab avorriment tant? [Ausiàs March, CII] L'origen de tot és l'avorriment. Stendhal ho sabia i ho posa en solfa a Le rouge et le noir (1830): el capítol VI de la primera part i el cap. XXIX de la segona es titulen igual: l'avorriment. Déu va crear l'univers perquè s'avorria. D'aleshores ençà, està la mar de distret. Els nens aprenen a jugar perquè no suporten avorrir-se. El joc és el millor antídot contra aquesta amenaça constant que ens deixa ensopits i aturats enmig de l'espai i del temps. L'avorriment és com un forat negre que cal omplir a cuita-corrents. Tot està dissenyat perquè no caiguem en aquest pou terrífic. Els adults, com la canalla, també juguem. Juguem a la borsa, a la loteria, fem esports o els contemplem, fem l'amor i la guerra, llegim, escrivim, treballem, etcètera. Tot plegat amb la intenció de no avorrir-nos mai. Suposo que Adam i Eva estaven massa bé al paradís, és a dir, s'avorrien d'allò més. Per això van tocar el dos d'aquell oasi i s'endinsaren en el desert a la recerca d'aventures excitants i perilloses. Ara la gent fa esports de risc. O viatgen a llocs exòtics. La qüestió és no avorrir-se, sortir de la rutina, descobrir coses noves, experimentar noves sensacions. L'avorriment ens fa tanta por que vendríem l'ànima al diable per tal de no haver de patir els seus estralls. L'ideal absolut de la nostra societat actual es pot resumir amb un sol verb: DIVERTIR-SE. A qualsevol preu, de la manera que sigui, a totes hores si pot ser. Una diversió que sovint es paga molt cara. Ningú no ens ha ensenyat mai a gestionar l'avorriment. És com la solitud: tothom la defuig com la pesta. Per a molts, l'infern a la terra seria això: quedar-se sols i avorrir-se. Contra aquesta desgràcia hem inventat una munió de remeis: discoteques, bingos, tele, casinos, lligues de futbol, bars, cinemes, alcohol, drogues, literatura, revistes del cor, espectacles de tota mena, música, romanticisme, jardineria, coleccionismes diversos, turisme, religions, arts, ciències, polítiques, etcètera. Tota una conxorxa generalitzada mitjançant la qual la humanitat pot salvar-se de la pitjor de les condemnes: avorrir-se. La paradoxa apareix quan, malgrat aquests esforços, la gent segueix avorrint-se. El jovent s'avorreix a les discoteques i els adults s'avorreixen a la feina, amb la parella, a tot arreu. El fantasma de l'avorriment reapareix sempre com una ombra que s'allarga indefugiblement. Un exemple força divertit és el següent: noi busca noia per a divertir-se plegats; quan la troba, comencen a jugar l'un amb altre (festeig); quan ja s'han avorrit de festejar, decideixen emprendre l'aventura de casar-se o viure junts; al cap del temps, avorrits de la situació, decideixen tenir fills per alegrar el niu; quan ja tenen fills, avorrits de les responsabilitats i les rutines familiars típiques, llavors decideixen engegar-ho tot a rodar i se separen; un cop separats, avorrits d'estar sols, busquen algú... i sant tornem-hi. L'ésser humà és una bèstia que s'avorreix sense remei. Els gossos i els gats no la tenen, aquesta problemàtica. Almenys aparentment. La vida tota sembla una fugida frustrada, una carrera furient devers la meta inabastable del desavorriment. Fins i tot n'hi ha alguns que no volen anar al cel perquè diuen que això del cel els sembla un lloc massa avorrit. I proclamen sorneguerament: Segur que l'infern deu ser molt més divertit. Després d'haver estudiat el tema a fons, he arribat a una conclusió: només s'avorreixen les persones mancades de VIDA INTERIOR. O dit altrament: el grau d'avorriment que una persona pot patir és directament proporcional al grau de desenvolupament espiritual que hagi assolit. La majoria de gent que s'avorreix són individus intranscendents, absolutament banals i trivials, gent superficial que viu només una VIDA EXTERIOR d'allò més epidèrmica. Estan buits per dins. Materialistes fins al moll de l'os. És normal que s'avorreixin. Són els que sempre estan buscant diversions, els que creuen que amb les coses exteriors podran omplir la seva incommensurable buidor metafísica. L'ESPIRITUALITAT no s'improvisa, no la venen als grans magatzems. Ser ESPIRITUAL no vol dir anar a missa o resar cada dia el rosari. Ser ESPIRITUAL significa haver crescut per dins, haver desenvolupat una ÀNIMA , tenir un fonament intrínsec que no pot ser reduït a la pura corporeïtat. S'avorreixen els cossos de gimnàs, els cossos de pasarel·la, els cossos-danone, els cossos que s'operen per a dissimular la seva esborronadora fretura mental. S'avorreix la rampoina, la gentalla analfabèstia, la xusma abjecta, la purrialla pseudohumana. Infrapersones prescindibles que no aporten res a la resta. Goril·les depilats de disseny. La humanitat no progressa gràcies a la gent que es diverteix. Etimològicament (di-versio, di-vertere) vol dir perdre's, vessar-se, abocar-se... deixar de ser tu mateix. Quan del que es tracta és de guanyar-se, d'entotsolar-se, d'esdevenir persona, un mateix. Per tant, si vols un consell, defuig la gent que diu que s'avorreix. És gent perillosa. Et faran perdre el temps i els estreps, no t'aportaran res i els acabaràs avorrint. BADOCS Badar és un verb que m'agrada. Té difícil traducció a d'altres llengües: distraerse, embobarse, estar en babia o en las batuecas, to be lost in wonder, verblüfft werden, zerstreut sein... Badar vol dir desconnectar, deixar-se endur per la realitat, fondre's amb el paisatge, perdre el control neocortical del nostre cervell... S'assembla al somieig, però la diferència rau en què el badar està lliure de qualsevol interferència interior. Bado quan m'abandono al batec de les coses sense interposar-m'hi. En certa manera, es tracta d'una aniquilació momentània de l'ego conscient. Badar és trobar-se sense objectius, interrompre la dinàmica intencional dels nostres actes, aturar l'espai i el temps en el centre d'un instant immanent. Badar és descansar, perquè el que veritablement cansa és haver d'estar sempre conduint la nostra existència devers metes que es multipliquen sense aturall. És la sàvia filosofia del WU WEI taoista. Només hi ha un Remei: el retorn als Orígens. El TAO està en nosaltres. El TAO és el Repòs. No vulguis res. No busquis res. Escolta el teu cor. Sintonitza el Ritme del TAO... Me'n vaig anar a la platja una tarda d'hivern. Em vaig asseure sobre la sorra, descalç ran les onades, amb l'escumosa carícia salada pessigollejant-me els dits dels peus. La platja era deserta. El cos rendit davant la immensitat marítima. Els ulls tancats. El mormoleig de l'aigua... Badava, sí, badava sense saber que badava, sense voler badar, badava simplement, badava mentre el planeta girava i els núvols passaven i les gavines volaven i els peixos nedaven i el món sencer esdevenia pur i perfecte, amatent... No feia res i em sentia tot amb tot en una indescriptible fusió còsmica. Era una sensació nova que no provenia ni del cap ni del cor ni de la pell... Fins que vaig escoltar unes veus que em demanaven el DNI i m'escorcollaven per comprovar si duia més material a sobre... Els Mossos se les saben totes. Res, no van trobar res. M'ho havia fumat tot. BECEROLES Chaque baiser présage une neuve agonie [Paul Valéry] Víctima del batibull puberal, el xitxarel·lo s'empescà la manera d'empaitar aquella bella dorment que encara somiava prínceps blaus... El fornici es consumà d'amagatotis entre el fullatge del bosc i el rajolí de la font mentre els ocells cantaven... No cal entrar en detalls... [sempre es repeteix la mateixa ridícula història, gens original] L'endemà, ella [ja desperta de patac] plorava... I ell [curull d'un urc d'allò més enfaristolat] barrinava la manera d'acaçar una nova endormiscada... La bella [femeninament femenina] romangué per sempre més esclava de la seva sentimentalitat... I el príncep, matusser i ganàpia, continuà per la drecera que mena directament fins a la necròpolis dels cors trencats... No cal entrar en detalls... [¿Per què no s'ensenyen aquestes coses a les escoles?] BESLLUMS La Pilar és artista. Fa escultura, pintura i també gravat. En el nostre petit poble som quatre gats els que ens dediquem a conrear la Cultura. La Pilar té un Aparador d'Art on exposa obres de diferents artistes. L'associació a la qual pertany s'anomena BESLLUM. Edita una revista homònima semestral. La idea és bona perquè és interdisciplinar. L'ART mai no hauria de ser un reducte tancat. La creativitat és llibertat, i llibertat vol dir multiplicitat, pluralisme. La Pilar em va demanar que li fes una presentació poètica el dia que va inaugurar la seva exposició a Can Xerracan. Va ser una experiència magnífica. Vaig preparar una introducció i un sarpat de poemes escrits ad hoc. Ella va quedar molt agraïda i em va regalar un quadre. Abans d'ahir vam adquirir dues peces més per acabar de decorar el menjador. Ens ha fet un bon preu. És probable que la Pilar no surti en els futurs manuals d'història de l'ART, però les seves obres tenen un segell inconfusible que em va captivar des del primer dia que les vaig veure. Sense pretensions, la Pilar sap transmetre l'essència natural de les coses. No és un art antropològic, ans tot el contrari. És un art elemental: còdols, fusta, ferro... L'antítesi de la Pilar seria en Josep, un altre artista del poble. Ell ha estat més reconegut a fora, ha exposat a l'estranger. Es dedica a fer escultures on apareix la figura humana. Treballa el ferro i també fa gravats. La seva obra resulta més pertorbadora. Els caps rapats i les mirades perdudes. La humanitat despullada dels seus atributs superflus. La darrera vegada que vam coincidir va ser al millor restaurant del poble. Vam beure un vi sublim, un Priorat increïble: Amadís, collita del 96. La base de la Cultura és la gastronomia. Hi ha coses que es resisteixen a ser verbalitzades. Les paraules serveixen per vestir certs fets, certs sentiments. Les paraules poden ser un embolcall elegant, però sovint es queden curtes. Menjar és una experiència metaverbal. Josep Pla va escriure centenars de pàgines sobre el menjar... Jo he intentar aparaular alguns plats i no me n'he sortit. Un bon vi és millor que el millor dels poemes. La fabada que vam menjar aquest agost passat a Casa Morán de Puente Nuevo, entre Posada i Rales [Llanes, Astúries oriental] era literalment inenarrable. Tres dies després de menjar-nos-la, el seu record encara tufejava. BORDELLS Jo esperava un tren que mai no va arribar. El vaig esperar moltes hores mig endormiscat dins el cotxe. Ella va aparèixer de puntetes, com un àngel a l'hora del capvespre. Em va demanar si tenia un cigarro. Li'n vaig donar un. Gràcies. Perdona, ¿no tindràs unes monedes? És que necessito trucar per telèfon... Té, unes monedes. Gràcies. I se'n va anar. Va entrar al bar de l'estació. Un cigarro menys. Unes monedes menys. El tren no arribava. Arribaven molts trens, però no arribava el tren que jo esperava. La nit [pèrfida, sibil·lina] s'havia ensenyorit de la ciutat. De sobte, al cap de mitja hora o tres quarts, la vaig veure sortir del bar... Sí, era ella, la que abans m'havia pidolat tabac i xavalla. Malgrat la foscor espessa, vaig poder entreveure fugaçment la seva cara angelical. Va pujar en un cotxe de color gris metalitzat. Es va asseure al seient de l'acompanyant. El conductor era un home vell de rostre i posat sinistres. Com que el tren no havia arribat i no tenia res millor a fer, vaig seguir aquell misteriós vehicle... És un joc que sempre m'ha captivat. Em fixo en algun cotxe i em dedico a seguir-lo... Com si fos un detectiu. De vegades desapareix entre el trànsit de la ciutat i el perdo de vista. De vegades s'endinsa en un pàrquing i el deixo estar. De vegades el conductor o la conductora se n'adonen i, llavors, el joc esdevé més excitant. Imagino qui és, què fa, on va... Imagino històries rocambolesques, crims, infidelitats... Imagino de tot, perquè imaginar em salva de la rutina, em fa sentir menys formiga, em dóna la possibilitat de viure vides fictícies que mai no podré viure... Sí, vaig seguir aquell cotxe aquella nit, no sé per què, potser perquè ella m'havia demanat, inconscientment, que la seguís... El cotxe va enfilar l'avinguda riu avall fins que va fer cap a la cruïlla amb la nacional. Allí, a tocar del semàfor del pont nou, va aturar-se un instant per tal que la noia baixés... Ella va baixar i es va quedar palplantada a la vorera mentre el cotxe s'amagava a prop, en el carrer adjacent que va als instituts, ben embolcallat per la foscúria noctàmbula. Ho vaig contemplar tot en el moment que passava de llarg o feia veure que passava de llarg, ja que, després, vaig retornar a l'indret on encara s'estava aquella noia dreta enmig de la nit, esperant alguna cosa secreta i, alhora, manifestament pública... De seguida vaig entendre la situació. No era gaire difícil. Vaig aparcar el cotxe a una distància prudencial. Volia observar l'evolució dels fets. Volia ser un voyeur privilegiat. Ella es movia amunt i avall, però sense deixar la cantonada. El macarró romania a l'aguait. El primer client de la nit va fer acte de presència. Un cotxe vermell va parar a la vora de la noia la qual, després d'un breu diàleg, va pujar al vehicle. La direcció que van agafar fou la del carrer fosc on hi havia el cotxe aparcat del proxeneta. Al final del carrer, on les faroles a penes il·luminaven la penombra, la barjaula i el client van fer la feina... Enllestiren en un tres i no-res. Aviat la fulana tornava a ser al seu lloc de reclam. Aleshores vaig engegar el cotxe i vaig reblar el clau del meu joc extravagant. Em vaig apropar a la noia com si fos un altre client i, quan ella va voler dir-me alguna cosa, jo li vaig oferir un cigarro i li vaig preguntar si ja havia trucat per telèfon... No em va reconèixer. Suposo que anava drogada i no entenia gaire res. Em va dir una xifra. Jo només volia veure una altra vegada aquella cara angelical ni que fos sota l'eclipsi de lluna de la seva furtiva malaventura. D'una revolada va pujar al cotxe i em va dir: Tira cap allà... Assenyalant el carrer fosc. Vaig obeir maquinalment. Quan vaig aturar el cotxe, ella em va dir alguna cosa... i, tot seguit, començà a descordar-me els pantalons. No, no vull això, vaig dir-li. ¿Què? Que t'aturis, collons! ¿No m'has reconegut? No. Sóc el que t'ha donat un cigarro i monedes a l'estació... ¿I què? Vinga, tio, anem per feina. No. ¿Qui és el paio aquell que et vigila des del cotxe? ¿I a tu què t'importa? ¿Estàs sonat o què? ¿Vols problemes? Si el crido en tindràs, de problemes... Res. ¿Així que no t'ho vols fer? Doncs, almenys, paga'm alguna cosa, que bé que m'has fotut perdre el temps! Tranquil·la, que et pagaré. És que només volia tornar-te a veure... Doncs ja m'has vist, xaval, ¿content? Però tu ets massa jove i massa bonica... ¿Com és que...? Jo no em dedico a explicar la meva vida. La vida és així. Intento sobreviure com tothom. Intento tirar endavant amb la merda fins al coll. El que faig és provisional... Vinga, solta la pasta i fot el camp, que ets un pesat! Té, és tot el que tinc. Ja m'està bé. Tu t'ho perds. Adéu. Tots esperem un tren que mai no acaba d'arribar. Si resulta que arriba, pot ser que vagi massa de pressa i passi de llarg, o pot ser que ens atropelli sense pietat. Les il·lusions fetes xixines i els somnis esmicolats. Ella era un àngel caigut [tard o d'hora, tots els àngels cauen] i jo un candorós xitxarel·lo que encara no en sabia res, d'aquest món immund. CABÒRIES No n'has de fer res de si fumo al llit o pixo fora de test o estic tota la santa nit gargotejant papers fins que surt el sol i el veí treu a passejar el goset que, per cert, és un cadell maleducat que defeca allà on li plau, la mala bèstia. No, no n'hauries de fer res, t'ho dic seriosament, i crec que tinc tot el dret de ser com sóc encara que sovint no ens avinguem perquè tu voldries que fos d'una manera diferent i em sap molt greu haver d'admetre que, peti qui peti, no puc fer-hi gaire més malgrat que ho he intentat i déu ho sap i reconec que no me n'he pogut sortir. No n'has de fer res, per tant, si jo mateix ja he renunciat a la remota possibilitat d'inventar-me una altra personalitat i ja veus que les coses són com són i les persones també. No, no voldria ferir la teva susceptibilitat quan ambdós sabem ja fa temps que l'amor és només aquesta increïble capacitat de valorar excessivament els defectes aliens fins al punt d'arribar a creure que són un gran què i d'un pet fer-ne cent esquerdes perquè no té cap mèrit estimar les virtuts normaletes de la gent normaleta, quin solemne avorriment. No n'has de fer res de si sóc massa sincer o potser resulta que ho faig veure mentre jugo irònicament amb les paraules car no tinc cap cosa més dins el cervell que aquest reguitzell de mots que s'avaloten. Per la qual cosa, amor meu, no cal que en facis un gra massa, que tothom és presoner de les expectatives dels altres i l'art de viure consisteix a fer creure al respectable que el teu galdós paperet és el més interessant de l'auca tot i que en el fons sabem que el mestretites que va escriure aquest guió havia begut més del compte i, ja se sap, tot és qüestió d'improvisar i sobretot que no es noti. No, no n'hauries de fer res tret d'acceptar filosòficament que no hi ha res a fer i, després, sense deprimir-te, celebrar la joia de viure i aprofitar de la millor manera possible totes les hores que encara ens resten abans que el teló s'abaixi i ens enxampi amb el cul a l'aire discutint per no sé què... CÀSTINGS Has tornat a fracassar. Per enèsima vegada. T'havies fet massa il·lusions. No aconsegueixes acostumar-te a aquesta estranya sensació de buidor que et paralitza l'ànima. Havies treballat de valent. T'hi havies deixat la pell. Però no ha pogut ser. Plores en un racó. Sola, desorientada, desconsoladament. ¿I ara què? ¿Què en faràs, de la teva vida? ¿Què serà de tu? ¿Què diran els amics? ¿I la família? Havies invertit tot el teu capital humà en aquest repte. Has perdut. L'aposta t'ha sortit malament. Sense estudis, sense brúixola, víctima d'un miratge que s'esvaneix. Amb el teu book sota el braç, camines cap a enlloc cercant la fama, un èxit que s'allunya veloç davant teu. ¿Què tens? Aquest cos jove que fa goig de veure i somnis adolescents. Ben poca cosa a fi de comptes. T'has cregut aquella mentida pietosa que proclama: Tothom pot aconseguir el que vulgui si lluita amb totes les seves forces... A tu ja no te'n queden, de forces. Menges molt poc, tot just per a mantenir-te dempeus. Penses: No puc rendir-me, he de seguir endavant com sigui. El proper càsting és dintre de tres mesos. Segur que faran una nova edició d'Operación Triunfo l'any que ve. O de Pop Stars. O de Gran Hermano... Algun dia aconseguiré que els meus somnis es facin realitat. Mentrestant, en algun revolt d'alguna carretera secundària, esperes que algun cotxe s'aturi. És un negoci com un altre. Hi ha molta competència. Aquest càsting és diferent. CENDRES Fumar ja no és moda. Les autoritats s'han proposat eradicar aquest vici nefast perquè les despeses de Sanitat són bestials. Diuen que el tabac mata. I és veritat. Com maten els accidents de trànsit, la contaminació a les ciutats, l'estrès, la sida, les guerres, el desamor, la fam i els mil perills que ens assetgen dins d'aquest món tan nociu que hem creat. ¿Per què fuma la gent? Aquesta és la qüestió. Si fumar et fa malbé la salut i la butxaca. Si és antiestètic, brut, fastigós. Fum, cendra, pudor. Masoquisme. Suïcidi lentíssim. Els que fumen s'estimen molt poc a si mateixos. Des d'un punt de vista racional, fumar és absurd. ¿Dependència, drogoaddicció, malaltia? No fotem! Hi ha una cosa anomenada voluntat, us sona? Sí: VO-LUN-TAT. I alguns la tenen atrofiada. ¿Significa això que 12 milions d'espanyolets són ximples? Podria ser. Ximples o dèbils o tot plegat. Potser són els mateixos que van votar l'Asnar... Jo, catalufo de mena, vaig deixar de fumar perquè em sortia massa car. Ara em sento més lliure, més ric i m'estimo una mica més a mi mateix. Ja no fumo, però la vida em continua fumant. He deixat de consumir tabac, però la vida no deixa de consumir-me. Al capdavall, fumis o no, cendra esdevindràs. CERTÀMENS Hi havia una vegada un país que tenia més premis literaris que escriptors. Era un país petit que aspirava a conservar la seva minoritària llengua i la seva atrotinada cultura. Ho tenia molt difícil perquè per totes bandes rebia els embats poderosos d'altres llengües i d'altres cultures invasores. Malgrat tot, les autoritats van fer mans i mànigues per tal de promoure la renaixença literària d'aquella tribu d'escolanets manefles, botiguers encarcarats, pagesos sorruts i pubilles melindroses. Dit i fet. Cada vila, cada poble, cada llogarret convocà el seu premi literari particular. El ventall d'ofertes era immens: jocs florals, novel·la, contes, assaig, periodisme, humor i sàtira, història local, biografies, cançonetes, poemaris i altres vel·leïtats. D'antuvi, els ciutadans no van respondre amb gaire entusiasme a la crida institucional. S'estimaven més dedicar-se a treballar en coses més profitoses. Llavors, les autoritats van engegar una campanya de promoció a les escoles, a la tele, a tot arreu. De mica en mica, la gent va començar a desvetllar-se, atreta sobretot pels incentius pecuniaris i per l'envaniment d'una presumpta notorietat pública. De cop i volta, tothom volia ser escriptor. Des de la fadrina que arrencava els fulls del seu diari secret per enviar-los al Premi Nacional de Dietaris Adolescents, fins al forner de la cantonada que, entre fornada i fornada, s'entretenia endegant sonets. L'allau d'obres aclaparava els jurats d'arreu del país fins al punt que les autoritats van haver d'instituir jurats professionals a temps complet. Sovint, gran part del pressupost destinat als premis s'eixugava tot cobrint les despeses dels jurats [dedicació, deliberacions, dinars, dietes, sopars, veredictes...] La resta, la propina que quedava, anava a parar a la butxaca dels guardonats, prèvia retenció fiscal, esclar. I així rutllava la moma d'algunes patums il·lustres: com una seda en un sedàs d'un escarràs. Com que hi havia tants premis i tants escriptors vocacionals, la composició dels jurats no era assumpte fàcil. Moltes patums formaven part de nombrosos jurats, amb la qual cosa no els quedava temps material per escriure. Més que escriptors, s'havien convertit en lectors i crítics, una feina com una altra. La disbauxa arribà fins a extrems delirants. Sortien escriptors de sota les pedres. Una pandèmia incontrolable. Els psiquiatres la van batejar amb el nom de grafomania crònica. El desgavell amenaçava l'estabilitat mateixa del règim. Alguns apocalíptics profetitzaren el col·lapse del sistema. El cas va transcendir les fronteres i, fins i tot, una bona colla d'estrangers van aprendre la llengua del país [el país amb més premis literaris per metre quadrat del planeta, el país que publicava més llibres de l'univers] per a poder presentar-s'hi. El fet de ser forà era un plus que calia tenir en compte, car els autòctons [acomplexats de mena] se'n feien creus de què un nouvingut es prengués la molèstia d'aprendre la seva modesta llengua. Quan les coses ja havien sortit de mare, les autoritats van haver de prendre mesures dràstiques. Un il·luminat, en un atac insòlit de lucidesa responsable, va proposar una idea genial: convocar un premi literari per a escriptors que volguessin deixar d'escriure definitivament. I així va ser com va sorgir el I Premi Bartleby. Les bases d'aquest certamen eren taxatives: els participants havien d'escriure una obra "contra la Literatura" (sic), una obra on justifiquessin els motius personals del seu suïcidi literari. Valia qualsevol gènere i qualsevol extensió. La condició sine qua non era clara: el guanyador es comprometia a no escriure cap més llibre mai més de la vida. Val a dir que la dotació econòmica era altíssima: un milió d'euros lliures d'impostos. L'exemple del premi Bartleby es va escampar com la pòlvora. Cada vila, cada poble, cada llogarret convocà el seu Bartleby particular. La legió d'escriptors afeccionats del país s'ho va prendre molt seriosament. A poc a poc, els successius guanyadors de les diferents convocatòries bartlebynianes anaven desapareixent del panorama literari. Cada obra guardonada esdevenia obra pòstuma i, d'aquesta manera, el món editorial va poder estringar la seva esbojarrada oferta a les llibreries. Al cap dels anys, la cosa es va normalitzar. Molts premis van haver de tancar la barraca, i molts escrivents i escriptorets desvagats van buscar-se altres distraccions indecents per a l'hora sagrada del lleure. Els jurats professionals se'n van anar en orris i moltes patums van perdre la seva bicoca institucional. Segons m'han explicat, d'aleshores ençà, la cultura d'aquell país ha guanyat força. Els happy few que encara escriuen ja no ho fan per diners ni per fama. Són els veritables escriptors que necessita el país. Ells mai no es presentarien a cap premi Bartleby. Són els que no foten el numeret el dia de Sant Jordi. Són els que no confonen un llibre amb una mercaderia. Són els que fan la seva obra ben feta més enllà del màrqueting i la faràndula. Si no recordo malament, el conte començava així: Hi havia una vegada un país que tenia més premis literaris que escriptors... Però això ja és història. Kafka, que jo sàpiga, no va guanyar mai cap premi. Nietzsche tampoc. Ni Homer. Ni Plató. Ni Max Stirner. Pessoa, en canvi, un any abans de morir, va quedar finalista [Categoria B] en un premi que va guanyar un capellà tronat de nom Vasco Reis. ¿Motiu? El millor poeta portuguès de tots els temps s'havia excedit en el número de pàgines. CILICIS Si el català no és la llengua del carrer, no la triaran els nous immigrants per integrar-se. [Que és el que passa] I, si no ho és, no la triaran els castellanoparlants com a llengua habitual, per molt que l'aprenguin a l'escola. [Que és el que passa] I si no ho és, el jovent catalanoparlant l'arraconarà cada vegada més, com a una nosa inútil. [Que és el que ja passa ara] I, a la llarga, el català deixarà de ser llengua oficial, perquè no té presència a la realitat social. [Que, per cert, és el que pensa cada cop més gent: ¿per què cal escolaritzar en català, si al carrer no es parla?] Ara tenim una ficció d'oficialitat i normalitat del català. Però si el carrer es perd, fins i tot aquesta ficció desapareixerà. Fins ara [i perquè els que manen han viscut una situació en què el català dominava al carrer] hi ha hagut un consens social ampli que calia donar suport al català. ¿Què passarà quan manin els que ara tenen vint anys i enraonin entre ells en castellà? ¿Es prendran la molèstia de mantenir la ficció? ¿Solucions? No sóc màgic. Cadria analitzar a fons el problema per trobar-ne. Ara: si persistim a ignorar o minimitzar la qüestió, segur que no en trobarem. I el català s'acabarà. [Aquest poema satíric és obra de Francesc Puigpelat i el podeu trobar al diari AVUI del dia 19 de maig de 2003. Em va fer tanta gràcia que no m'he pogut estar de reproduir-lo] CLÍTORIS klítos, en grec, és l'angle, l'extrem d'una cosa. També vol dir famós, il·lustre, cèlebre (klutós). Per exemple, kakós klúein significa tenir mala reputació. Així que el clítoris seria l'extremitat més re-putada del cos femení. Una mena de penjoll retràctil, màgic artilugi dissenyat per la Natura [Deus sive Substantia sive Natura, que deia Vanini] l'única finalitat coneguda del qual és proporcionar plaer a la femella enzelada. Sense aquest petit òrgan carnós i erèctil situat a la part més alta de la vulva, la còpula esdevindria probablement una tasca incòmoda i àdhuc molesta per a la immensa majoria de les dones. Per sort, la sàvia Natura hi va posar remei. I funciona. Cal reconèixer que, sovint, la Natura és enginyosa. El mascle matusser que va per feina, és a dir, el sapastre energumènic que s'apressa a les envistes de la porta humida, el sàtir trempadíssim i egoista que oblida la tendresa propedèutica i agafa la drecera sense miraments, si passa de llarg en aquest punt decisiu, es trobarà que l'acoblament no reïx, que l'ajuntament carnal no rutlla, no llisca; i, malauradament, amb la cua arrufada entre les cames, haurà de fer marxa enrere o conformar-se amb una nyap d'allò més potiner. I és que aquestes coses no s'aprenen a les escoles. A l'escola només ensenyen inutilitats de moda: informàtica, tecno, gimnàstica, anglès... En el sexe, dos més dos mai no fan quatre. Un i un haurien de fer UN, si el sexe es fa bé. La fòrmula seria: 1 + 1 = 1. Aquesta és la clau de l'èxit. Els ianquis [adolescents immadurs i puritans de mena] ho anomenen to make love, com si l'amor fos una cosa que pogués ser feta. S'equivoquen. Nosaltres no fem l'amor, sinó que és l'amor el que ens fa a nosaltres. I no és un joc de paraules. Hi ha clítoris molt diferents. Com que es tracta d'un vestigi prefetal d'una cigala potencial que mai no va arribar a actualitzar-se perquè allò que podia ser home a última hora va decidir ser dona, resulta que la forma del clítoris dependrà del grau de feminitat de la seva posseïdora. Vull dir que les dones amb clítoris enormes són dones poc femenines, gallimarsots que masclegen. En canvi, les femelles amb clítoris imperceptibles, minúsculs, gairebé invisibles, solen ser dones feminíssimes i delicades, massa i tot. [Ara les feministes se'm llençaran a sobre. Se me'n refot. No tinc pretensions científiques i, segurament, tot plegat és una elucubració sense fonament, però divertida, i ja m'està bé. Se non é vero...] Els mascles també tenim un vestigi prefetal femení: són els ridículs i estèrils mugronets que lluïm al bell mig del pit. O tenia raó Plató amb el seu mite de l'Andrògin o ja m'explicareu què coi hi pinten aquest parell de noses a la pitrera masculina. ¿Estètica decorativa, potser? Fins a cert punt poden ser erògens, però mai no ho són tant com els clítoris femenins. L'orgasme femení és tot un misteri. He sentit teories per a tots els gustos. Alguns il·luminats gosen diferenciar l'orgasme vaginal de l'orgasme clitòric. Altres s'arrisquen més i parlen del mític orgasme total. Collonades. Paranoies masclistes. Moltes dones mai no han arribat al clímax sexual, i les que hi han arribat (a déu gràcies, més que a la traça dels homes), o hi han arribat soletes o han tingut la sort de trobar un amant experimentat. Com a la cuina, tot és qüestió de paciència, de temps i de perícia. La sexualitat també s'ha de cuinar. L'home va massa de pressa. S'escorre en un tres i no res. Escórrer ve de córrer. La velocitat sexual és sinònim de fracàs al llit. El mascle va sobrat i atabalat. Fabrica milions de semences cada dia. La dona s'ho pren amb més calma: necessita 28 dies per a fabricar un sol òvul. Aquí la Natura va ser injusta. El vessament masculí és un malbaratament absurd d'energia. El vigor del mascle davalla a còpia d'ejaculacions gratuïtes. Els savis taoistes se'n van adonar de seguida. L'home ha de conservar la llavor si vol arribar a vell en condicions òptimes. Cal practicar la no-fuita . Tema complicat i costerut. Clar i català: els mascles hauríem d'aprendre a copular sense buscar de forma immediata l'explosió orgàsmica. Hauríem d'aprendre a endarrerir l'esclat per a mantenir-nos a l'altura de les dones, atès que la descàrrega ens deixa fulminats. Aquí nosaltres sí, que som el sexe dèbil. Per això és tan important el clítoris. La tàctica més senzilla per tal d'evitar l'ejaculació és no introduir-se a la gatera. El joc, d'antuvi, exigeix una aproximació pels encontorns. Sexe oral: les beceroles. La importància dels prolegòmens. Les zones erògenes de la dona es reparteixen per tota la pell, per tot el cos: pits, clatell, orelles, braços, cames, coll, etcètera. La genitalitat masculina és cega, puntual i unilateral. L'entrecuix de la dona és el sagrari que assaltarem al final. L'èmfasi crucial rau en el MENTRESTANT. Els mugrons són un preludi del clítoris. Els llavis superiors són un preludi dels llavis inferiors. Tot arribarà. El somrís horitzontal és conditio sine qua non del somrís vertical. Són axiomes comprovats. Llàstima que no siguin encara vox populi. La dona vol tendresa i parsimònia, delicadesa extrema. No totes, esclar. Algunes passen les pàgines de cinc en cinc, s'estalvien el pròleg i les notes a peu de pàgina. Cada cas és cada cas. En cas de dubte, tranquil·litat. Hi ha dones que orgasmitzen escoltant una veu masculina (en directe o via telefònica). Sic. I hi ha dones que orgasmitzen després d'una hora de xuclamenta clitòrica. Generalitzar és perillós. Algunes tenen orgasmes anals. D'altres es moriran sense haver conegut què diantres és un orgasme. Em consta que també hi ha dones que ejaculen... Pèrò deixem-ho córrer. Les teories no m'han apassionat mai. La millor veritat és la pràctica. Com diu el Zarathustra de Nietzsche: Nur der Täter lernt. Només el que practica pot aprendre'n. Que vagi bé, companys! CONDONS El meu nom és Vanessa, però tots me diuen Vane. Estúdio 3r. d'ESO al prostitut (perdó, institut) púbic (perdó, públic) del meu poble. La vritat és que estudiar, el que es diu estudiar, no estúdio gaire. És guai perquè et passen de curs encara que categis. El pal és que m'hauré d'estar aquí obligatòriament fins que faci setze anys. Almenys, quan vinc a l'insti, me diverteixo amb els col·legues. El meu nòvio, el Cristian, està a 4t. d'ESO. Fa sis mesos que surtim. Sempre estem junts. Ens vam enrollar la nit de Sant Joan. Jo havia begut quantitat de calimotxo i ell anava fumat fins al cul. Al dia següent vaig haver de fotre'm la píldora after. Des de llavors que prenc pastilles antibaby. Així s'han acabat els maldecaps i ens lo passem que t'hi cagues. He sentit dir que posaran una màquina de condons a l'insti. El Cristian passa de caputxa. Diu que no es sent el mateix. A més, els condons valen una pasta gansa. A vegades, quan ve algú a fer una xarrada, en reparteixen de franc. Els crios els inflen i juguen amb els globets. Lo del Sida sí que és xungo. El Cristian diu que l'agafen els maricons i els ionquis. Jo me l'estimo molt, al Cristian. L'altre dia, el profe d'ètica em va preguntar una cosa molt rara: Vane: ¿què és pitjor, creure tot allò que et diuen o dir tot allò que creus? No vaig saber què contestar. El Cristian diu que aquest profe està tope pirat i penjat. I és que jo me l'estimo molt, al Cristian. [Perdoneu les faltes d'ortofonia, pero es que me expreso mejor en castellano...] CONSPIRACIONS Sovint les coses no són pas allò que semblen. Sovint l’embolcall superficial de la realitat el que fa és amagar la realitat veritable. Sovint, per comoditat o per desídia, passem de llarg per damunt dels fets sense parar esment en el seu significat profund. Vivim aclaparats per un constant bombardeig de notícies que no ens deixa analitzar res amb deteniment. Retenim ben poca cosa: imatges, paraules, gestos... I tota la resta se’n va riu avall, en aquesta imparable tirania anomenada quotidianitat. L’exemple més escandalós són les modes. Potser el que interessa és que no siguem capaços de re-pensar res, que arribem a perdre el criteri propi, que ens empassem tot allò que calgui sense dir ni piu. Potser el que interessa és que la gent estigui entretinguda amb foteses perquè, mentrestant, alguns s’ocupin de dirigir el cotarro sense entrebancs. ¿Qui són aquests alguns que decideixen per nosaltres? ¿Qui són els titellaires que mouen els fils dels esdeveniments històrics? Perquè cal distingir entre titelles i titellaires. Perquè cal admetre sense embuts que la gran majoria de nosaltres no som res més que marionetes, putxinel·lis, babarotes, espantalls. I que ningú se m'ofengui. Res no s’esdevé per casualitat. Com deia Aristòtil: tot té una causa. Fins i tot el terrorisme. Conèixer les causes és ser savi. Maçoneria, Sionisme, Opus, Màfia, CIA... and so on. CONTRADICCIONS Perquè només en la contradicció hi ha llibertat [S. Kierkegaard, Diari d'un seductor] Hi ha dues classes de persones: les que viuen adormides i les que estan despertes; les que no es plantegen res i les que no paren de fer-se preguntes; els confortables conformistes i els incansables buscadors; els passotes passius i els neguitosos activistes; els creients i els creatius; les ovelles blanques i les negres; els explotats i els explotadors; els que es deixen comprar i els que no estan en venda; els babaus curts de gambals i els llestos que se la saben llarga; els pragmàtics i els romàntics; els que baden i els que van per feina; els realistes i els utopistes; els ingenus i els cínics; els encorbatats i els hippies; els gregaris i els individualistes; els urbanites i els rústics; els fanàtics i els menfotistes; els violents i els pacifistes; els adaptats i els outsiders; els que ho tenen tot molt clar i els que sovint es contradiuen... No, no hi ha dues classes de persones. En realitat, cada persona pot ser moltes persones alhora, moltes màscares o moltes personalitats que van succeint-se l’una rere l’altra... El més important no és arribar a comprendre qui som de veritat, sinó jugar a ser tot allò que podem ser i experimentar sense por les infinites possibilitats que ens ofereix la vida... DESDRAMATITZACIONS Tarantino desdramatitza la violència i la mort fins al punt de convertir aquests fets [perquè són fets i prou] en una cosa ridícula, risible, banal. Hi ha banalitzacions força reeixides. Acabo de veure una pel·liculeta divertidíssima on el que es desdramatitza és tota la troca sentimentaloide que envolta les relacions de parella, les banyes i tot plegat. Em refereixo a EL OTRO LADO DE LA CAMA, una comèdia d'embolics que m'ha recordat força la inoblidable GREASE, amb cançonetes pel mig i coreografia barata, però a l'espanyola. El millor de tot és que no hi ha moralitat, ni bons ni dolents, o tots bons i dolents alhora, tots humans, és a dir, inconsistents i imperfectes fins al final. No cal extreure cap conclusió transcendental. Com deia aquell: l'única conclusió és morir-se. EL OTRO LADO DE LA CAMA m'ha fet riure molt i també m'ha fet pensar que no fa falta pensar tant, que la vida s'acosta més aviat al caos que a l'ordre, que els individus som com els àtoms de Demòcrit, que ara anem cap aquí i després cap allí sense saber ben bé per quina causa intrínseca o extrínseca, l'atzar o el destí o digueu-li com vulgueu... Desdramatitzar és sa, imprescindible. L'humor té aquest objectiu: alleugerir-nos del pes dramàtic de l'existència, enlairar-nos per damunt de les nostres pròpies misèries. La facècia o la ironia: tot s'hi val per mor d'aconseguir aquesta distància justa i necessària respecte a la feixuga realitat. Els somriures són ales. Volar, cantar, ballar... No val la pena amargar-se. Ens hem de prendre molt seriosament la banalitat. Al capdavall, ben mirat, la vida és un acudit. DESFICIS laisser faire, laisser passer, le monde marche tout seul... Deixeu-ho estar, que passi avall, roda que rodaràs, el mon seguirà el seu curs imparable... i el que ha de ser, serà Ni tu ni jo podem fer res, que tot està bé com està, llisquem, llisquem [glissez, glissez] que som mortals i res no té remei... Com passa el vent, com passen els anys, i tot plegat s'esvaneix com un miratge fonedís d'escuma... Deixeu-ho córrer, no us hi capfiqueu, també passen de moda les revolucions i els déus, també les flors es marciran... Ni tu ni jo canviarem un sol borrall el periple avorridíssim dels astres, la sínia empipadora, la fragor dels volcans... M'ajaço a l'hamaca i tanco els ulls Escolto el trip-trap del meu cor desmanegat Encara funciona... Encara canten els ocells... M'encalmo lentament i penso: Tot és perfecte, sí, tot és perfecte Fins que deixo de pensar DIÀLEGS -¿Quina és la diferència entre la civilització i la barbàrie? -La Cultura. -¿I què és la Cultura? -El conreu del diàleg. -¿I què és un diàleg? -Un parell de monòlegs que aspiren a fondre's, un aiguabarreig d'idees... -¿I quin invent és aquest? -Ho van inventar els grecs. Sense logos no hi pot haver polis. ¿No has llegit Plató? -No m'interessa la filosofia. És un rotllo. -¿Què t'interessa, doncs? -El futbol, la política, el Pepe Rubianes... -Comprenc. -¿Què vol dir comprendre? -Abraçar, abraonar, incloure mentalment allò que ens és diferent. -¿I això per a què serveix? -Per generar concòrdia. -¿I si no? -Sorgeix la discòrdia. -¿Què és la discòrdia? -L'origen del mal, l'arrel de la barbàrie. -¿Així que el diàleg és important? -El diàleg és l'única cosa que ens fa humans. Sense diàleg estem perduts. -Tot plegat és massa complicat... -Sí, conviure és la cosa més difícil del món. El que cal és que ens respectem. -¿I si no et respecto? -Aleshores m'agredeixes... -¿I tu què faràs? -Defensar-me de l'agressió. -¿Com? -Intentant dialogar amb tu... -¿I si jo no vull dialogar? -Em defensaré de totes maneres... -¿Com? ¿Amb violència? -Si cal, sí, ja que la violència està justificada en defensa pròpia. -Però, ¿agredir-se mútuament no és un fracàs? -Clar que ho és. Ja t'ho he dit abans: sense diàleg hi ha discòrdia, incomprensió, barbàrie... -¿I què? ¿No és aquest l'estat natural de l'espècie humana? -No fotem! No siguis cínic! -Jo seré cínic, però tu ets idealista: Cultura, Comprensió, Concòrdia, Diàleg... -Sí, això és el que defenso. -Somies truites. ¿En quin món vius? ¿Al món de les idees platòniques? -Amb tu no es pot dialogar... -És que si no et dono la raó no calles... Ets un dogmàtic. -I tu un indocumentat. -I tu un prepotent. -I tu un poca-solta. -I tu un passerell. -I tu un idiota. -I tu un babau. -I tu un tros de quòniam! -¿Un tros de què? -Un TROS DE QUÒNIAM, que en llatí significa... -A la merda el llatí! -¿Ho veus? Això és la incultura... Això és la barbàrie. -¿Bàrbar jo? -Sí. -Ton pare. -El teu. -En paus. -No, en paus no. Com va dir Heràclit: La guerra és la mare de totes les coses. -¿Qui era aquest Heràclit? -Un filòsof presocràtic... -Torna-hi! Et repeteixo que no m'interessa la filosofia. -Tu t'ho perds. -I si la guerra és la mare... ¿Qui és el pare? -Segons la mitologia grega, el pare de totes les coses és el Caos. -O sigui: que som fills del Caos i de la Guerra... -Més o menys. -I aleshores, ¿Per què t'entestes a defensar el diàleg i a promoure la cultura? -Perquè vull que siguem cada cop més humans... -Però la realitat és la realitat. Els grecs ja van comprendre-la d'una manera ben tràgica. -Sí, certament. Malgrat això, van fundar la polis i van desenvolupar la filosofia... -¿Per què? -Per a poder viure humanament... -Però són una pura ficció... -Exactament. Només les ficcions ens poden salvar de nosaltres mateixos... -Les ficcions són mentida... -No. Si funcionen, no. Hi ha ficcions que es verifiquen de forma pragmàtica. -El que tu anomenes Cultura també és una pura ficció... -D'acord. Tu guanyes. -¿Què guanyo? -Som humans perquè hem estat capaços de fonamentar la nostra existència sobre ficcions. Les ficcions ens mouen, ens sedueixen, ens arrosseguen. Els animals no fingeixen, no menteixen, no somien, no poden anar més enllà de la limitació del present, no es pro-jecten... Som humans perquè ens autoenganyem. -Ara m'has deixat de pedra. -Tranquil, que no passa res. -Sí que passa. Passa que m'has fet pensar... -Enhorabona! -Passa que mai no havia tingut una conversa tan profunda amb ningú... -Gràcies, gràcies... -Passa que hem estat dialogant una bona estona... I ens hem respectat, ¿no? -Tret de la tirallonga d'insults... -Passa que ja em comença a interessar la filosofia... -Me n'alegro. Si vols et puc recomanar algun llibre per iniciar-te... -¿El món de Sofia? Em penso que va ser un best-seller. -No, sisplau, qualsevol altre menys aquest! DROGUES Hi ha dues classes de fumadors: els que fumen per vici i els que fumem per plaer. No és una distinció gaire escolàstica, però jo ja m'entenc. Fumar per plaer no és cap acte virtuós, però almenys t'ajuda a no sentir-te tan fastigós. El problema del tabac és que s'ha posat caríssim. Les millors drogues són les endògenes. A més, són molt barates. El cervell és un òrgan que produeix drogues a dojo. Neurotransmissors, hormones i altres substàncies que la ciència oficial encara no ha identificat. La majoria dels drogoaddictes són gent que no pot adaptar-se a la realitat. Volen defugir-la. Fugir de la realitat és físicament i metafísicament impossible. ¿La felicitat virtual que proporcionen certes drogues? ¿L'obertura de les portes de la percepció [Huxley]? Camàndules. Llista provisional de coses susceptibles de causar addicció: futbol, sexe, loteries, política, tele, internet, videojocs, jocs de rol, xocolata, cafè, treball, baixes mèdiques, lectura, escriptura, turisme rural, fúting, ONGs, parcs temàtics, horticultura, patriotisme, violència, aspirina, consumisme, fama, tarot, motos, balnearis, pintallavis, sabates, joies, neteja, malallet, autoestima, crispetes, encens, telèfon portàtil, cròniques marcianes, monòlegs, migdiada, pipes salades, golf, autoerotisme, musclos a la marinera, Pessoa, Venècia, voyeurisme, perfums, moda, discoteca, muscat de Ribesaltes, Mísia, solitud, lluna, nit, crepuscles, presències... De vegades, quan em quedo sol de matinada, obro la finestra de bat a bat per escoltar la música de la nit. Les nits d'estiu són més sorolloses que les nits d'hivern. Borden els gossos, rauquen les granotes, udola el mussol, refila el rossinyol, s'engeguen els aspersors automàtics, repiquen les campanes... La nit és un bressol ple d'inspiracions corprenedores. Les paraules envaeixen la cambra com papallones invisibles. Obro les mans i elles m'omplen els dits amb la seva volàtil tendresa. Deixo que reposin sobre el paper, que pintin de colors la meva tristesa. Em deixo acaronar per les seves ales de seda. De vegades, quan em quedo sol, el món desapareix i deixo de ser qui era. EDUCACIONS Treballo en un institut públic d'ensenyament secundari de l'àrea metropolitana de Barcelona. Una aclaparadora majoria castellanoparlant, monolingüe militant. Lògic. Són gent senzilla, desarrelada, totalment previsible. Fills de proletaris que vénen a l'escola per fer veure que aprenen alguna cosa mentre nosaltres, el profes, fem veure que ensenyem. La qüestió, sobretot, és tenir-los entretinguts. No us penseu que sigui fàcil. Primer cal acostumar-los a seure; després, un cop quiets, es menester que callin; si per ventura callen, llavors cal fer que t'escoltin; i, finalment, si has aconseguit que s'asseguin i callin i escoltin, el gran repte és procurar que t'entenguin. La majoria fracassem en el primer punt o en el segon. Lògic. Esmercem el temps i les energies lluitant contra els elements més refractaris: objectors escolars que no volen estudiar, però que es veuen obligats a romandre en els centres fins als setze anys. Sense alternatives. El resultat és lamentable: són els que rebenten les classes i no fan ni deixen fer. De totes maneres, la feina és suportable perquè no són moltes hores a la setmana i ho paguen força bé. El pitjor: haver de corregir exàmens. Et passes mig curs intentant esbrinar l'endiablada cal·ligrafia d'alguns elements i quan, per fi, pots desxifrar-la, descobreixes que no valia la pena perquè allí no hi diu res de res... La família és la que educa de debò. Nosaltres, els profes, amb prou feines ensenyem matèries diverses que s'afegeixen com una pàtina fràgil sobre la substància ineluctable i repatània de la genètica. El que està demostradíssim és que d'on no n'hi ha no en raja. Tant se val que t'hi escarrassis. Els manaires tenen la punyetera mania d'anar canviant cada dos per tres els plans d'estudi. Que si LOGSE, que si LOU... No s'adonen de què és una dèria inútil. De seguida veus [els metges tenen ull clínic i nosaltres ull pedagògic] quan un alumne té possibilitats de prosperar en els estudis. I dic prosperar a gratcient, car mitjançant els estudis aquest alumne pot aspirar a fugir del pathos familiar, del gueto d'on prové. Malauradament, això succeeix en pocs casos i la majoria de nanos no reïxen, amb la qual cosa acostumen a reproduir la trista situació dels seus progenitors, quan no l'empitjoren encara més. Alguns il·luminats diuen que la millor educació és l'exemple. Jo tinc els meus dubtes. ENTELÈQUIES Pels volts de 1945, en el pròleg a la seva Animal Farm [una de les millors sàtires que s'han escrit mai] Georges Orwell [del qual, per cert, enguany se celebra el centenari del seu neixement] va deixar escrit: Si la llibertat significa res, és el dret de dir als altres allò que no volen sentir. I aquest dret, segons ell, és essencial sobretot en democràcia, perquè la llibertat intel·lectual és un dels principis bàsics de la civilització occidental, la qual està basada en la coexistència de criteris oposats des de fa més de 400 anys. Però Orwell observa una cosa curiosa: que alguns acaben defensant la democràcia mitjançant mètodes totalitaris, és a dir, destruint qualsevol espècie de pensament independent. Allò políticament correcte esdevé una subtil (auto)censura que prospera a còpia de covardia hipòcrita. En aquesta nostra democràcia virtual, l'heterodòxia està molt mal vista. Els liberals tenen por de la llibertat i els intel·lectuals trepitgen la intel·ligència. Tot el renou que han aixecat les declaracions del Sr. Barrera arran d'un llibre seu acabat de publicar, reafirmen aquest acurat diagnòstic orwellià. Alguna cosa no rutlla quan la gent és capaç d'escandalitzar-se perquè algú manifesti el seu punt de vista sobre una qüestió d'actualitat com ara la immigració. ¿Heu llegit el llibre? Jo tampoc. ¿Us en refieu, de la manipulació mediàtica? Jo tampoc. ¿Quin és el problema? ¿On és l'escàndol? ¿Que Catalunya perilla? ¿Que els catalanets som una mena d'orquídies endèmiques en perill d'extinció? Quin descobriment! Fa segles que la nostra situació és més aviat inestable. Fa segles que entomem totes les allaus que ens assalten sense aturador. I, malgrat tot, encara sobrevivim. És un miracle difícil d'explicar. La darrera gran onada immigratòria va deixar aquesta terra vista per a sentència. ¿Què més ens pot caure ara a sobre? Alguns pensen que Catalunya deixarà d'existir quan la gent que trepitja aquest racó de la península ibèrica ja no parli la llengua d'en Jacint Verdaguer. Però és que resulta que aquell català ja no el parla ningú! Fa pocs dies, un alumne de secundària escrivia una carta al director d'un diari comarcal tot lamentant-se de què no escoltava parlar català a les aules... ¿I què? La realitat sempre s'imposa sobre qualsevol desideràtum. ¿Que ens agradaria que fos d'una altra manera? Potser sí. La meva tesi és que Catalunya no ha existit mai. Vull dir que no es tracta d'una cosa real, sinó solament d'una idea més o menys compartida per unes quantes persones dins d'un espai i un temps determinats. I ja se sap: només els platònics o els idealistes admeten la realitat de les idees. Per tant, Catalunya és una entelèquia en el sentit que només existeix en la nostra ment i no té cap mena de realitat objectiva. I, més que una idea, sospito que és un somni o potser un miratge. La llengua té molt a veure-hi, perquè és el vehicle del pensament i l'eina de la comunicació. Parlar català és recrear aquesta entelèquia, donar-li una certa persistència subjectiva, si més no perpetuar la il·lusió de pertànyer al somni, d'habitar-lo amb plena consciència i amb plena voluntat. No sé si m'explico bé. Quan la realitat supera l'entelèquia o la desborda, l'entelèquia s'hi entesta o s'acaba adaptant. L'entestament entelequial acostuma a allunyar-se de la realitat i, en conseqüència, acaba morint per inanició. És l'entotsolament suïcida. Si l'entelèquia pren el camí de l'adaptació, llavors pot sobreviure [Darwin en parlava, d'això] però el preu que ha de pagar és la rebaixa de les seves expectatives ideals [abaratiu el somni...] Si hem sobreviscut és perquè ens hem adaptat. Però aquesta perversa dinàmica té un límit. Si no tenim fills, malament rai. Els tindran els altres. I no podem exigir a ningú que parli una llengua amb la qual no somia. Aquesta és la clau de tot plegat: l'entelèquia anomenada Catalunya sobreviurà mentre es reprodueixi a si mateixa, mentre hi hagi algú que la somiï. Es digui Heribert Barrera o Mohamed El Atiki. Els somnis són allò més íntim que tenim. Els somnis ens tenen [Freud] i ens fan ser qui som. Els somnis no s'imposen ni poden ser normalitzats o integrats. Els somnis brollen del fons més profund, de les nostres arrels més atàviques. No són solament paraules, sinó emocions, gestos, sabors, músiques, mirades. Ser català no és parlar català o dur un CAT enganxat a la matrícula del cotxe. Ser català és sentir que, encara que volguessis, no podries ser una altra cosa. I això està més enllà de la política, de la sociolingüística, de la demagògia, de les estadístiques, de les onades immigratòries... O potser més ençà. Tenir-el-fi-en-si-mateix [en-telos-ejein]: aquesta és la traducció literal del mot grec entelèquia tal i com el va emprar Aristòtil. No buscar res a fora. Trobar la plenitud en l'interior del que ets. Assolir la perfecció amb plena independència. Aquest és l'objectiu: l'autosuficiència. Però, ¿això és humanament possible? ¿No seria tancar-se, empobrir-se? Tant de bo Catalunya algun dia fos capaç de bastar-se a si mateixa. Tant de bo deixés de ser un somni antic que balbuceja mentre s'emmiralla tremolós en les ombres amenaçadores que l'assetgen. EPÍTOMS Em tanques la porta i retopo amb cocodrils a l'ascensor [Eulàlia Canal] Avui estic inspirat com un bard enfarlopat No arribo a la disbauxa d'un Casassas embriac Però déu n'hi doret! Els ulls em fan llumenetes... Sóc un avet de nadal guarnit d'angelets daurats que toquen seràficament instruments celestials Sóc un pessebre vivent reblert de caganers [el nen jesús caganer, la verge maria caganera, sant josep caganer, el bou caganer, etcètera] [la gran inventiva catalana: cop de bastó al tió, pa amb tomàquet i botifarra, sardanes, castellers, la rosa i el llibre... i tot un fotimer de caganers!] Sóc un pare noël afaitadet i esprimatxat Sóc un cocodril ensinistrat que passeja per la vorera del passeig de gràcia, amunt i avall... Avui estic inspirat com un ascensor supersònic No arribo pas a la intemperància d'un Casassas empitofat Però voluntat no me'n manca Sóc la pròrroga de l'apocalipsi Sóc l'andana blanca empastifada de tifes Sóc l'etern candidat al fracàs Avui estic inspirat com el tic-tac del meu rellotge No arribo pas a la sola de la sabata d'un Casassas descalç Però, tranquils, demà se m'haurà passat. ESCATOFÍLIES Cada cop em refermo més en la certesa de què el símbol de Catalunya és el caganer. La presència catalana als pessebres és del tot inconfusible: un homenet arraconat amb els pantalons abaixats, a la gatzoneta, plantant l'estaca enmig de la solemne representació epifànica. És el fet diferencial. M'agradaria més que els nostres veritables símbols fossin els castellers, els gegants o la sardana: emblemes d'aquella grandesa, valentia, fermesa, unitat i empenta que, dissortadament, ens manquen. L'actitud del caganer és ambivalent. Potser transgressora, iconoclàstica, arrauxada. Potser pusil·lànime, assenyada, acomplexada. Perdedors de mena, els catalans ens hem acostumat al pactisme i ens abaixem els pantalons amb qui faci falta per tal de no tornar a perdre una altra vegada. Escarmentats, atemorits, cagacalces. Mireu la política que hem fet aquests darrers 25 anys. I ara en recollim les cascàrries. Catalanets caganers, quina ferum més pestilent! I, a sobre, fotem el tifa. Tant de bo algun dia ens posem dempeus per sortir d'aquest femer. Tant de bo algun dia la nostra cultura deixi de ser estercorària. ESCÒRIES Encara t'entabanen els sentiments? Encara pateixes la tirania de les passions? Encara ets esclau dels somnis? Encara et deixes estovar per la tendresa? Encara creus que la llibertat ho és tot? Encara lluites per canviar el món? Encara te'n refies, d'allò que et diu el cor? Encara maldes per superar-te a tu mateix? Encara penses que la veritat existeix? Encara cerques la felicitat? Em sap greu, amic anònim, però t'ho hauries de fer mirar... Estàs completament démodé! ÈTIQUES L'ètica la van inventar els dèbils per a defensar-se dels forts [Gustavo Bueno] La sentència no és gaire original. Podria ser perfectament del Marquès de Sade o de Nietzsche. Fernando Savater o José Antonio Marina dirien, per exemple, que l'etica és un projecte en comú que ens fa més dignes com a persones. Ambdós s'han forrat dient parides com aquestes. No paren de vendre llibres com a rosquilles, fins i tot a les grans superfícies! El que passa és que l'ètica és la germana pobra i lletja de l'estètica. Sade [sempre tan radical... o va ser Rimbaud?] deia que la moral és una feblesa del cervell. Feblesa, debilitat... És molt difícil discutir de meta-física amb un pensador materialista com Bueno. Jo ho he intentat un parell de vegades i m'ha engegat a dida. La seva potència intel·lectual és aclaparadora. En vista de l'èxit, la pobra ètica va despullada pel carrer mentre l'estètica ens persegueix tothora i arreu vestida amb el seu uniforme totalitari i abassegador. Bueno és massa sincer, i aquesta no és precisament una de les virtuts filosofals. FAMÍLIES Escriu Josep Pla al Quadern gris: La família! Cosa curiosa i complicada... andròmina misteriosa i sagrada. Hi estic d'acord. La família és la pitjor de les tiranies. D'antuvi, els pares són els botxins dels fills fins que, després, els fills esdevenen els botxins dels pares. El millor que podem fer és escapar-nos-en, fotre el camp quan més aviat millor. El cordó umbilical que no talles és el cordó umbilical que t'acabarà ofegant. I no parlo del físic. El més difícil de tallar és el psicològic-sentimental. Una mare és un ésser que t'alleta i que després, a mans salves, s'escarrassa a fer-te la guitza amb la filantròpica excusa de voler el teu bé. Vade retro. Cal posar terra entremig. Buscar-se una xicota neozelandesa o matricular-se en un màster als Estats Units. L'amor familiar creix en la distància. El telèfon és un gran invent. Només arribaràs a ser tu mateix si aconsegueixes deslliurar-te de la nissaga que t'abraça tan efusivament. Els arbres genealògics sovint tenen les arrels corcades. Perquè les persones no tenim arrels, sinó cames. La mania principal de les famílies en general és que sempre volen aconsellar-te. Donen ordres a tort i a dret. Més de tortes que de dretes. Controlen. Es consideren responsables de la teva responsabilitat. Una mare és una gallina que no vol ensenyar a volar els seus pollets perquè té por de perdre'ls. Com hi ha món. Si demostres que ja no la necessites, has begut oli. Xantatge emocional. L'amenaça familiar és retroactiva i prospectiva. El perill pot estar al darrere o al davant. Alguns abandonen la família de procedència per a fundar una nova família, la qual cosa suposa que deixes la gàbia vella per a construir-te una gàbia nova de trinca, però gàbia al capdavall. La ingenuïtat ens fa pensar: La família d'abans no la vaig escollir... Aquesta d'ara sí. ¿Qui ha escollit a qui? Fineixo aquesta homilia amb una escena paradigmàtica d'aquella mítica pel·lícula que s'esdevenia a París: en Marlon Brando, passat de rosca, recremat, empastifat de mantega, sodomitzant aquella lolita parisenca [gens anorèctica, per cert, i amb unes mamelles naturals, cosa que és d'agrair en aquesta època silicònica que ens ha tocat viure] mentre esbufega i renega la següent lletania sacrílega: Em cago en la família... C'est tout. FILOSOFIES La filosofia la van inventar els grecs per a què alguns somiatruites del futur ens poguéssim guanyar les garrofes. Si Plató no hagués existit, no sé pas com pagaria cada mes la hipoteca. Abans de dedicar-me a això vaig provar de treballar en alguna feina decent, però vet aquí que, en vista de l'èxit, no em va quedar més remei que fer-me docent. Des d'aleshores, sóc funcionari. O sigui: funciono més o menys. També sóc sofista, perquè cobro un sou a canvi de prostituir el saber. I sóc un home públic: estic a disposició de tothom que vulgui escoltar-me i llegir-me. No me n'amago. Hi ha vicis pitjors. Ensenyo retòrica barata, xerrameca abstracta i altres subtileses de dubtosa eficàcia pragmàtica com ara la psicologia, la sociologia o l'ètica. Un filòsof és un homínid que creu en la "racionalitat". La fe en la Raó és una fe com una altra, una fe il·lustrada que es refuta a si mateixa contínuament. La història sencera de l'homo sapiens sapiens i l'experiència particular de cadascú demostren a bastament que això de la "racionalitat" són romanços de velles, pamplines. Si realment fóssim "racionals" no hi hauria guerres ni fam ni etcètera. Per exemple, si fos "racional" deixaria ara mateix de fumar...[Bé, ara ja fa un any que vaig deixar el tabac. N'estic molt orgullós, de veritat. Si no esborro la frase és perquè els éssers fumans que la llegeixin s'adonin de la rucada que significa fumar] Els grecs tenien massa temps lliure. Mentre els esclaus treballaven, ells s'avorrien com a ostres. S'aplegaven a la plaça [àgora] i la feien petar. Xerra que xerraràs hores i hores. Dialogaven sense pressa, argumentaven, parlaven i escoltaven fins que les idees resplendien com estrelles rutilants enmig de la foscúria. Els grecs eren gent civilitzada. I no com nosaltres, que cada cop som més bàrbars i més vandàlics. La filosofia no serveix per a res, però t'estalvia moltes coses. Ens ajuda a desemmascarar les ficcions i les il·lusions que ens esclavitzen. Dubtar és saludable. Criticar també. El filòsof autèntic ha de ser escèptic i no perdre mai el sentit de l'humor. La desesperació lògica davant la realitat de la nostra miserable condició no ens hauria de desanimar, ans al contrari. El filòsof medita sobre la vida i sobre la mort. Cerca el sentit de tot plegat quan, probablement, el més segur és que res no tingui cap mena de sentit. Juga amb les paraules i trafica amb conceptes. Intenta pescar sense canya peixos al desert. O com deia aquell professor meu: Áteme esta mosca por el rabo. Sempre amb el cap ple de pardals, sempre amb les butxaques buides. La filosofia és innòcua, inofensiva, entranyable. Si el món pogués canviar, no canviaria gràcies als filòsofs. Alguns han estat personatges pintorescos que s'han buscat la ruïna. Com Sòcrates, que el van matar perquè era un corcó i volia saber massa. Uns altres han passat sense pena ni glòria. Hi ha hagut proscrits, heterodoxes, outsiders, suïcides, llops esteparis, provocadors, torracollons, murgaires, goliards, sants, i també dropos. Els més savis mai no van escriure res i, tanmateix, van ser feliços. Us en recomanaré un, el meu preferit: Diògenes de Sínope, el pare de tots els cínics. CAVE CANEM. Compte amb el gos. La seva màxima més coneguda és: Qui té el cul llogat no seu sempre que vol. La filosofia és la recerca d'aquella veritat que ens permetrà ser lliures. VERITAS LIBERABIT VOS. La filosofia no és pas una cosa singular, sinó plural. El que hi ha són moltes FILOSOFIES... I això no ho poden suportar els dogmàtics, els oligofrènics i retardats mentals que creuen que la Veritat és Una i Revelada i Eterna... Que els bombin! Ja es poden fotre les seves majúscules maximalistes pel cul. FILOSOFIES, sí, diverses i plurals. Tantes com filòsofs. Respostes múltiples a les preguntes cabdals. ¿Relativisme? Potser sí. Però sobretot realisme. El filòsof no pot ser esclau de les idees ni de les paraules ni de les creences ni de les ideologies ni de res ni de ningú. No hi ha res definitiu. Tot és provisional.¿Tot? FRACASSOS Els catalanets, al llarg de la història, ho hem entomat tot: la romanització, la cristianització, la islamització, la borbonització [Felip IV, Felip V i Felip VI] la castellanització... I ara ens toca entomar la maleïda americanització globalitzadora. N'estem avesats gairebé genèticament. Fins i tot ens enorgullim de pertànyer a un poble vençut i oprimit que, malgrat tot, encara conserva la dignitat. Ni la repressió franquista va poder anorrear-nos. Després de cinc lustres de democràcia virtual, la realitat és que no hem avançat gaire, atès que continuem sent víctimes de les bateroles dels vencedors. El poderós ho és perquè té la capacitat per a limitar la gamma d'alternatives dels altres. Ara et col·loquen una E a la matrícula per decret, ara una llei d'universitats, adés t'impideixen veure una pel·lícula en la teva llengua materna. ¿I com reaccionem? Rabiola fugaç i abaixada de pantalons. Per això sostinc que el símbol de Catalunya és el caganer. Els botiflers i els col·laboracionistes s'ocupen de la resta i, damunt, tenen la barra de dir que ho fan per bé del país. Així, a pleret, coquins i mansuets, ens deixem arrabassar el poc que encara ens queda. Ai las! ¿On és aquell bon cop de falç dels nostres rebesavis? ¿Què se n'ha fet de l'urc d'Indíbil i Mandoni? Sí, Catalunya és rica i plena, però fa pena. GANÀPIES No hi dexaven concórrer els seus noys, y se'n gaudia algun ganàpia [Arnau de Vilanova, Obres, IV, 267] El Temps passa molt de pressa. No te n'adones i ja quaranteges. Et cauen els cabells, s'apropa la mort. No en som gaire conscients fins que ja és massa tard. Sempre és massa aviat per acceptar la decadència. La nostra societat ha mitificat la joventut. Els joves es vanten de ser joves i els adults els imiten patèticament. Ser jove no té cap mèrit. Tothom ha estat jove alguna vegada. Jove, guapo i modern. És el prototip desitjable. Tampoc no té cap mèrit la bellesa. La bellesa s'hereda com s'hereden tantes altres coses. No té sentit vanagloriar-se d'allò que no ens ha costat gaire esforç d'aconseguir. A més, la bellesa caduca. I la joventut també. Aferrar-se a les coses fugisseres és més aviat contraproduent. La vida tota és fugissera, per això no paga la pena prendre-se-la gaire seriosament. Un ganàpia és aquell individu que ultrapassa la trentena i es nega a madurar. Avui l'adolescència dura fins als trenta anys. Més o menys. Madurar significa tocar de peus a terra, deixar-se de narcisismes estèrils, assumir responsabilitats. Ser responsable significa saber respondre a les exigències de la vida i dels altres, que de vegades són molt exigents. Ajornar les respostes només serveix per embolicar encara més les preguntes. La vida és una Pregunta que, tard o d'hora, tothom ha de respondre. Els ganàpies fugen d'estudi. Són uns cagats. Es pensen que poden viure tota la vida de lloguer. Juguen i, de vegades, resulten enginyosos. Tenen por a la realitat. No es comprometen mai amb res ni amb ningú. Llisquen, resllisquen i naufraguen sistemàticament. El seu patetisme és incommensurable. Pateixen perquè no són capaços d'admetre el patiment, l'esforç, la duresa de la vida ma-dura. S'estimen més papallonejar, ser uns tastaolletes inconstants, insegurs, tot propugnant l'absoluta vigència de la llibertat. Però el que no volen reconèixer és que la llibertat per si sola és pura inanitat. La llibertat [com els diners] no serveix de res si no la inverteixes. Madurar és invertir la llibertat. Els ganàpies, en comptes d'in-vertir-la, la sub-verteixen, i així, aparentment, es di-verteixen. Divertir-se és la seva única obsessió infantiloide. Una llibertat no invertida és una llibertat estèril, inútil, malaguanyada. I clar, al final, els ganàpies dilapiden la vida. La llibertat balafiada se'ls regira i [sempre massa tard] s'adonen que han perdut la possibilitat d'esdevenir bones persones... Una bona persona és aquella que ha sabut respondre a les exigències de la vida amb una lloable dignitat. La dignitat no s'improvisa a última hora. La dignitat és el resultat de la virtut, o sigui, de tot un seguit d'hàbits positius. El ganàpia no en vol saber res, d'hàbits. Segons ell, els hàbits són avorrits. Ell ha escollit el camí fàcil, costa avall, la sendera que mena al vici i a la indignitat. I, a sobre, ho intenta justificar. Un ganàpia amb vint anys és normal. Amb trenta té un passe. Si ja quaranteja o cinquanteja, és impresentable. Ser jove és una desgràcia que, per sort, la Natura soluciona ràpidament. Ser una ganàpia és una desgràcia que només pot solucionar un mateix. Ara ho anomenen la síndrome de Peter Pan, peterpanisme. ¿I les dones? Seria la síndrome de Wendy. La diferència entre mascles i femelles, en aquest aspecte, és evident. Elles, per damunt de tot, no accepten la decadència física. Es maquillen, s'operen, etc. Ells no accepten la decadència psíquica. Pensen que madurar és fer-se vell i, per aquest motiu, continuen entestats en la seva ridícula comèdia. Són esnobs i políticament incorrectes. Tenen un tarannà d'allò més explícit: s'ha de notar que jo no sóc com els altres, com els pesats que van pel món donant lliçons morals. Mai no podràs agafar-los per enlloc ni argumentar amb ells res de consistent perquè els ganàpies s'esmunyen com anguiles en zel. I proclamen sense embuts: Sí, m'agrada contradir-me. ¿I què? Només en la contradicció em sento lliure. I s'ha acabat la conversa, clar. L'epidèmia dels ganàpies [el ganapisme generalitzat] és un perill que cal prevenir si volem evitar que esdevingui una pandèmia. La nostra societat va de mal borràs d'ençà que la gent ha abdicat de les seves responsabilitats. Ningú no és responsable de res. Començant pels polítics. La culpa és sempre dels ordinadors. Tothom s'afanya només a divertir-se. Tot el que no sigui divertir-se és un fastigós avorriment. Ergo, si les coses no es redrecen aviat, vaticino un col·lapse imminent i global del sistema. Els ganàpies són una amenaça mundial pitjor que el terrorisme integrista islàmic. Incompetents, irresponsables, eterns adolescents, els ganàpies representen la plaga més temible de l'Apocalipsi Final. Que Déu ens enxampi confessats. HEROIS L'esgotament dels herois La manca absoluta d'entusiasme Aquella fredor afectiva que cerca només l'èxit, l'avarícia, la productivitat L'home-màquina de l'era tecnocràtica L'home-robot del segle XXI Sense cap mitologia [¿o potser us sembla mítica l'alineació del Barça o la casposa catèrvola de personatges televisius?] Sense cap obertura més enllà de la ferotge competència amb els altres Sense contemplacions de cap mena L'avorriment neuròtic, l'angoixa crònica El desconsol d'una existència contra rellotge La necessitat sistemàtica d'intoxicar-se Aquella aniquilació de la paciència Aquella desaparició dels somriures I el pànic profundíssim que ens assetja malgrat totes les pòlisses d'assegurances HIMENEUS La tele és l'opi del poble. Una droga d'ínfima qualitat. Surts de treballar, arribes a casa... i la tele s'ocupa d'anestesiar-te les neurones fins a la insensibilitat total. Programes-deixalla a puntapala: hores i hores plenes de púrria que s'escarrassa a sacralitzar la banalitat. Que si en tal s'ha allitat amb no sé qui i en tal altre diu que té una exclusiva sobre la recepta de la sopa d'all... Pena fot, i llàstima, aquesta trista decadència de l'espècie, preocupada per bajanades catòdiques i cròniques marcianes. Oligofrènia generalitzada. L'última moda són les autòpsies en directe. Sí, mentre estàs batent els ous de la truita per sopar. O l'anomenada necrocam: una webcam emplaçada dins d'un taüt que enfoca el difunt mentre es corromp... pots manipular el zoom per contemplar més a prop el gaudeamus dels cucs... Aviat el Coliseu romà semblarà un joc d'infants al costat de totes aquestes idees genials per augmentar la sacrosanta audiència. Sense criteris ètics ni estètics. Divendres em vaig quedar esgarrifat. A3 TV prime time. Sis vedelles disfressades de núvia [algunes prenyadíssimes] baixen per una escalinata... Objectiu: casar-se! El sueño de su vida. Nervis, llàgrimes, desesperació. Pornografia sentimental. El pobre mascle pateix l'ensarronada completament al·lucinat. El mite de l'amor vulgaritzat fins a l'extrem: una morbosa comèdia televisiva, carnada per a una audiència àvida de novetats. I en ple s. XXI! ¿Per què no protesten les feministes? ¿O és que ja no en queda ni una perquè s'han casat totes de blanc? HORITZONS Carallots, garrepes, covards, mesquins, mesells... És a dir: catalanets. O també CAGANERS. Temps era temps, pagesos... Fins que van irrompre els fenicis i els jueus. Ara burgesos repatanis, urbanites, cosmopolites, fills de la santíssima Constitució borbònica. Cofois i botiflers. Més que terra d'acollida jo en diria terra d'acolloniment. A tot estem avesats, a tot ens adaptem. Fins a la sodomia. Aprenem idiomes amb una facilitat tremenda. Hi tenim la mà trencada. No volem problemes. Celebrem derrotes. Regalem llibres i roses. Roses d'hivernacle desodoritzades que es panseixen de seguida, llibres mediàtics, mera mercaderia. Hem deixat que el Drac se'ns pugi a les espatlles. Hem deixat que els altres ens remenin les cireres. Hem deixat d'esmolar la falç i tenim rovellat el tremp. Ja no fem tremolar ningú. Els nouvinguts se'ns pixen a sobre. Per un plat de llenties pudentes hem venut la primogenitura. Hereus apocats i pubilles restretes. Sí. I no sabeu el greu que em sap. Un poble sense horitzó és un poble acabat. Una terra rellogada és una terra atrofiada. Encara somio. Somio una nova Renaixença. Una Catalunya digna. Una Catalunya ufanosa, altiva, gloriosa, autosuficient. I no pas aquesta lamentable sucursal bancària plena de llepaculs i de manefles. Potser ens salvarà Europa. O no. Ja veurem. INSULTS Abraçafaroles, abusananos, abusanenes, acabacases, acaparador, accidiós, acollonit, acuseta, adormit, adupit, advocat de marge, advocat de secà, afaitapagesos, afaneta, afartapobres, afemellat, afonacases, afram, agaçant, agaçoris, agarrat, agafallós, agafa-sopes, aganit, agarrat, aguantaespelmes, aguiló, aixafaguitarres, aixafaterrossos, aixecacamises, aixecasamarres, alarb, alatrencat, albardà, albat, alcavot, alçapius, alçaporro, alcohòlic, alienat, al·lucinat, alobat, amagacreus, amagaolles, amagapinyes, ampadura, analfabet, andoi, angoni, ànima de cadafet, ànima de càntir , ànima de Judes, ànima de mal repòs, ànima deserta, ànima en pena, animal, animalàs, animal de rapinya, animalot, anormal, apagesat, aprofitat, aragonès, aranya, arganàs, arlot, armanac, arna, arpellant, arrabassaqueixals, arracada, arrauxat, arrecat, arrencaqueixals, arreplegaire, arreplegat, arrodit, arronsat, arronyacat, arrossinat, arrugat, artista de barraca, artista de plexiglàs, asclaire, as de bastos, ase, ase alabau, ase mort, assaltador, assassí, assedegat, assotacristos, atabalat, atontat, atontat de les bombes, atudacandeles, aturat, aujam, australopitec, avalotador, avalotapobles, avar, avariciós, avinat, àvol fembra, avortament del dimoni. Babalí-babalà, babau, baboia, bacó, badaluc, badanes, badoc, bagarro, bagassa, bagasser, bagassut, baix d'aigüera, baix de sostre, bajà, bajoc, balandran, baldufa, balcam, baldrigues-baldragues, baliga-balaga, baluerna, balustre, bàmbol, banasta, banau, bandarra, bandit, bandoler, banyabaix, banyarriquer, banyut, baranda, barbamec, barbantana, bàrbar, barbasta, barbolla, bardaixa, bardoma, bare, barjaula, barjaulo, barra, barrabam, barragana, barragàs, barraler, barram, barret de rialles, barretines, barrim-barram, barroer, barrufell, barrufet, barrut, bastaix, bastard, batolles, baturro, batusser, batxiller, bausador, bava de gripau, bavaire, bavart, bavós, beat, beata a les fosques, beata farinera, becmoll, becó, bedós, befa, belitre, benagai, beneit, beneit del cabàs, beoci, bergant, berganta, berloc, bernat pudent, besaculs, besanyí, bèstia, betzo, betzol, beuarra, beverris, bitxo, blanquivilis, bleda, bleda confitada, blet, boc, bocaalabau, boca de fel, bocafluix , bocamoll , bofiós, bogia, boginyot, boig, bolbol, bolero, bombat, bonifaci, bonyeguer, boques, bord, bordegàs, bordellenc, borinot, borni de cervell, borratxo, borrango, borrasser, borratxo, borrec, botifarra, botifarraire, botifarró, botifler, bòtil, botimflat, botorut, boví, brac, bragasses, bragueter, brètol, brivall, brivant, brivó, bronquinós, bruixa, bruixot, brut, brutinyó, bubota, budell, bufaculs, bufafocs, bufaforats, bufagaites, bufallums, bufanúvols, bufat, bufeta, bufó, bugadera, buidaampolles, buidabutxaques, buidapisos, bujarró, búlgar, bullanga, bullanguer, bunyolaire, bunyoler, burdimany, burgès, burleta, burot, burraca, burrangues, burro, burro de set soles, burxaire, burxaorelles, burxeta, burxó, busaroc, buscabregues, buscagatoses, buscagotes, busca-raons, buscona, butxaca foradada, bútxara. Ca, cabeca, cabort, cabra, cabrit, cabró, cabronàs, caçacagalls, caçadots, caçahereus, caçamarits, caçapubilles, cacatua, cafre, cagaarestes, cagabandúrries, cagacalces, cagacalçons, cagacebes, cagadéus, cagadimonis, cagadubtes, cagadur, cagafil, cagaelàstics, cagaire, cagaïssa, cagalatxa, cagall, cagalló, cagalló de la gramàtica, cagallot, cagamiques, caganaies, cagandances, cagandanes, caganer, caganinyols, caganya, caganyinyetes, cagaó, cagapoquet, cagaprim, cagarada, caga-ranci, cagareli, cagarel·lós, cagarí, cagarina, cagarot, cagarret, cagarri, cagarrina, cagarro, cagarro sec, cagarul·lo, cagat, cagatatxes, cagat de por, cagatinta, cagó, càgola, cagolla, caguelis, caguerot, caguerri, caguerris, cagueta, caguetes, caia, caifàs, caïm, calamitat, calàndria, calavera, calçasses, calent de cap, camaco, camacoix, camacurt, camadret, calollo, camàlic, camallut, camanduler, camàndules, camell, cames de bròquil, cames de gànguil, campanar de bajoques, canalla, cananeu, cançoner, càndid, canfanga, canorga, cantamanyanes, cantamatines, cantinfles, cantonera, canyàs, caparró, caparrot, caparrut, capat, capat mental, cap boig, capbord, capbuit, cap calent, capclòs, cap cremat, cap d'ase, cap de burro, cap de carbassa, cap de collons, cap de cony, cap de cul, cap de fava, cap de fums, cap de fusta, cap de marrà, cap de mastre, cap de meló, cap de pardals, cap de porc, cap desgavellat, cap de sitrell, cap de soca, cap de sopes, cap d'estopa, cap d'estornells, cap de suro, cap de tartana, cap de trons, cap dur, cap esberlat, capesflorat, cap espès, cap esquerdat, capet , capfluix, cap fluix, cap foradat, capgròs, cap lleuger, capó, cap pelat, cap quadrat, capriciós, capritxós, cap sec, capsigrany, capsot, captaire, cap verd, carabrut, cara d'allò que en fan taps, cara de collons, cara de cony, cara de cul, cara de desenterrat, cara de desmamar criatures, cara de forrellat de presó, cara de gnom, cara de gos, cara de Judes, cara de llufa, cara de merda d'oca, cara de mico, cara de nyau-nyau, cara de pomes agres, cara de prunes agres, cara de santificètur, cara de sípia, cara d'ovella i urpes de llop, caragirat, carallàs, carall de mitja cerilla, carallet, carallot, caramot, carbassaire, carca, carcaller, carcamal, carcany, carcàs, cardo, careto, carmellós, carnaval, carnisser, carnús, carraca, carregós, carreter, carrincle, carrincló, carronya, carrossa, carterista, castellanufo, catalanero, catalanufo, catalino, catalufo, cavallot, cavernícola, ceballot, celerat, celestina, cercabaralles, cercabregues, cigalet, cigaleta, cínic, cirabotes, cleptòman, cloquipiu, closca d'aram, closcadur, cocodril, coix de cervell, colgafocs, col·laboracionista, colló, colloneta, collons grossos, colzepelats, consagrat, consentit, conyarri, copieta, coquetó, coquí, corcó, cornell, cornut, corrupat, cortesana, cosó, cotilla, cotnós, cotorba, covard, cràpula, cremapalleres, cremat, cremida, cretí, cridaire, criminal, cuguç, culacarenat, cul brut, culcosit, cul de bugadera, cul de cafè, cul de canonge, cul d'església, cul de taverna, culdestrempat, cul d'olla, culejador, culer, culero, culfaristol, culgròs, culimerdis, culmerdós, cul pelat, culremena, culserrat, cultiparlant, curandero, cursi, curt de cap, curt de gambals, curt de tei, curt de vista. Dat pel cul, dat pel sac, degenerat, deixat, delinqüent, demagog, dement, desagraït, desalapat, desassenyat, desastre, descamisat, descarat, descastat, descentrat, descordat, desgraciat, descregut, desendreçat, desgairat, desgraciat, deslleial, desmanega, desmanyotat, destraler, destrempat, desvergonyit, diable, dictador, dièsel, dimoni, dimoni escuat, disbauxat, dogmàtic, dolent, dona de cadira, dona de la vida, dona pública, dona de mala vida, dona de món, dona, errada, dona mundana, doner, donjoan, donota, dormilega, drapaire, droga, dropo, dròpol, drut. Eixelebrat, eixorit, eixuga-semals, el cap te fa fum i el cul te fa música, embafós, embanyat, embastardit, embastavaques, embofegat, embolicaire, embrollaire, embustero, empaitabisbes, empastifaire, empeltat de conill, emplastre, empipador, emprenyador, emprenya-soques, emproperi, encantat, enculat, energumen, enfavat, enganyamón, enredaire, ensumallufes, entabanador, entomit, entonat, entremaliat, enxibornaire, enxurma, enze, erniós, esbirro, esblofit, esbojarrat, esca del pecat, escagarrat, escalfabraguetes, escalfacadires, escalfacigales, escalfapixes, escamballot, escandalós, escanyamarits, escanyamullers, escanyapobres, escanya-rals, escanyolit, escarbat de sagristia, escarbat merdisser, escarransit, esclafacanyes, esclafapets, esclafaterrossos, escobàs, escolanet, escoltallufes, escoltapets, escombrafulles, esconcagat, escopinada, escòria, escorniflaire, escurabasses, escurabosses, escuracassoles, escurçó, esfoirat, esgarrapacristos, esgarriacries, esguerrat, esmaperdut, espagueti, espantagarses, espantall, espantalloques, espanyaportes, espanyolàs, espanyol ronquero fill de punyetero, espatllafestes, espellingat, espès, espitregat, espolsabutxaques, espompit, esporuc, esqueixat, esqueller, esquenadret, esquerranós, esquilatontos, esquirol, estafador, estaferm, estaquirot, estarrufat, estòlid, estrabul·lat, estrafolari, estrafolla, estrambòtic, estraperlista, estremunciat, estruç, estult, estúpid, esvalotador, esvalotat, esventat, eunuc, extravagant. Facinerós, fals, falsari, faldetes, faldiller, fanàtic, fanegues, fanfarró, fanjau, fantasma, faranduler, fardassa, fardo, farfant, farfolles, fariseu, faroner, farsaire, farsant, fartana, fastigós, fat, fatxa, fatxenda, fava, feinetis, feixista, fementit, feniant, fera, figablana, figaflor, figatova, fileter, filibuster, filisteu, filosofastre, fill de bagassa, fill de capellà, fill de la Gran Bretanya, fill de la grandíssima de sa mare, fill de (la gran) puta, fill del sereno, fill del veí de dalt, fill de mala mare, fill de monja, fill de Puigcerdà, fill de set pares, fill de rector, flabiol, flaüt, flàvia, floralista, flor pansida, fluix de molles, foca, foirós, foll, folla fembra, follanius, forassenyat, fòssil, franquista, fregall, fresc, frívol, fulana, fulero, furot. Gaig, galàpet, galdran, galdrepa, galduf, galiàs, galifardeu, galiot, galipant, gallet, gallimarsot, gallina, gallof, gallòfol, gallufa, galtagròs, galta-sorrut, galtes, galtes de cony, galtes de farro, galtes de pa tou, galtut, galvaner, gamarús, gamat, gambaire, gamberro, gambirot, gamoi, ganàpia, ganarra, ganarrús, gandul, gandungues, gànguil, ganso, gansoner, gardenya, gardunyaire, gargall, garratibat, garrepa, garrí, garró, garroner, garrons, garrulo, garsa, gasiu, gastaire, gatamaula, gatamoixa, gat de taverna, gat de tina, gató, gau, gavatx, gentalla, geperut, gepic, gigoló, gitano, golafre, golfo, goliard, golut, gonella, gorrer, gos, graponer, grimpador, grimpaire, gripa-sous, gripau, guillat, guilopo, guineu, guiri. Hipòcrita, heretge, hippy, histèrica, hortera. Idiota, ignorant, il·luminat, imbècil, impertinent, impostor, impresentable, incapaç, incompetent, indecent, indesitjable, indocumentat, inepte, infeliç, ingrat, innocent, insensat, insensible, insolent, integrista , intransigent, inútil, irreponsable, isard, isidro. Janet, janfotre, jesuïta, jirafa, Joan calcetes, Joan faldilles, judes, jueu, juràssic. Larel·li, lelo, lero, lila, lilaina, lil·liputenc, liró, lladre, lladregot, lladremaner, llagast, llagoter, llampat, llàntia, llanut, llaràs, llardós, llardufa, llarg de dits, llefiscós, lleganyós, llengua de destral, llengua de draps, llengua d'escorpí, llengua de serp, llenguallarg, llenguerut, llepa, llepacigales, llepaconys, llepaculs, llepafigues, llepafils, llepaire, llepaplats, llepa-xones, llibertí, lligaire de platja, lligamosques, llimac, llondro, llonze, llonzo, llord, lloro, llosc, llusc, lolailo. Macaco, macarell, macarel·la, macarra, macarró, mà foradada, mafiós, mai calla, maimó, majara, malabèstia, mala bruixa, mala dona, mala fembra, malaganós, malagradós, malagraït, malaire, malandrí, malànima, malallengua, malallet, malalt, malambrós, mala peça, mala pècora, mala pell, mala persona, mala pesta, mala pinta, mala puta, malarec, malastre, mala truja podrida, mal bitxo, malcarat, malcardat, malcriat, malcuat, mal dimoni, maleducat, maleït, malesmans, malfargat, malfeiner, malgastador, mallenga, mallerenga, malmirrós, malnascut, malnat, malparit, malparlat, malpensat, malpuat, malsucós, malvat, malxinat, mamaire, mamarratxo, mamat, manasses, mandongo, mandonguilla, mandra, mandrós, manèc de collons, manefla, mangoner, mangui, manifasser, manolo, mansforadades,, manso, manta, maranya, marassa, marcolfa, marfanta, marfec, màrfega, maribruta, marica, maricó, mariconàs, maricó de platja, mariconet, marieta, marimatxo, marioneta, maripili, marmota, marmanyera, maromo, marrà, marrec, marxanda, masclot, mastegablens, mastegacera, mastegaparaules, mastegaparenostres, mastegatatxes, matadones, mataformigues, matalasser, matalot, matapobres, maturranga, matusser, maula, mec, mediocre, menjacapellans, menjahòsties, menjamerda, menjapà, mentider, merda-seca, merdeta, merdis, merdós, meretriu, mesell, mesquí, messalina, mestretites, meuca, mico, mico de la merda, microbi, milhomes, militonto, mindundis, mingo, miserable, missaire, mitjacerilla, mitja hòstia, mitja merda, mitja nena, moc, mocós, mofeta, mojamet, mona, mona de la merda, mongòlic, monstre, monya, moraco, morbós, moro, morrut, mort de gana, mosca collonera, mosca morta, mossega, mundana, murga, murgaire, murri, musicastre, mussol, mustafà. Nan, napiós, nas de fura, nasdemocs, nazi, neci, negat, negrero, neures, neuròtic, nici, ninot, noguer, noningú, notícies, no vals la corda per penjar-te, no vals ni la merda que cagues, no vals ni un pet de puta, nul·litat, nyarro, nyèbit, nyeu-nyeu, nycris. Obcecat, obsés, obtús, oligofrènic, onso, opusià, orangutan, orat, orc, orellut , orni, ós marí. Pabràs, paganini, pagano, pagès, pagesot, palangana, palanganer, palatreca, palatreco, pal d'escombra, pallasso, pallisses, pallús, palpabutxaques, palpalloques, palpallosca, palpaventres, pàmfil, pamort, pampana, pamplina, panarra, panoli, panot, pansa, panxaampla, panxacontent, panxafart, paó, papadiners, papagai, papallona, papallusqueti, papanates, paparra, paperina paquet, paranoic, passerel, passota, pastanaga, pastifa, patafier, patata, patètic, patillero, patiràs, patufet, patusca, patxec, pebràs, pec , pedant, pederasta, peixatera, pelacanyes, pelagats, pelapunyetes, pelitreques, pellam, pelleringa, pellerofa, pellerot, pelma, penco, pendó, penjat, penós, penques, pepero, pepona, perdonavides, perdulari, perepunyetes, peresós, peringat, pertorbat, pesat, pesta, pet, pet bufat, petaculs, petaner, petardo, pet de llufa, petimetre, petulant , picallós, picaplets, pidolaire, pigmeu, pilingui, pillard, pillastre, pillet, pilloc, pilota, pingo, pinta, pintamones, pinxo, pioc, pirat, pirata, pispa,. pitecantrop, pitof, pixafreda, pixaire, pixallits, pixapins, pixareixes, pixatinta, pixavagant, plantofa, plasta , plom, ploma, ploramiques, pocapena, poca-roba, pocasolta, pocasubstància, pocatraça, pocavergonya, poc-cervell, podat-a-ras-de-soca, podrit, poetastre, polac, politicastre, politiquer, pollastre, pollós, poll ressuscitat, poll revingut, poltró, pop, pop d'aigüera, populista, porc, porcell, porc mal abeurat, potafí, potiner, pòtol, prepotent, presidiari, presumptuós, pretensiós, pringat, proletari, prostituta, proxeneta, psicòpata, pudall, pudent, punyestret, punyetero, pureta, púrria, purrialla, pusil·lànime, puta, putamanyac, putana, putapènic, putero, puto, putot, putxinel·li. Qualsevol, quatreulls, queco, quemaco, qüentista, quico, quillo, quinqui, quinyol, quisca, quiscarro. Rabosa, raca, rampoina, rasputí, rata, rata de claveguera, rata pudenta, rave, reaccionari, rebec, rebitllapatotes, refastinyós, reganyós, remenamerdes, remugaire, renegaire, renegat, renoc, rentacares, repugnant, retardat (mental), ribald, robafaves, robagallines, robamelons, rodamón, rodatavernes, romancer, rondinaire, ronsa, ronyós, rosegaaltars, ruc, rufià. Sabatot, saburall, sac de carn, sac de gemecs, sac de mentides, sac de merda, sac de patates, sac de puces, sac d'ossos, safaretger, sagristà de l'idioma, saldo, saldoni, salop, saltabarrancs, saltamarges, saltaparets, saltataulells, saltaterrats, saltejador, saltimbanqui, salvatge, sangonera, sanguinari, sanxa, sapastre, sargall, sarnós, satanàs, sàtir, sàtrapam, sauma, savoc, secall, sergent , setciències, simi, simple, soc, sociata, somiatruites, sòmines, sonat, sonso, sopes, sopu, subnormal, sudaca, suro. Tabalot, tacany, tafaner, tafur, tallabosses, talòs, talp, tanasi, tanoca, tapadora, tapaforats, tapatroles, tap de bassa, taral·lirot, tarambana, tarat, tarit-tarot, tastaolletes, taujà, taül, taüt, tàvec, templagaites, testaferro, testarrut, teulades, tifa, timba, tinyeta, tinyós, tirà, tiroli, titafreda, titella, tocaboires, tocacampanes, tocamanetes, toca-son, tocat de l'ala, tocat del bolet, tocatabals, tocatardà, tocatrons, tòfol, toix, toixarrut, tomany, tomàquet, topi, torero, torrabolets, torracollons, torrafaves, torrapipes, torrat, tosc, tossut, tòtil, totxo, trabucaire, trafolla, tragó, traïdor, trampista, trànsfuga, trapella, trasto, trastocat, trencaavellanes, trencafaroles, trencatot, trepa, trepitjafarigoles, trincó, trinxeraire, troglodita, trolero, trompa, trompellot, tronat, tronera, tronxo, tros d'animal, tros de carn batejada, tros de quòniam, truà, truja, trujassa. Ull de poll, unflapipes, unglallarg, urpallut, usurer. Vaca, vacaburra, vagabund, vagarro, vampir, vella bruixa, vellaraco, vellarro, vell verd, venat, venut, verbagàlia, verduler, verro, vesànic, viciós, vigatà, viola de femer, virago, voltor. Xafarder, xaixo, xalat, xandó, xantatgista, xanxes, xapero, xarlaire, xarlatà, xarnego, xaró, xarlot, xarxó, xerraire, xeubo, xibeca, xiflat, ximple, xinxa , xinxa de bosc, xipoter, xirucaire, xitxarel·lo, xiulat, xomino, xona, xonassa, xondales, xondan, xoriço, xot, xuet, xuleta, xulo, xungo, xurrimandusca, xurro, xusma. Zero a l'esquerra, zombi. Tots els insults catalans IRONIES Abans, els llibres havien de portar el NIHIL OBSTAT, el vistiplau de les autoritats eclesiàstiques. Existia una censura ferotge en nom de l'ortodòxia religiosa. Ara els bisbes, aparentment, ja no signen res, però la censura continua existint d'una forma encara més subtil. Per exemple, la moda puritana del politically correct. Made in USA, of course. Els grans mitjans de comunicació i les principals editorials estan controlats per lobbies econòmics que monopolitzen allò que s'ha dir i allò que ha de ser publicat. Sota una aparença de llibertat de premsa i de llibertat d'expressió, ens trobem que, de facto, les opinions heterodoxes brillen per la seva absència. És molt difícil escoltar veus dissidents o intel·lectuals crítics amb el Sistema. Per cada Chomsky excepcional, hi trobarem milers d'escolanets normalitzats que refermen el Discurs Unívoc de l'Imperi. Pensament únic. La ideologia de la Globalització. ANATEMA SIT qualsevol outsider, qualsevol against, qualsevol freethinker. Aviat els posaran a tots dins el sac fatídic del terrorisme. No activen bombes ni estavellen avions, però atempten [verbalment] contra l'Ordre Establert i, per tant, han de ser considerats com a terroristes intel·lectuals, instigadors i còmplices del Terrorisme Mundial. La caça de bruixes ha començat. O millor dit: continua. Perquè els ianquis sempre han caçat bruixes, és el seu esport nacional. Primer van empaitar els pobres indis fins que no en van deixar ni un; després les bruixes de Salem i els pobres esclaus negres; més tard, els comunistes i altres individus sospitosos d'esquerrana vermellor; ara toca caçar terroristes... El Setè de Cavalleria, el Ku Klux Klan, La CIA. Res de nou en el país més capsigrany del món. I rebrem tots. Ja veureu. ANATEMA SIT tothom que no combregui amb el seu simplisme maniqueu, amb la seva paranoia adolescent. Necessiten inventar-se un enemic cada dia. Tenen por de la por. La manera d'exorcitzar-la és anar sacrificant bocs expiatoris: el dolent de la pel·lícula. Sempre en troben algun que pagui el pato i, si no, se l'inventen. Ironies de la vida. American way of dead. JUDEOCRISTIANISMES Cada vegada n'estic més convençut: el MAL és l'unic tema interessant de reflexió. És el Tema per antonomàsia. La resta són minúcies. Paul Ricoeur, honoris causa per la Ramon Llull, li dedicà diferents estudis. Recordo un parell de títols: Le symbolique du mal [1960] i Le mal. Un défi à la philosophie et à la theologie [1986] Un desafiament, un repte intel·lectual. Abans de Ricoeur, un caramull de pensadors ja s'havien trencat les banyes cercant una explicació més o menys racional d'aquest fenomen universal. Des de Sant Agustí fins a Safranski passant per Thomas Mann o Stefan Zweig. El Faust de Goethe o A hora do diabo de Pessoa. Incomptables conats que malden per escatir la tenebrosa essència de l'avolesa humana. Pessoa escriu: O Diabo, que é o que desejamos: o mestre lunar de todos os sonhos, o músico solene de todos os silêncios. El MAL. Sense personalitzar. Sense cua i sense banyes. Des-cristianitzat. ¿Què és? ¿Per què existeix? ¿És només absència de bé o posseeix entitat pròpia? Són preguntes obsessives que em persegueixen fa molt de temps. Perquè el MAL és una cosa tan real que ni els més ingenus gosen negar-lo. Llavors, ¿per on comencem? Buda pot ser un bon començament. El MAL, segons el budisme, és el sofriment. La causa d'aquest sofriment és el desig. Ergo, desitjar és dolent. Cal, doncs, eliminar el desig, que és la font de tots els mals que ens assetgen. Però, ¿com eliminarem el desig? Desitjant no desitjar. Una curiosa paradoxa. Hom suposa que l'extinció del desig és possible. El famós Nirvana seria això: un estat suprem de pura indesitjabilitat, l'absoluta buidor definitiva. ¿Qui és qui desitja quan desitjo? El meu jo. O millor dit: la ficció egocèntrica de la meva individualitat aparent. El budisme propugna el desmantellament de l'ego, la dissolució del desig i la liquidació del patiment. Una cosa rere l'altra. Superar el dolor mitjançant la superació de mi mateix. Un desideràtum lloable. Una filosofia suïcida. En el fons, Buda ens està dient: la vida és el MAL i la mort és el bé. Ens ha ben fotut! Des del punt de vista occidental, costa molt entendre aquest plantejament. Per a nosaltres, viure és afirmar-nos, desitjar, lluitar, gaudir i patir. Però Buda ens demana una ascesi antivitalista, un sacrifici suprem. Ens assegura la pau en la mesura que renunciem a tot allò que som i que volem. El MAL és la realitat, la natural tendència que ens esclavitza, la nostra forma de ser. Cal negar-ho tot per a trobar l'afirmació divina. En el camí de l'autonegació esdevindrem una unitat amb el Tot i ens fondrem amb la Llum. Il·luminats, havent vençut les ombres de la matèria i de l'ego, no recaurem en la roda de les reencarnacions, ens alliberarem per sempre més. L'exemple del budisme és aplicable a les altres religions. La idea de salvació [soteriologia] es fonamenta sempre en el mateix pressupòsit: partim d'una situació dolenta i hem d'assolir un estat superior, millor. El cristianisme condemna d'antuvi l'home [pecat original] el presenta com un ésser corromput i dolent. La funció ulterior de la religió consisteix a conduir-lo des d'aquest estat pecaminós [home vell] fins al nou estat de bondat [gràcia = home nou] El MAL, vist així, es troba al principi, és una premissa necessària. Aquest MAL ens acompanyarà sempre perquè el portem a dins i ens tempta contínuament. La vida religiosa es converteix en una lluita sistemàtica contra aquest MAL que ens amenaça de mil maneres [món, dimoni, carn, etc.] És la patètica estampa de Sant Antoni en el desert. El sant és el vencedor contra el MAL, és a dir, el vencedor sobre si mateix, car jo mateix sóc carnal i mundà i demoníac. La victòria no és possible sense l'ajut diví. El MAL és massa gran i massa fort mentre que les meves forces són ridícules. No ens podem salvar sols, sinó que hem de ser salvats [en passiva] Això s'anomena redempció. Això justifica l'existència de l'església [la comunió dels creients fa la força] dels sagraments, dels ministres i tota la pesca. El MAL només pot ser vençut per la fe, l'esperança i l'amor de tots els fidels. Al capdavall, l'únic que té prou poder per a salvar-nos és Déu. Déu apareix com l'antítesi del MAL. És un maniqueisme flagrant, però efectiu. Gràcies a aquest simplisme, la gent senzilla, curta de gambals [o sigui, la majoria] pot comprendre que en aquesta pel·lícula hi ha bons i dolents, àngels i dimonis, sants i pecadors, cel i infern. I no es plantegen res més. I dormen tranquils. KLÍNEX No és massa agosarat afirmar que vivim aclaparats per la cultura del klínex. L'exemple més atuïdor és la moda. La moda és un recurs fàcil per a la gent que no té criteri ni estil propis. Aquesta massa anònima de persones s'acull a la moda perquè és incapaç de CREAR res per si mateixa. Històricament, l'alternativa a la creativitat ha estat la creença. I és lògic. Crear és molt més difícil que creure. Els creadors sempre han estat una minoria selecta, happy few. La resta [els creients] en tenen prou amb seguir a ulls clucs allò que uns altres [els creadors] disposen i imposen. Això explica l'èxit imparable de les religions. El problema sorgeix quan la moda esdevé l'única religió possible per a milions de consumidors babaus. El capitalisme com a religió es basa en aquesta dinàmica fiducial: el ciutadà confia que, mitjançant l'adquisició contínua de les foteses que la moda li ofereix, aconseguirà una vida millor, o sigui, el cel a la terra, el paradís materialista. La qüestió s'embolica quan aquests objectes adquirits són, per definició, passatgers, peribles, caducs; amb la qual cosa, el presumpte paradís [la felicitat definitiva] s'ajorna dia rere dia, compra rere compra, despesa rere despesa. I, així, mai no acaba de realitzar-se del tot. És la tragèdia d'en Sísif: pedra amunt i pedra avall. A empentes i rodolons. Sempre de bòlit. El drama del comerç i la cobdícia eternament reduplicada. Sense aturador possible. Quan et pensaves que ja havies assolit el cim del benestar material, apareix una nova andròmina, una nova fotesa, una nova tendència que et fa recaure en el pou de la insatisfacció. Perquè la insatisfacció és el motor que empeny aquest sistema pervers basat en l'estimulació sistemàtica dels desigs humans. Desigs artificials i sovint contranaturals. Cultura del klínex significa: adquireix X, usa X i llença X. Perquè si no llences X no podràs gaudir de Z, usar Z , etc. És un cercle viciós, un parany clàssic. Si en comptes d'aplicar aquesta dinàmica als objectes, l'apliquem als subjectes [persones] llavors apareix el consumisme sentimental, sexual, professional, etc. Els amics, les parelles, les feines duren dos dies... Encara que sembli mentida, encara hi ha una sortida, una salvació. Però no penso explicar-la pas aquí. Cadascú l'haurà de trobar per si mateix, no fos cas que aquesta proposta es posés de moda i cagada l'habemus. Perquè no sé com s'ho fan els publicistes, però resulta que tan bon punt apareix una idea creativa de debò se n'apoderen, l'envasen i la venen tot convertint-la en una altra mercaderia més enmig de la infinita selva mercantilista. Serà perspicàcia comercial. El pitjor que et pot passar és convertir-te en objecte de consum massiu. Si es tracta d'un llibre, tenim un best-seller [literalment: l'article més venut] Si parlem d'un programa televisiu, tindrem un líder d'audiència. Etcètera. M'estimo més el meu mocador de cotó 100% de tota la vida. El fiques a la rentadora i cada cop és més mòrbid, més agradable. Poc valorem allò que llencem. El klínex és el símbol d'una societat opulenta que ja no valora l'amorosida carícia de les coses habituals. Una societat sense passat, sense arrels, sense història. La tirania de la moda que és la tirania de l'instant fugaç, la dictadura del present buit i escarit, l'imperi de la pura intranscendència. Una societat klinèxica és una societat malalta, insostenible. Les coses que no duren, que estan fetes per a no durar, són coses que no mereixen el nostre respecte. I el mateix es pot dir de les persones. Mantenir-se malgrat les modes, malgrat el pas del temps, malgrat els capricis momentanis, és un símptoma de qualitat. Llibres-klínex, persones-klínex... Contra això només podem oposar la consistència ferma de les coses veritablement valuoses. Coses i persones que mai no passaran avall perquè la seva persistència és la persistència de la mateixa humanitat. Perquè, com a espècie, no ens podem permetre el luxe de prescindir de certs punts de referència la vàlua contrastada del quals assegura la nostra futura supervivència. ¿Fa falta que els enumeri? LILITS Abans d'abandonar els fills [nen i nena, la parelleta] abans de tarar-los des del bressol, abans de fotre-li el salt al bonifaci del meu marit [un pagesot pitecantròpic aviciat a la cacera] amb una bona colla de mascles de la meva ciutat natal [una ciutat provinciana, rústega, avorrida] abans de passar-me per la pedra un parell de geriàtrics a veure si enxampava algun rendista que valgués la pena, abans de trastocar tot el col·legi oficial de psiquiatres, abans d'aconseguir la baixa definitiva de la feina [quina bicoca: la típica funcionària que feia patxoca amb una nòmina arregladeta] tot al·legant que era incapaç d'estar-me més de tres hores seguides davant l'ordinador, abans d'enemistar-me amb tots els meus germans i germanes [família nombrosa de les d'abans] fins a l'extrem de no parlar-nos ni per telèfon, abans d'amargar la vida als meus pares, desvalisar-los, extorsionar-los, enganyar-los, rifar-me'ls, aprofitar-me de la seva sentimental beneiteria, fer-los signar com avaladors suïcides, obligar-los a tenir cura dels meus fills sense aportar ni un cèntim d'euro car és la seva obligació com a avis responsables que són, abans de demanar tots els crèdits possibles a tots els bancs i caixes possibles fins aparèixer a la famosa llista negra, abans de quedar entrampada amb un parell d'usurers malànimes, abans d'haver-me llegit tots els llibres d'autoajuda que s'han publicat aquesta darrera dècada, abans de creure'm totes les pel·lículetes de Hollywood [sobretot aquella del Richard Gere i la Júlia Roberts] abans d'haver infectat el meu atrotinat cervell amb la lectura compulsiva i acrítica de totes les revistes i revistetes per a dones modernes que corren pel món, abans d'engegar-ho tot a rodar i tirar pel dret i SER JO MATEIXA DEFINITIVAMENT i AUTOREALITZAR-ME D'UNA PUNYETERA VEGADA PERQUÈ NOMÉS VIVIM UNA VIDA I EL QUE CAL ÉS APROFITAR-LA i exiliar-me d'aquesta merda de país ple de jueus titafredes i pubilles impúdiques... Molt abans de tot això, diuen que era una bona nena, rosseta com un fil d'or, que estudiava al Cor de Maria [Recordo amb estupor que m'havia plantejat seriosament la possibilitat d'entrar com a novícia... Abans, esclar, de renegar de déu i mariasantíssima perquè mai no m'han ajudat quan els he necessitat de debò mentre jo em comportava com cal i anava a missa cada dia i feia creure a ma mare que estava penedida de tots els meus pecats mortals...]Total: que us ho podeu ben creure: abans de tota aquest reguitzell de pífies que conformen el meu currículum vitae fins a l'actualitat, jo era una bona nena, una mica rebeca, tot sigui dit, una mica estranyota també, però modèlica a fi de comptes, i treia bones notes, això sí, fins que vaig descobrir que només estudien els que no serveixen per una altra cosa. La santa de ma mare sempre diu el mateix: no volies popar, no t'hi enganxaves, no hi va haver manera. Acabaves de néixer i ja em refusaves. Em vas fer patir des del primer dia. I el que encara em queda! Ma mare és una pesada. La típica matrona que ho vol manegar tot, que vol governar a casa i a fora si la deixen. Un perill públic. Gaudeix xafardejant els calaixos [un dia la vaig sorprendre ensumant-me unes calces i des d'aleshores me les vaig rentar jo...] Som enemigues a mort perquè, en el fons, som pastades. De vegades penso que ella és la que millor em comprèn. De vegades penso tot el contrari. Perquè jo penso. A la meva manera, però penso. Alguns podeu creure que estic guillada, que no hi toco gaire, que estaria millor a Sant Boi... Tanmateix, la meva relació amb els psicòlegs i els psiquiatres sempre ha estat excel·lent. Jo els responc allò que em demanen i ells em recepten allò que necessito. Els medicaments fan miracles. Jo en sóc la prova més fefaent. Deia que ma mare i jo som com el gat i el gos, sempre barallant-nos. Mon pare, el pobre, és diferent. L'home calla i, de tant callar, a voltes esclata i és quan em fot una pallissa [res: quatre pinyacs erràtics] i m'engega a dida i munto el numeret i me'n vaig plorant i tota la pesca. L'endemà l'home està molt penedit, s'ho repensa, em truca i em diu: ets la meva filla, malgrat tots els malgrats, i què haig de fer, la sang és la sang, etc. No és mal tio, mon pare. Sempre parla amb refranys i mai no n'encerta ni una. Sort dels seus talonets, que m'ajuden a tapar forats. Li tinc promès que qualsevol dia d'aquests, quan em toqui la grossa o em casi amb el meu príncep blau, li ho retornaré tot, tot i tot... Perquè jo sé que he nascut per a ser milionària i, tard o d'hora, ho aconseguiré. És el meu somni. Tenir un Mercedes i minyones i anar a Andorra un cop per setmana a comprar-me potingues. Encara no sé com he pogut aguantar tants anys vivint en una ciutat on no hi havia Tall Anglès... Ara estic la mar de bé: sense obligacions professionals ni familiars, pendent només de mi mateixa. He aconseguit deslliurar-me de tota la parafernàlia social que m'esclavitzava. SÓC UNA DONA LLIURE. Jo havia d'haver nascut mascle. No m'havia d'haver casat. No havia d'haver parit. M'ha costat més de trenta anys adonar-me'n, però ara ja sé que he trobat la circumstància més adient per a la meva personalitat. Fins ara havia estat encotillada, engabiada. Per fi gaudeixo de les condicions òptimes per al desenvolupament harmònic del meu ésser. SÓC FELIÇ. Ningú no m'ho podrà discutir. Una felicitat que m'ha costat molt d'aconseguir i que [ho reconec sense embuts] està bastida sobre la infelicitat d'altres persones. Què hi farem. Les coses estan muntades així: o et fots tu o has de fotre als altres. L'egoisme és un instint natural. ¿Penedida? En absolut. El penediment és propi de persones dèbils. La meva vida és meva i la visc com em rota. Se me'n refoten, les crítiques. La majoria de gent que em critica, en realitat m'enveja i no té pebrots per fer el que jo he fet. Són hipòcrites i covards. Viuen les seves vides miserables d'acord amb els esquemes miserables d'aquesta societat miserable. Es passen el dia renegant, estressats, amb la llengua fora, amargats, incapaços de fer un cop de volant que redreci el seu destí de xais que s'adrecen de bon grat devers l'escorxador. Quina basarda. Cada cop que recordo que jo també vaig ser així, que jo també vivia aquesta fastigosa vida... A la merda tot. Com aquell dia que vaig decidir anar-me'n a París tota soleta. Ja feia anys que em rodava pel cap. París, quin mite. Mon germà gran al·lucinava. Em va acompanyar fins a l'aeroport del Prat. Però si ja no te'n recordes del francès... Em deia. Ell, que encara no ha estat a París. I, al pas que va, no hi estarà mai. Patia per mi. Normal. I jo contenta com un gínjol. A París vaig descobrir una cosa molt important: que quan els somnis es fan realitat perden el seu encís, la seva atracció. Em penso que era l'Oscar Wilde que deia que in this world there are only two tragedies; one is not getting what one wants, the other is getting it . La tragèdia és fer-te vella i veure que la meitat de les coses que has fet a la vida les has fetes per por, i la meitat de les coses que has deixat de fer també les has deixat de fer per por. La por sempre present. ¿Por a què? A l'opinió dels altres, a la censura social. Por a fer mal, a perjudicar la gent que estimes. La punyetera por que ens paralitza. Obediència. Frustració. Por pertot arreu. Voler quedar bé. La nostra sacrosanta imatge pública. Les males llengües. A la merda tot. Me'n vaig anar a París i vaig aterrar a l'aeroport i vaig agafar un taxi i vaig arribar a l'hotel i vaig telefonar a aquell gavatxo que treballava a l'ajuntament i vam quedar i vam sopar en aquell restaurant tan xic del Barri Llatí i vam acabar borratxos de champagne i vam veure la Torre Eiffel sota els estels i vam fotre un mullader de cal déu a l'habitació de l'hotel i au revoir i visca la República i... El garratibat de mon germà m'esperava a la terminal B del Prat amb cara de prunes agres. El meu cotxe estava net i amb el dipòsit de benzina ple. Un Toyota Paseo de color verd. El vaig haver de malvendre. Els germans grans han de servir per alguna cosa. M'havia estalviat la pasta del pàrquing. ¿Què tal per París? De conya, tu. No li vaig donar ni les gràcies. És normal que no vulgui saber res de mi. Suposo que s'avergonyeix de la seva germaneta. Ja veus. És el seu problema. Que el bombin. Es creu molt intel·ligent i molt seriós i molt no sé què més... Però a mi no m'enganya. Sempre me'n recordaré d'aquell dia que el vaig enxampar espiant-me mentre em dutxava... Érem molt petits, no sé, deu o dotze anys o quatorze. La qüestió és que em va agradar que em veiés i no vaig fer res per tapar-me... Coses de criatures, suposo. La diferència entre ell i jo està claríssima: ell ha aconseguit controlar el seu Allò i jo no, ni ganes. Em passo pel cony el Jo i el Superjò. Visca l'Allò! Ell és una persona decent i reconeguda, un pare de família modèlic, etc. S'ha convertit en un lamentable burgès. Fins i tot ara vota Convergència! Té tot allò que em fa vomitar d'un home. Perquè d'homes n'entenc una estona llarga. N'he xuclat un fotimer. Al llit sóc una fera desfermada. Això els embogeix. És la meva arma letal. No n'hi ha hagut cap que ho hagi pogut resistir. Les dones no sabem el poder que tenim. Ho podem aconseguir tot si volem. Tot. Al principi, quan era una bleda, sempre m'enamorava. Em vaig enamorar del primer que em va dir guapa. I m'hi vaig casar. Després, amb el temps, vaig aprendre a separar l'interès real de les emocions romàntiques. Vaig comprovar astorada que podia cardar amb un paio sense sentir res per ell tret d'un lleuger pessigolleig a l'entrecuix. I funcionava. M'excitava més allitar-me amb un matalot desconegut que amb el meu maridet. ¿Nimfòmana? Potser sí, si voleu emprar la terminologia científica. Bagassa mai, perquè mai no vaig cobrar un duro per fer feliç un home, ans al contrari, sovint em costava calés a mi si me'ls volia traginar. La cosa va arribar a extrems exagerats. El sexe està bé com a relax, com a entreteniment, però mai no pot esdevenir un fi en si mateix. M'agradava tant que vaig plantejar-me si estava malalta. El psiquiatre parlava d'erotomania aguda mentre jo, alumna aplicada, se la llepava amb fruició. Ells encantats de la vida, per descomptat. No és tan fàcil ensopegar amb una dona que et demani sexe sense parar. El mascle té les seves limitacions fisiològiques. Per això em duraven tan poc. Amb un no en tenia ni per començar. Ni amb dos. Un dia m'ho vaig fer amb tres alhora i encara ric quan recordo que els vaig deixar exhausts sobre els llençols i me'n vaig anar a buscar-ne un altre que m'acabava de deixar un missatge desesperat al mòbil. Allò fou antològic. A poc a poc em vaig calmar. Vaig rumiar que el que em calia era trobar un vellard que fes catúfols amb tantes peles que pogués solucinar-me la vida per sempre. Que això de xuclar mascles a tort i a dret no tenia gaire futur i semblava més una ONG que una altra cosa. O sigui, que vaig començar a cercar seriosament un lloc en el món, una posició de privilegi des d'on enfotre-me'n de tot i de tothom. El camí no ha estat mancat d'espines. Ara la flaire de les roses m'embriaga. Ara els colors dels seus pètals m'amanyaguen la mirada. Ara puc dormir tranquil·la en aquest tàlem de setí envoltada de luxes sens fi. Però no us penseu que ha estat un camí senzill. Com diu el meu cantautor preferit [Roberto Carlos]: El luxe és un consol per quan no hi ha amor. L'amor ja no m'interessa. Per culpa de l'amor dels meus pares, vaig ser molt desgraciada. Per culpa de l'amor del meu marit, vaig ser molt desgraciada. Per culpa de l'amor dels meus fills, vaig ser molt desgraciada. L'amor m'ha portat massa problemes. És una engalipada, un regalet emmetzinat. Només estimen els dèbils, perquè volen sentir-se arrecerats per l'escalforeta dels forts. O pitjor: dos dèbils fan un tracte: ens estimarem per a semblar forts plegats. O sia: un simulacre calamitós. No, ja no m'interessa l'amor. Si hi ha diners, tot rutlla. Aquesta societat capitalista no exigeix res més que això. L'amor és un anacronisme del segle dinou. A hores d'ara, ni els poetes en parlen als seus poemes. No em vull justificar. Estimar una joia o un perfum pot ser amor també. ¿Per què no? El que ho fa malbé tot és la dependència afectiva, l'esclavatge sentimental. Potser el meu cas és molt radical, direu. No, no sóc inhumana. Mala filla, mala germana, mala esposa, mala mare... potser sí. Però a la vida, per sort, existeixen més coses que les relacions familiars. Si ara visc lluny de la meva antiga família, en aquesta ciutat estranya que cada dia sento més meva, és perquè la puta família ha estat sempre l'obstacle principal que s'ha interposat entre jo mateixa i la meva felicitat. Si m'he canviat fins i tot el nom de pila [ara em faig dir Maria] és perquè renego del meu passat, d'allò que jo no vaig poder escollir i em va determinar de totes totes. Llàstima que no ho hagués fet abans. He aconseguit desempallegar-me de les arrels. Ja no parlo gairebé mai la meva llengua materna [materna: quin fàstic!] Aquí he trobat noves relacions, nous paisatges, nous horitzons... Això ho he escollit jo, no m'ha estat imposat. La resta, tant se val. He hagut de suplantar-me a mi mateixa per a poder salvar-me del tot. I n'estic tan orgullosa... LLIBERTICIDIS Aquest terme encara no surt als diccionaris. És un neologisme format per la paraula catalana llibertat i el verb llatí occidere [matar] També podria ser liberticidi, si agaféssim com a arrel el mot llatí libertas. És una expressió que em plau. El primer cop que la vaig emprar va ser en un editorial titulat Percepcions i realitats. Era l'última paraula del text. El director em va cridar perquè solucionés el paràgraf final d'una manera contundent. M'ho vaig rumiar una estona i vaig escollir aquesta fòrmula. No la vam posar en cursiva. Pot sonar un xic dura, ho reconec. Venia a tomb perquè hi havia hagut una polèmica on, en nom de la seguretat [d'un regidor municipal] s'havia atemptat contra les llibertats d'un ciutadà. I el terme va fer certa forrolla. Alguns el trobaven excessiu. No recordo haver-lo escoltat abans. N'hi ha d'altres semblants: homicidi, fratricidi, llengüicidi, parricidi, magnicidi, genocidi, culturicidi... Explico tot això perquè crec que vivim un moment històric perillós en aquest sentit. Les llibertats conquerides al llarg de tants anys de lluita per la democràcia ara perillen, estan amenaçades. Sobretot d'ençà dels fets de l'onze de setembre a Nova York. Vaig escriure un article exposant el meu parer al respecte. El títol era Seguretat versus Llibertat. Defensava la llibertat per damunt d'aquest desfici que alguns mostren per la seguretat. Si hi anteposem la seguretat, el que perdem és més valuós que el que guanyem. El tema és complicat. Acabava l'esmentat article citant Hegel en alemany. Un filòsof romàntic, absolutista, estrany. Perquè tinc clar que la llibertat és un mite, una entelèquia metafísica, una il·lusió romàntica. Tanmateix, sóc llibertari. Més anarquista que comunista, però defensor a ultrança de l'alliberament progressiu de l'ésser humà. ¿Quina altra ficció podríem posar per damunt d'aquesta? Si hem d'alliberar-nos de totes les ficcions, ¿ens haurem d'alliberar també de la ficció anomenada llibertat? Sembla una paradoxa. No som lliures, esclar. En canvi, tenim tot el dret a somiar. Somiar un món més lliure ple de persones més lliures. Lluitar contra qualsevol indici d'esclavatge exterior i interior. Alliberar-nos dels jous tradicionals que els poders de torn ens col·loquen. Ni esglésies ni exèrcits ni politicastres. Ni deús ni armes ni demagògies. El pitjor de tots els jous a hores d'ara: els diners. De mil maneres distintes i amb mil mitjans diferents patim el seu pes mentre, còmplices, refermem la gàbia global. Necessitem detectar els forrellats i rebentar-los. Realisme crític. Cal esbrinar on són les cadenes per a poder segar-les després. Aquesta és la nostra feina. Res per damunt de la sagrada, inalienable llibertat. Citava també Fromm: Escape from freedom [1940] Fantàstic llibre. Actualíssim. Sobretot el capítol VII: Llibertat i democràcia. Segons l'autor, ara som presoners d'un nou poder interior que ens tenalla el pensament, el sentiment, tot. Vivim com autòmats preprogramats que han perdut el seu jo genuí, la seva personalitat pròpia. Conformistes, insegurs, aïllats, angoixats, impotents, ens adaptem a la realitat social governada per autoritats anònimes i acceptem qualsevol líder o moda. Fromm defensa l'espontaneïtat creadora, l'activitat [revolucionària] d'un jo creador que pensa per si mateix, críticament, que treballa i estima amb fermesa. La llibertat [molt nietzscheana, per cert] com autoafirmació. Crear la teva pròpia personalitat tot refusant qualsevol submissió a un poder superior. Aquest desenvolupament individualista és el propòsit de la cultura, de la vida. No pas l'èxit o les manipulacions exteriors, sinó l'autodomini i la responsabilitat de cada ciutadà en benefici d'una veritable societat democràtica. L'economia redueix moltíssim l'horitzó personal. Hem d'aspirar a ser molt més que clients o consumidors. Hem de ser persones realitzades, ciutadans que cooperen en el desenvolupament dels altres. Sobre la llibertat podríem dir més coses. Moltes coses. ¿Com s'articula amb l'amor? ¿Estimar significa renunciar a la teva llibertat o, per contra, estimar és eixamplar el teu radi de realització personal? ¿Nómes puc ser realment lliure si estic sol? ¿És el mateix independència que autosuficiència? ¿Educar és esporgar la llibertat? ¿Ens fa por ser lliures? ¿Per què? ¿La llibertat ha de ser sempre insegura? Hi hauria centenars més d'interrogants possibles. El que és evident és que la modernitat s'ha construït damunt d'aquest gran mite. Des de Descartes, passant per la revolució francesa fins a l'estàtua de la llibertat. Un mite que ja sembla periclitat, enderrocat. Ara ja no es tracta de ser lliure, sinó d'estar segur. Viure envoltats d'airbags pertot arreu que poden esclatar en qualsevol moment... LLIBRES Encara que no sóc futbolista ni presentador de cap programa televisiu ni surto a les revistes del cor ni tampoc a cap concurset de moda on participen oligofrènics que aspiren a ser milionaris fotent el dropo tot el sant dia... Tanmateix [ho confesso, em dol a l'ànima i me n'avergonyeixo] resulta que tinc un vici d'allò més idiota, inútil i absolutament ridícul: jo també escric. Cadascú mata l'avorriment com pot. Alguns es tornen bojos amb la piloteta, uns altres amb la pantalleta, molts viuen per treballar o pendents de les cotitzacions borsàries, anant al gimnàs, enganxant-se a internet o al telèfon portàtil, o amb qualsevol altra collonada... Però, vet aquí que un servidor s'adelita llegint llibres i, cosa encara més greu, goso escriure'ls. Ho he intentat deixar i no me'n puc sortir. No escric pas buscant la fama, els diners o altres foteses per l'estil. Em guanyo les garrofes amb una altra feina i sé que la fama, sovint, és infame. Si escric és perquè no puc deixar d'escriure. I això és per mi un veritable problema. El psiquiatre m'ha dit que no hi ha res a fer, que el meu cas és crònic i el pronòstic reservadíssim. Ell ho anomena parafrènia grafomaníaca. Hi ha dies que noto una certa millora: són aquells dies que només escric un breu poema o em limito a fer una succinta anotació en el Dietari. El pitjor són les recaigudes fortes, els atacs incontrolables. Llavors no dormo ni menjo ni res de res, escriure i escriure i escriure fins al límit de l'extenuació... Ho passo fatal, pateixo moltíssim, em quedo fet pols, i després trigo dies fins a recuperar-me. A poc a poc, he après a conviure amb la meva patologia, he aconseguit dissimular-la de portes enfora, de manera que ningú no sospita quin és l'infern que s'amaga rere la meva màscara de persona seriosa i respectable. Per això, em costa tant d'entendre que en aquest país se celebri una diada com la de Sant Jordi. No puc comprendre que algú estigui orgullós d'haver publicat un llibre, o que hi hagi persones que els comprin alegrement amb la perversa intenció de llegir-los. Són uns inconscients, no saben a què s'exposen. Un llibre no és un objecte de consum qualsevol, un producte més enmig de l'immens aparador en què s'ha convertit el món sencer. No. Un llibre et pot canviar la vida. Et pot fer riure, plorar, somiar, pensar... És dinamita pura, addicció segura, amenaça privada, perill públic. Un bon llibre podria, fins i tot, canviar el món de dalt a baix. Tant de bo es compleixin les prediccions que asseguren que la literatura està ben morta i el llibre passés ben aviat a la història com tantes altres coses absurdes que el progrés ha escombrat sense misericòrdia... Tant de bo el dia de Sant Jordi la gent comprés només roses i oblidés definitivament els maleïts llibres... Perquè res de bo no pot sortir d'un manat de pàgines plenes de lletres atapeïdes... Us ho dic per experiència: Vade retro! A la vida es poden fer milions de coses més interessants i profitoses que emmalaltir a còpia de paraules, llegides o escrites, paraules que són ficció, mentida, fugida, parany, simulacre... Sigueu realistes, pragmàtics, empírics, eficients... Dediqueu-vos a coses útils. Si heu comprat [o us han regalat] algun llibre, encara hi sou a temps: no el llegiu. Estalvieu-vos la temptació, amagueu-lo en qualsevol racó o llenceu-lo directament al contenidor corresponent per tal que sigui reciclat el més aviat possible. M'ho agraireu. Tots hi sortirem guanyant. És un consell d'amic, totalment desinteressat. Després no em digueu que no us vaig avisar. Vanitat de vanitats. LOGOMÀQUIES Josep Pla comença El quadern gris parlant de la grip. A l'anotació del 14 de març de 1918, escriu: Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d'acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la grip. Segons l'enciclopèdia, la primera gran pandèmia griposa es produí l'any 1889. La de 1918 va matar 30 milions de persones. Poca conya, doncs. Una cosa és certa: cada hivern ens revisita d'una manera més o menys virulenta. Enguany la cosa va de debò. El quadre típic: incubació, febre alta, calfreds, malestar, maldecap, mocs, prostració, dolors musculars... Exactament tot el que estic passant des d'ahir al matí. Aquesta nit suava com un pollet. Em fan mal totes les articulacions, la ronyonada i, sobretot, el cervell. Primer em punxava i ara està totalment adolorit. Rere les celles hi tinc un niu de corbs. Les temples se m'esberlen al tossir. Estic ben fotut. Aquest hivern hi he caigut de quatre grapes. Una setmana de baixa del 12 al 16 de novembre. El 18 i 19 de desembre també vaig estar malalt. I ara sant tornem-hi: 15, 16, ... de gener. Si no milloro, m'hi estaré tota la setmana. Esgotat, apallissat, astènic. Sembla mentida que encara no hàgim descobert un remei, una vacuna eficient. En alguns idiomes la grip l'anomenen influenza [anglès, francès, italià, portuguès] ¿Influència? Males influències, les víriques. Ja fa dies que dic que els virus ens mataran a tots. Virus mutants que es transmeten per via aèria. Virus informàtics que ens influeixen via interxarxa. Virus pertot arreu. I nosaltres indefensos, amb el sistema immunològic per terra. Emmalaltir et torna humil. El llit a contracor no és el mateix llit. No puc seguir... Ho deixo. MÀTRIES Minha pátria é a língua portuguesa [Fernando Pessoa] Aquesta famosa declaració pessoana es troba al fragment número 259 del seu mític Livro do desasossego. Jo no sóc ningú per esmenar el Mestre, però aquí, en comptes de pàtria, jo hagués escrit màtria. M'explico. És la llengua materna la que ens marca des del bressol. La mare ens alleta físicament i també culturalment. Ho podem perdre tot, però mai no podrem perdre el primer aroma matern, el so primigeni de la veu nodridora. Pessoa dominava l'anglès i [no tant] el francès. Llengües adoptives, com el castellà per a nosaltres. No es tracta, doncs, d'una qüestió política, sinó íntima, personalíssima. La pàtria és el lloc on estem, la terra on hem nascut i amb la qual ens identifiquem. La màtria, en canvi, és l'ànima d'aquesta terra, l'esperit que fecunda la matèria que som. La pàtria és el territori en sentit físic i la màtria és la cultura en sentit meta-físic, espiritual. Per tant, d'acord amb això, podem dir que la nostra pàtria és Catalunya i la nostra màtria el català. Dit així, sembla senzill, però no ho és tant, perquè el tema planteja embolics seriosos que no em veig amb cor de desembolicar. Per exemple: és del tot inacceptable que un xarnego [persona de llengua castellana resident a Catalunya i no adaptada lingüísticament] afirmi: Yo soy tan catalán como tú porque nací aquí y me siento catalán. I que ho digui en castellà! Quina barra! I damunt, per arrodonir-ho, afegeixi aquella lamentable boutade d'en Pujol: Català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya. És com si algú digués que és del Barça mentre duu la samarreta del Real Madrid posada! I embolica que fa fort! Si català és qui viu i treballa a Catalunya, aleshores també serà català el cònsul del Congo a Barcelona o l'alt executiu d'una multinacional japonesa que només residirà aquí durant cinc anys... ¿I els catalans que viuen i treballen a l'estranger? La pàtria sense la màtria esdevé una estranya entelèquia. Identitas mestisses. Sentiments contradictoris. Alguns exigeixen integració als nouvinguts [anomenats també amb un altre eufemisme políticament correcte: nous catalans] quan ells [vellvinguts] no han estat capaços d'integrar-se després de vint o trenta anys. I és que el des-arrelament és la font principal de tots els conflictes socials. MENFOTISMES La primera novel·la que vaig escriure es titulava TANT SE ME'N FOT. Aviat farà deu anys que dorm al calaix. Li vaig posar unes tapes grogues i vaig il·lustrar la portada amb una foto meva de quan tenia quatre o cinc anys en la qual sortia rient per les butxaques mentre em rascava el melic amb un aspecte increïble de nen feliç i despreocupat. De fet, si hem de ser estrictes, no es tractava pròpiament d'una novel·la. El protagonista canviava a cada capítol i l'argument era un xic manicomial, sense solta ni volta. Fou un intent de catarsi o exorcisme en la mesura que explicava episodis esporàdics de la meva biografia, però de forma desballestada, irònica, fent l'esforç d'establir un cert distanciament entre jo mateix [narrador i protagonista alhora] i tot allò que m'havia succeït fins aleshores. Vaig descobrir que la millor teràpia era enfotre-me'n, riure de mi mateix, dels meus errors, dels meus desastres. Allí vaig posar les bases de la filosofia menfotista, una filosofia que, a hores d'ara, encara no ha estat superada per cap sistema postmodern, ans al contrari, s'ha anat refermant amb solidesa inusitada dins el panorama del pensament filosòfic mundial. El menfotisme propugna l'autohilarància sistemàtica com a mètode eudemonològic, és a dir, l'aplicació d'una hermenèutica jocosa tocant a tots els fets de la nostra vida per tal d'atènyer l'estat beatífic final. Amb altres paraules: només puc ser feliç si sóc capaç de veure'm a mi mateix i tot el que em passa com si estigués veient una pel·lícula d'humor [una de Chaplin, posem per cas] on el protagonista i l'espectador són la mateixa persona, però no s'identifiquen. Només són desgraciats aquells actors que no poden sortir-se del seu paper perquè se'l prenen massa seriosament i, així, queden atrapats pels esdeveniments. La vida és un escenari on hem d'improvisar un paper... Tots actuem, és cert, però només uns quants aconsegueixen actuar i, al mateix temps, contemplar la seva actuació faceciosament, assolint una visió humorística d'allò que estan vivint. El mètode menfotista encara va més lluny i, a part d'aquest primer estadi, estableix ulteriors esglaons en l'ascens vers els cims de l'autoironia alliberadora. No n'hi prou amb riure de mi mateix i enfotre-me'n de tot el que m'ha passat, sinó que cal anar més enllà i escampar el menfotisme arreu: la vida dels altres, els episodis de la història, els resultats de les eleccions, els fenòmens naturals [catàstrofes incloses] fins al nivell teològic... La hipòtesi menfotista defensa la imatge d'un déu burleta que ho va crear tot per divertir-se. Segons això, les criatures totes no som res més que una xanxa còsmica, o sigui, que déu ens va fer amb la grotesca i sarcàstica intenció d'escarnir-nos per sècula seculòrum, per la qual cosa estem ludibriosament dissenyats per a fer el ridícul, llengotejar o ser llengotejats, a més d'altres comèdies i mofes d'allò més variopintes. El menfotisme, per tant, no descobreix res de nou, però emfasitza la necessitat d'aplicar aquesta filosofia a tots els àmbits de la vida si no volen acabar malament. El menfotista ha comprès que tot, absolutament tot, pot ser objecte de burla, començant per si mateix. I encara més: que tot, absolutament tot, ha de ser burlat, befat, ridiculitzat, si no volem caure en el fanatisme, el fonamentalisme, l'integrisme, el dogmatisme i altres ismes perillosos. Contra la tirania implacable del poder, oposem-hi el riure, si més no el somriure. Umberto Ecco va encertar amb el sinistre personatge de Jorge, a El nom de la Rosa. No suportava el riure. ¿Per què? Perquè si apliquem el riure menfotista a tot, llavors ja no hi haurà res sagrat, i la religió [basada en la por a un ésser superior molt seriós...] se n'aniria en orris. El riure desactiva la por, trenca la rigidesa, és irrespectuós, desacralitzador. Riure és sa. Alguns direu que del menfotisme al nihilisme només hi ha un pas... Discrepo. El menfotista ha relativitzat l'absolutisme seriós de tot plegat mentre que el nihilista ha absolutitzat el no-res. El menfotista creu que encara podem riure en aquest espectacle anomenat vida. El nihilista ja no creu en res. Per acabar, una pregunta... ¿De debò que no hi ha res seriós? ¿Tot és risible? ¿Tot? No. Hi ha una cosa que ens hem de prendre molt, molt seriosament. Hi ha una cosa de la qual no ens en podem enfotre de cap de les maneres... ¿Quina? ¿Ens vols dir quina és aquesta cosa? El menfotisme és la cosa més seriosa del món. MENTIDES Mentida pura, pecat etern; qui diu mentides, se'n va a l'infern [refrany] Si tot és mentida podem jugar plegats a dir veritats com punys, veritats com colzes, veritats com genolls, veritats com ungles, veritats com parpelles, veritats com llavis, veritats com fetges, veritats com estómacs, veritats com ovaris, veritats com collons, veritats com cabells esbullats de sirena ofegada als peus del penya-segat de l'amor, veritats com cases de pagès enrunades enmig del bosc, veritats com badalls infinits d'un déu d'allò més avorrit... Si tot és mentida podem jugar plegats a viure com si res no fos realment important i cantar les veritats a tothom i somiar desperts truites gegantines, universos impossibles, complicadíssimes històries amb final feliç, bogeries delicioses... Si tot és mentida podem jugar plegats al joc de les paraules boniques que rimen, un art musical que acarona els silencis sense malmetre els crepuscles, que és guitarra sense cordes, ocell sense ales, horitzó sense núvols... altrament dit Poesia. Si tot és mentida jugarem a collir les flors abans que l'estiu se les endugui, abans que el vent tempestuós arrenqui les soques de les alzines, jugarem amb les cartes marcades fins que es faci fosc, fins que totes les ombres dibuixin en el nostre cor una veritat irrevocable... Si tot és mentida jugarem a ser herois, a ser el rei invicte dels escacs, la princesa alliberada, l'alquimista que ha trobat la pedra filosofal sota el coixí matiner del rou... Jugarem plegats, any rere any, aquest joc fal·laç que s'anomena vida i farem totes les trampes possibles i enganyarem Sant Pere a fi que ens obri la porta barrada del cel... Si tot és mentida l'única veritat que ens resta és la lúcida valentia del suïcida o la darrera rialla del condemnat a mort... Perquè si la vida no és un joc, digueu-me: ¿Què coi és la vida? MESQUINESES No sé si és pitjor pertànyer a un país de folclòriques i de toreros que ser d'una terra on els cantautors tufegen i els poetes egregis rimen el reble amb rodolins rescalfats. Podria ser molt més concret, però m'ho estalvio. Aquesta Catalunya de patums i de burgesos és una caricatura maldestra de la pàtria que somio. Perquè jo somio un futur en comptes de remoure les cendres d'un passat ple de derrotes i ressentiment. No cal dir noms. Seria perdre el temps. En Viladot [i aquest nom el puc dir amb el cor a la boca] va escriure a la pàgina 112 de la seva última novel·la [Ruth]: La literatura, en aquest país, és en mans mesquines. El diccionari de l'Enciclopèdia, edició de l'any 1994, diu a la pàgina 1269: Mesquí: menyspreable per manca o escassesa de qualitats morals, generositat, dignitat, etc. Escàs, esquifit, mancat d'amplitud. Tant de bo la mesquinesa només afectés la literatura, però em temo que la seva estèril ombra abasta totes les arts i la cultura, sense deixar de banda la política i tot el tarannà constitutiu del nostre poble. Som garrepes i ensopits [això és un tòpic més enllà de l'Ebre i dels Pirineus] Ens passem la vida mirant-nos el melic i, quan ballem, fem una rotllana tancada que és un altre melic encara més majúscul. La mesquinesa catalana potser prové d'un instint primari d'autodefensa, perquè som petits i pocs, perquè sempre han vingut de fora per apallissar-nos. És la mesquinesa del pagès que en té prou conreant el seu hortet o la mesquinesa del petit empresari que no gosa arriscar-se perquè és conservador de mena. La mesquinesa és por a obrir-se, por a deixar entrar noves maneres de veure les coses, por als nous horitzons. La novetat és vista com una amenaça perquè parla una altra llengua o, simplement, perquè no ens inspira prou confiança i podria suposar un trasbals perillós. Però el pitjor perill és la manca d'autocrítica. Ens esbravem criticant els forans. I ara diré noms: En Buenafuente és un nen graciós, un bufonet a sou de la mafieta botiflera, escrivent mediàtic que fabrica xurros per Sant Jordi... En Pujol hauria de jubilar-se de debò... En Joan petit quan balla balla balla balla... Les nenes maques al de matí s'alcen i reguen el seu jardí. Entre Núria i Montserrat, entre Blanes i Tamarit, entre l'Alguer i Madrit, hi ha més coses de les que us penseu. Mon pare s'embrutava les mans amb greix i jo me les embruto amb tinta... Suposo que això és un cert progrés qualitatiu, però no tots els progressos són així. Alguns creuen que progressar significa omplir-se cada vegada més les butxaques... Alguns creuen que progressar, a hores d'ara, significa connectar-se a internet per no perdre el tren de la nova era digital... Catalunya progressarà si és generosa amb si mateixa i es treu de sobre el complex de víctima maltractada. Catalunya progressarà si abona i rega el seu jardí, i si després exporta flors arreu. Si ens aturem, ens endurirem i, si ens endurim, ens corsecarem i acabarem com mòmies egípcies. Jo vull una Catalunya nova. N'estic tip, de reivindicacions i greuges comparatius. N'estic tip, de lamentacions anacròniques. Hem d'aconseguir que els altres ens envegin, que els altres ens necessitin i ens imitin. Hem d'aconseguir que els altres vulguin aprendre català sense cap mena de normalització institucional. I no anem bé quan encara ressona el himno español al Palau Sant Jordi... ¿En quin segle vivim? Els altres no són ni millors ni pitjors que nosaltres. Els altres no són enemics. Els altres són diferents, i aquesta diferència és la nostra força perquè així podem demostrar que existim i tenim una identitat pròpia. Som una nació perquè ens uneix un sentiment legítim [tots els sentiments ho són, de legítims] i perquè volem ser-ho. I aquesta VOLUNTAT és, sobretot, un projecte de futur. Se me'n refot que al carnet d'identitat digui que la meva nacionalitat és española o que a la matrícula del cotxe hi hagi una E. Això són collonades. Eixamplem una mica més la mirada. M'esparvera més el fet que ara se'ns vulgui globalitzar per decret i tots acabem sent ciutadans de l'espai virtual [persones.com] El regne de la irrealitat transnacional, la nova topografia del desarrelament, la ultramodernitat tecnocràtica, rentable i productiva, la pèrdua total de la sensació d'identitat enmig d'una teranyina universal on ja no conservarem ni el dret ni el deure de ser nosaltres mateixos. Això sí, que m'acollona de debò. Ens volen convertir a tots en terminals d'un procés electrònic, clients enganxats al teclat, aïllats perpètuament dins la pantalla, esclaus d'una presumpta llibertat anàrquica... Però no te'n refiïs. Ho tenen tot controlat. Ens han robat el carrer. Ens volen muts i a la gàbia. Saben que si cadascú es queda a casa seva tot serà molt més fàcil d'organitzar [Hauria d'estar fent versos... i em trobo escrivint una propedèutica matussera de la REVOLTA POPULAR] Amb la tele es van carregar la família, el nucli bàsic de convivència i de diàleg. Amb l'ordinador es volen carregar ara la realitat, volen que la gent s'encegui amb les virtualitats i oblidi definitivament la veritat. Són les ombres de la caverna de Plató. La tecnologia està creant un home nou. Una antropologia sinistra s'obre camí amb passes de gegant. I no m'agrada gens la perspectiva. Hem d'apagar la tele i l'ordinador i el mòbil, i tornar a sortir al carrer per a petar-la amb els nostres veïns, amb els nostres amics... Això és el que van fer els grecs a l'àgora d'Atenes... i, ells solets, xerra que xerraràs, van establir els fonaments de la cultura occidental. Ara aquesta cultura s'enfonsa, pateix l'aluminosi de la incomunicació, agonitza a còpia d'individualisme. Perilla el fonament del que vam ser i del que som perquè han bandejat la Paraula [el Logos] en favor de la Imatge. Sense Paraula l'ésser humà deixa de ser racional. Sense Paraula l'ésser humà esdevé un mico que cliqueja icones en una pantalla de silici. Sense Paraula tot es redueix al sistema binari: zero i u, negre o blanc. Sense Paraula es perden els matisos i les diferències. Hem de recuperar la TERTÚLIA, el recital poètic, l'assemblea, els aplecs... Que tothom pugui dir la seva directament, realment, i no pas virtualment... Si no ho fem així, el futur que ens espera no serà ni català ni humà ni res de res. Serà, amb prou feines, un desert ple de micos digitalitzats. Em sap greu. Potser algú pensarà que aquesta arenga no és gaire lírica... Ja ho sé. No me n'he pogut estar. Si la Poesia Pura té alguna mena de futur caldrà que tinguem cura de les seves condicions de possibilitat social. Aviat els ordinadors pensaran per nosaltres... [de fet ja ho fan] Jo només defenso el Mot Autèntic que brolla del Sentiment Genuí... I m'esgarrifa pensar que el futur que s'apropa pugui prescindir-ne. Feu-me cas. Encara hi som a temps. Amén. MIRATGES Rebo un mail de l'Artús que diu: L'amor és un miratge massa gran per un cor massa petit; un miratge que, tard o d'hora, esdevindrà malson, o simplement se n'anirà com va venir: absurdament, de puntetes, en silenci, d'improvís... L'Artús sempre tan inspirat! Feia dies que no m'enviava res. M'ho rumio una bona estona fins que teclejo la resposta: L'amor és un petit oasi enmig del vastíssim desert; un oasi inversemblant ple de dàtils i d'encens. I afegeixo: Sartre deia que l'infern són els altres. Sovint és cert. Però, de vegades, l'infern és a dins nostre i, de vegades, inexplicablement, els altres també poden ser el cel... L'Artús està molt preocupat perquè encara no ha trobat la dona de la seva vida. Sembla ser que no li duren gaire, les dones reals amb les quals fa tractes. Sempre sorgeixen problemes i la relació es malmet. Jo li dic: Tranquil, home, no et desanimis, que tot arribarà... I ell em fa: Pots comptar. Ja no sóc un adolescent i cada dia hi crec menys, en aquestes collonades... L'Artús intueix [com el Dant] que aquestes collonades mouen el sol i les altres estrelles, que aquest miratge és el motor del univers. Tanmateix desespera. Love's a mystery... MISANTROPIES No hi crec, en l'espècie humana. Entre persones només hi pot haver relacions de lluita pel poder, o sigui, discòrdies. Resulta molt descoratjador comprovar com l'amor [concòrdia] és sempre quelcom d'excepcional enmig d'aquesta selva espessa on habiten aquests micos embogits i enfaristolats que s'autoproclamen racionals. Malgrat tot, podria creure en l'individu. Un individu solitari i autosuficient, independent, entotsolat. Un individu capaç de prescindir de la servitud social, de l'embrutidora gregarietat. Un individu escarit i salvatge. La civilització ens domestica i, en domesticar-nos, ens converteix en uns neuròtics condemnats a la insatisfacció perpètua [Freud dixit] Les coses que poden esdevenir-se entre dues persones sempre són limitades i estereotipades. Entre mascle i femella sempre hi haurà marro [mullader o odi] o pura indiferència. Entre mascles sempre hi haurà guanyadors i perdedors. Entre femelles només hi pot haver rivalitat. El poder ho emmerda tot. Voler imposar-se sobre els altres és el pecat original. No vam ser expulsats del paradís. El que va passar és que el paradís resultava massa petit per als nostres somnis de grandesa i, per això, el vam abandonar. L'infern, per tant, són els altres [Sartre] en la mesura que ens necessiten i els necessitem. L'infern és el resultat de la nostra absoluta incapacitat de dir PROU. Saber dir PROU a temps és ser savi. Els savis, tard o d'hora, es fan eremites. La humanitat no té futur. El seu passat és una tirallonga infumable de carnatges. El seu present fa basarda. El futur sempre serà una altra reincidència inútil. No m'agrada la gent. La meva fe, la meva esperança i la meva caritat envers la humanitat són nul·les. Si pogués, ja m'hauria donat de baixa. Mentrestant, amb tota la paciència de què sóc capaç, tolero aquest patètic espectacle. No vull ser protagonista ni còmplice de res ni de ningú. Sobrevisc com puc i provo de treure'n profit. Quan em trobo més a gust és quan, tot allunyant-me del traüt, em converteixo en un espectador que contempla el carnestoltes. Sovint em poso la màscara i em confonc amb la gernació. Jugo a ser l'ovella negra que esvalota el ramat i empaita els pastors. Quan em canso de jugar, m'esmunyo fins al meu recés i, desemmascarat del tot, gaudeixo de la meva incommensurable vida interior. Bado, escric, reflexiono. Sóc lliure amb la llibertat infinita que em proporcionen els somnis. Els somnis i les paraules m'embolcallen amb una grata flonjor. Amb els somnis i les paraules basteixo el refugi que em permet aixoplugar-me de la intempèrie amenaçadora. Els somnis són ales. Les paraules són batecs. No vull ser bo ni dolent. Aspiro simplement a ser jo mateix. No vull fer mal a ningú. Tampoc no vull fer cap bé. Sovint allò que ens beneficia és allò que perjudica al proïsme. O a l'inrevés. Amb la qual cosa, i ple de dubtes, abdico i ho deixo córrer. No tinc vocació d'apòstol ni d'acòlit. No m'agrada manar ni tampoc obeir. Cap sectarisme no em fa el pes. Els dogmatismes em treuen de polleguera. De vegades, també acabo tip de mi mateix. Llavors, sense cap problema, me'n vaig a dormir o passejo una estona pel bosc o bec una mica més del compte. Malgrat tot, cada dia sóc més amic meu. És una amistat sincera i desinteressada. Puc discutir amb la meva ombra, però de seguida ens reconciliem. El somnis. He perpetrat molts somnis. Mai impunement. Encara pago la factura dels plats que vaig trencar quan era adolescent. Sort de l'oblit, que ens apaivaga la ressaca de les nostres malifetes. Perquè només pots ser feliç si oblides. L'experiència és un bagul ple de sang coagulada. L'experiència és l'enderrocament progressiu de totes les il·lusions infantils. Madurar significa aprendre a suportar les imperfeccions pròpies i alienes. Madurar serveix per adonar-se que la innocència era un miratge trencadís i fugisser. Els somnis. Miquel Bauçà. Fumo massa. MONARQUIES En primer lloc, vull deixar ben clar que no em considero plebeu, i menys súbdit de ningú. Plebeu és sinònim de vulgar i qui utilitza aquesta denominació és sempre el patrici, o sigui, el noble, el que es creu superior als altres. D'antuvi, em nego a acceptar les ficcions que promouen desigualdats socials. Cal destruir-les perquè no són naturals, sinó que han estat establertes per convenció. Si el nostre objectiu és la justícia i la llibertat per a tothom, cal revoltar-se contra els entrebancs que les impedeixen. I abolir-los. Si, en canvi, defensem certes ficcions socials, el que fem és refermar el règim burgès i, al capdavall, perpetuar una societat feudal basada en un classisme que nega de soca-rel l'esperit democràtic. És per això que democràcia i monarquia són incompatibles. El poble [el pobre i sofert poble, la plebs, els desgraciats que no hem tingut el privilegi de néixer amb la sang blava] ha de callar, acceptar tota la parafernàlia de palau, i aplaudir quan toca. No hi ha dret. Abans, quan la gent tenia fe, i la religió ho justificava tot, els reis s'emparaven en déu per a encolomar-nos les seves prerrogatives. Ara ho tenen més difícil. Els temps han canviat i la seva situació és delicada per anacrònica, pintoresca, excepcional. Cap persona raonable podria defensar aquesta institució amb arguments sòlids. Ha perdut tot el seu sentit i ha esdevingut completament ridícula, bufonesca, grotesca. Ja no se la creu ningú. Són ganes de fer riure. Encara que intentin apropar-se a les classes populars mitjançant matrimonis amb dones de classe mitjana [baby-sitters, periodistes i altres femelles de dubtós llinatge] per tal de semblar normals i corrents... No cola. Em direu que cada cas és cada cas. La monarquía britànica almenys es manté en l'època victoriana amb una certa dignitat momificada [Entre parèntesi val a dir que la fortuna estimada de la reina d'Anglaterra és d'uns 300.000 milions de pts., dels quals 20.000 milions són joies. El diamant més gran del món és seu. I no paga impostos! Un escàndol] Aquí, Alfons XIII va haver de marxar cames ajudeu-me i [ironies de la història] el seu nét fou entronitzat per un dictador cabronàs amb el vistiplau del pallús i taujà [cateto y paleto] poble espanyol. No hi va haver plebiscit, com a Noruega. Havíem escollit la República democràticament i se'ns va arrabassar per la força de les armes. I encara no ens ha estat restituïda. Al seu lloc, ens han col·locat una democràcia virtual amb un rei-titella irrisori. Ens han volgut vendre que aquest rei ha estat el motor del canvi en el procés de transició cap a la democràcia, tot valorant la seva fermesa en el frustrat cop d'estat del 23-F. Pur màrqueting per a justificar quelcom d'injustificable. Obriu els ulls i veureu que els que manaven fa trenta anys són els mateixos que continuen manant a hores d'ara. ¿Què pinta un rei al s. XXI en un país modern com el nostre? I la gent contenta perquè, per fi, el príncep ha trobat princesa... com si l'únic reducte que els quedés a tota aquesta colla de sangoneres fos esdevenir protagonistes de les revistes del cor. Galdós paperet per als descendents il·lustres de la nissaga borbònica, de molt mal record aquí, a casa nostra. Però ja m'està bé. Que s'amullerin amb femelles de sang vermella, que s'embordoneixin i es vulgaritzin. Potser així, de mica en mica, s'assemblaran cada cop més a nosaltres [pobres mortals] i arribarà un dia en què ja no facin falta reverències ni palaus ni iots ni mamarratxades de cap mena. Aquest gloriós dia, si és que arriba, totes les ficcions seran abolides i cada persona humana serà tractada d'igual a igual, amb plena justícia i llibertat. Mentrestant, amics meus, paciència i una canya, que tot caurà pel seu pes, que torres més altes han caigut, que res no és etern sobre la terra tret de la inesgotable ximpleria humana. NACIONALCATOLICISMES L'any 1975, el recentment malaguanyat Lluís Carandell publicava un llibre que duia un títol irònic: Vida y milagros de Monseñor Escrivá de Balaguer, fundador de l'Opus Dei. Ara que ja l'han fet sant, els membres d'aquesta Santa Màfia [com la va anomenar Jesús Ynfante en un altre llibre publicat l'any 1970 per l'editorial Ruedo Ibérico] es freguen les mans i, envanits i estarrufats, fan cara de pasqua més contents que un gat amb dues rates. I és que aquell rústec capellà aragonès d'ascendència catalana ja és venerat als altars. Sí, dit i fet. Ara el Sant Pare ja pot descansar en pau, perquè aquesta havia de ser la seva última contribució al dubtós futur de l'Església... L'Opus és fill del seu temps. Va néixer al 1928, però fou durant i després de la guerra civil que es desenvolupà dins d'un clima molt concret. El fundador [els opusians li diuen El Padre] escrigué Camino en una habitació de l'hotel Sabadell de Burgos, la capital de l'Espanya del 18 de juliol, enmig del fragor de la batalla. Les 999 màximes que conformen aquesta obreta resumeixen tot l'ideari belicosament integrista del seu autor. És l'extrema dreta del catolicisme. Carandell no s'està de dir que és el Mussolini de l'espiritualitat. Valgui una citació. Es tracta del punt 905 de Camino. Diu així: El fervor patriótico, loable, lleva a muchos hombres a hacer de su vida un servicio, una milicia. No me olvides que Cristo tiene también milicias y gente escogida a su servicio. No cal dir que aquests escollits són ells, els opusians. Paradigma del fariseisme. Ells, que viuen envoltats d'un luxe burgès escandalós i prediquen la pobresa cristiana [visiteu un centre qualsevol de l'Opus o aneu a Torreciudad] Ells, que renuncien a l'autocrítica i viuen una paranoia proselitista fora mida. Sí, ells, els fills de Sant Escrivà, presents a més de 90 països... Perquè, ens agradi o no, això és el que Espanya [la reserva espiritual d'Occident] ha exportat a l'estranger: la Santa Inquisición i els deliris d'un sotanes fanàtic capaç d'arrossegar milers d'ànimes càndides cap a l'autoimmolació santificadora. La història recent d'Espanya no es pot entendre sense l'Opus. Des dels ministres tecnòcrates del tardofranquisme, passant per aquells poders ocults que dissenyaren la transició exemplar [que ara es demostra insuficient i ja no s'aguanta ni amb pinces] fins als ministres peperos, membres numeraris i supernumeraris de l'Obra de Sant Monseñor Escrivà de Balaguer, que no era de Balaguer, sinó de Barbastre. Sí, aquests que ara enlairen banderes immenses transidos de fervor patriótico. Res no ha canviat en el substrat elemental de l'essència hispànica: centralista, monolítica, obtusa, reconsagrada. De Josemaría a Josemari y tiro porque me toca... I, entre Josep i Maria, aquest pessebre de cartropedra anomenat ESPAÑA s'esquinça i s'esmicola sota el pes de l'evolució natural de les coses, els fets i les idees. Ells, els constitucionalistes, els conservadors, els que creuen que res no ha de progressar perquè tot és perfecte. Ells, els que insulten als altres amb expressions com nacionalistes excloents, quan resulta que els més nacionalistes [o nacionals] són ells, que exclouen qualsevol alternativa que no coincideixi amb el seu pensament únic espanyolista. Tot encaixa. El tarannà pepero és inconfusiblement opusià. Qui s'hagi apropat a l'Obra i hagi conegut [i patit] els seus membres, sabrà del que parlo. Estan molt ben preparats, tenen influències i diners, tenen l'exèrcit ... Tant se val, aleshores, tenir raó o no tenir-la. Amb banderes quilomètriques i sants al cel que els defensen... Gaudium cum pace! Sí: Pax in aeternum. No val la pena discutir amb els dogmàtics. La seva Obra és divina, divinament superior; mentre la nostra obra és fastigosament humana, ridícula, inferior. Però que ningú no s'equivoqui. Tantes banderes hiperbòliques i tantes estampetes beneïdes només demostren una cosa: que no les tenen totes, que el seu poder trontolla, que els nous temps ja no s'adiuen amb aquestes idees passades de moda, que la gent ja no combrega amb rodes de molí prehistòric. NAUFRAGIS El nàufrag ha d'aprendre a sotsobrar entre els esculls de l'Absurd per atènyer la dolça riba de la Pau definitiva abans que la Mort s'endugui les escorriales del Desig. Escorça, pedra, fulla, sorra, fusta... I la sang que bull i rebull a les entranyes d'aquesta animàlia estranya que mata déus i ressuscita dimonis We've been living life inside a bubble. La bombolla, la il·lusió de cada dia. La nostra privilegiada situació no pot durar gaire temps més. Les pasteres, imparables, ens envaeixen. La Natura, maltractada, desmanega estacions, glaça deserts, crema boscos, inunda misèries. Som un Titànic que sotsobra sense salvació, un Titànic que ensopega amb l'iceberg de la injustícia globalitzada. Vénen maldades. El sistema col·lapsarà aviat. L'ensorrament de les Torres Bessones només ha estat un avís, però no era la primera trompeta ni la segona. L'Imperi, decadent, té els dies comptats. En diuen mestissatge. Es tracta d'un eufemisme políticament correcte. Les barreges mai no són positives. Les identitats perden la seva essència real per desguassar en un corrent fètid i dubtós, carn picada d'hamburguesa barata. Maremàgnum d'insípides mescles. Poti-poti letal. La bombolla esclatarà quan el vent sigui massa violent. El desgavell, el desori. Ara correu-hi tothom perquè el món s'ha tornat insegur. Ara afanyeu-vos, que el vaixell s'enfonsa. Acollonits fins a la medul·la. Dios mío, Dios mío, que me quede como estoy. Però no serà així. El futur que ens espera fa basarda, esfereeix. La majoria de les catàstrofes que anomenem naturals, de naturals només en tenen el nom. D'ençà que el cromanyó va exterminar el neandertal [en versió míticoreligiosa és el fratricidi de Caín i Abel] d'ençà que vam construir màquines, d'ençà que la revolució industrial va revolucionar l'equilibri natural de les coses, que estem sentenciats. Un suïcidi lent. Eutanàsia activa. El segle XXI serà crucial. O trobem la manera de surar o el corrent ens engolirà definitivament. Com als dinosaures. Som una espècie extravagant que no ha aconseguit trobar encara el sentit exacte de la seva envitricollada peripècia existencial sobre aquest planeta. Vull dir que encara no hem arribat a la Consciència. Com afirma l'Eudald Carbonell: Encara no som humans. Però ell s'equivoca perquè pensa que el que ens humanitzarà serà la tecnologia. S'equivoca, perquè la tecnologia no ens humanitza, sinó que ens robotitza cada cop més. Vivim l'apoteosi de l'artificialitat. Paradoxalment, tecnologia i barbàrie convergeixen al capdavall. Miops, egòlatres, idiotes. Tot ho fem malbé. Nàufrags enmig d'un univers cada cop més virtual, hem oblidat que la Realitat és superior a nosaltres. Hem oblidat que hi ha un lligam que no es pot trencar impunement. La Natura és sagrada. Ens hauríem de desendollar d'una vegada per totes, prescindir de tota aquesta artificialitat contraproduent que només genera malestar i perills. La platja futura [si és que un nàufrag es pot permetre aquest somni] tindrà sorra, aigua, sol, palmeres... i molta, molta més simplicitat. Menys artefactes. Primitivisme. Naturalitat. I tornarem, com sempre, a començar. NÍTOLS Ich kann nichts tun, als dich beklagen, weil ich zu schwach zu helfen bin [Tamino a Die Zauberflöte de Mozart, acte I, escena 7a] T'estossinaré. T'esfreixuraré. T'esquarteraré en mil bocins minúsculs. Et faré xixines en un tres i no res abans que et doni temps de badar bocar per cridar i demanar auxili. Et matxucaré els ossos i et trinxaré la carn. Amb la teva sang escriuré un poema d'amor impossible ple de faltes d'ortografia. Amb els teus cabells escombraré la pols del teu passat. Amb els teus ulls jugaré a les bales. Amb les teves dents em faré un collar de birimboies. Agafaré el teu cor encara calent i l'empastraré contra el mur de les lamentacions de Jerusalem fins que rebentin de ràbia tots els sionistes. T'estriparé els mugrons i els llençaré als gossos famolencs. Recorreré mil contenidors diferents i dipositaré una minúscula despulla teva a dins de cadascun. Tindràs mil taüts de plàstic resistent marca ROS ROCA, mil enterraments similars, l'un rere l'altre, sense cerimònies ni rèquiems embafadors. Et ben asseguro que esdevindràs completament reciclable. Ningú no et trobarà a faltar perquè la teva solitud és i serà absoluta. Em guardaré força de no deixar cap rastre sospitós. No ho gravaré amb la càmera de vídeo. No faré fotos. Tot quedarà més net que una patena. Ni mitja paraula a ningú. Aquestes coses passen sovint... L'espècie humana és així. T'estalviaré l'aferrissament. No et violaré [quina vulgaritat!] ni tampoc et torturaré [quina mandra!] Vull anar per feina i fer-te desaparèixer ràpid. Matar és un art precís que requereix els sis sentits. Qualsevol nyap aquí resulta imperdonable i fatídic [Mira l'imbècil del Toni King: va i deixa una burilla al lloc dels fets!] No havies d'haver nascut i, per tant, el millor que pots fer és fotre el camp el més aviat possible. No, no t'estic demanant que col·laboris... Comprenc la teva postura. No tens res a fer. Si hi poses entrebancs encara resultarà més difícil i enutjós. Fem via, doncs. Et deixo escollir l'indret exacte del teu cos per on vols que comenci a tallar... Ets lliure de fer-me les indicacions oportunes. Afanya't. La resta és cosa meva. Bufar i fer ampolles. El món sencer és un escorxador immens. Cada minut que passa creix com una bola de neu el carnatge sistemàtic, programat, imparable... L'espècie humana és així. Mentrestant, entre estralls i hecatombes, alguns beneitons troben temps per a escriure poemes ensucrats capaços d'eixorbar un magre auditori format essencialment per lletraferits capsigranys del tot inadaptats al nou ordre tecnolàtric mundial i per velletes menopàusiques de missa de dotze i rosari. Tu no cal que resis cap parenostre. És tard i vol ploure. No et valdrà ni la butlla d'en Meco. T'estossinaré. T'esfreixuraré. T'esquarteraré en mil bocins minúsculs... ¿O què et pensaves? ¿Que la vida era un camí de roses, flors i violes? És que n'hi ha per a llogar cadires! OMBRES Paul Celan. Havia de citar Paul Celan... el poeta de l’Ombra. Vivim sota cels ombrívols, i hi ha pocs éssers humans. Per això probablement hi hagi tan pocs poemes. L’esperança que encara tinc no és gaire gran; intento mantenir el que em resta. Així, amb aquestes paraules, clou una carta escrita a Hans Bender el 18 de maig de 1960. Celan és un poeta ombrívol. Els seus versos són contralluminosos [gegenlich] Per a ell, la catarsi poètica esdevé una renúncia a la llum [Lichtverzicht] veritablement agònica. Ho expressa sense embuts en una de les seves dites més conegudes: Wahr spricht, wer Schatten spricht: qui diu Ombra diu Veritat. ¿On aniràs ara, despullat d’ombra, on? Puja. Tempteja cap a dalt... en la clarícia de les paraules peregrines. No és un enfosquiment agradable, però allò que ens esperona és la recerca incansable de la llum definitiva. És el camí de l’escriptura com a via de salvació. Melangia i crepuscle. Tenebres de l’ànima. Som una carn amb la Nit. Malgrat la crua realitat [el jueu no pot oblidar el seu destí] res, res no està perdut encara. La paraula ha d’anar fins al fons, fins al País Perdut. La llum de la paraula [Wortschein] Aquell misteri que s’immisceix per sempre amb la paraula. L’illa visible a mitjanit, la de les engrunes de l’escriptura del cor amb un lleuger espurneig de clau de contacte [Die Herzschriftgekrümelte Sichtinseln, mittnachts, bei kleinem Zündschlüsselschimmer] Magnífic vers amb dues paraules de vint-i-una lletres cadascuna! Al cap i a la fi, Celan remou les cendres per esdevenir flama fràgil contra l’oblit. Ombra som. Tard o d’hora, a tots se’ns emboira el magí. La vida no ens tracta com voldríem ser tractats. L’idealisme adolescent s’entrebanca amb la crua realitat fins que, sense remei, hem d’admetre que la pietosa mentida jovenívola ara és només una ruïna infumable. El platonisme es refuta a si mateix a mesura que l’edat avança. Madurar és comprendre que l’Ombra és indefugible. Lluitar contra l’Ombra és, al capdavall, un acte suïcida. La perfectibilitat de tot plegat [natura humana inclosa] té els seus límits. No podem estar tota la vida fotent-nos de cap contra l’evidència. Per tant, la conclusió sensata només pot ser aquesta: LA SAVIESA VERITABLE HA DE COMPTAR AMB LA FOSCOR REAL, LA FOSCOR QUE SOM, LA FOSCOR DELS NOSTRES ACTES HUMANS. Per això el nostre déu és Abraxas. ORACLES Em vaig quedar garratibat el dia que vaig llegir aquesta frase en un llibre de Schopenhauer: Allò que la gent anomena Destí és gairebé sempre tot el cúmul de les seves imbecil·litats. I és curiós, perquè resulta que sempre parlem del Destí a posteriori. Tot el que ens ha succeït al llarg de la vida fins al dia d'avui, ho veiem com un argument lineal, més o menys coherent... Però el cas és que el nostre particular camí, el rastre que ens ha dut fins al present, no és res més que un sumatori d'errors acumulats [amb algun encert pel mig, només faltaria] i és a través d'aquests errors que hem orientat la nostra brúixola personal. Schopenhauer té rao: ni providència ni hòsties. Els grecs parlaven de la Necessitat, quelcom força impersonal i difícil de determinar. Res no estava escrit fins que no vam començar a esborrallar el paper en blanc de la nostra existència. Viure improvisant, espontàniament, temptejar i espifiar-la, per descomptat, perquè el guió no existia i calia actuar com fos, ni que fos a rodolons, sense mapes ni bastons... Im-baculus, que això vol dir imbècil: mancat de bàcul, de bastó. Així, a les palpentes, hem viscut i hem avançat, hem fet camí [que diria algun montserratí carrincle] Les nostres estimades imbecil·litats ens han fet com som. Les nostres estimades imbecil·litats són les fites crucials en el decurs del trajecte individual. ¿Destí? Res no està per damunt de les nostres decisions particulars. Parlen de Destí els que no són prou valents per admetre que són ells i només ells els que decideixen el rumb de la seva vida. Necessiten creure en aquesta ficció sobre-natural per a poder delegar la pròpia responsabilitat que no volen assumir. I és que encara hi ha una cosa pitjor que ser un imbècil: creure en els horòscops. OUTSIDERS Only that day dawns to which we are awake [H.D. Thoreau] Thoreau va escriure el Walden [1854] després d'estar vivint aïllat un parell d'anys a la vora d'una llacuna propera a Concord, Massachusetts. Allí va poder experimentar què és la Natura en estat pur, en plena solitud. El seu relat és apassionant perquè només parla de coses concretes, reals, deixant de banda qualsevol abstracció inútil. La seva conclusió és senzilla: podem viure una vida plena limitant al màxim les nostres necessitats materials. Senzillesa. Simplicitat vital. Estem a les antípodes del món actual. Avui tot és complexitat, sofisticació, noves tecnologies, acumulació d'objectes que, al cap i a la fi, no ens omplen i ens deixen insatisfets. Thoreau era un individualista radical. Sabia que l'autosuficiència és la base de la llibertat personal. Sabia que la vida en societat comporta més problemes que no avantatges. Per això, Thoreau és un outsider convençut, vocacional, voluntariós, modèlic. No vol pertànyer al ramat i se'n surt, se n'allunya. Aconsegueix viure a l'altra banda del Sistema... Com Unabomber a la seva cabanya de la serra de Montana o els hippies a ses illes, recuperant l'atavisme prehistòric a les coves, anticipant les tesis neoprimitivistes de John Zerzan [al qual vaig poder conèixer personalment el dia 19 de setembre de 2001 -la setmana següent de l'atac a les Torres Bessone- a la sala Tarafa de Granollers on va venir a fer una xerrada. Vam enraonar una estona i em va dedicar el seu llibre Future Primitive... For Anthony, Best regards always!] Perquè ermitans i fugitius n'hi ha hagut sempre. Des que Antoni el Gran es retirà al desert d'Egipte fins als eremitoris d'Athos o del Montsant. Thoreau és un outsider conscient. Enemic, per tant, de l'Estat al qual, segons ell, cal desobeir si s'escau. Sí, Thoreau fou feliç a la vora del llac amb uns quants llibres... Encara que confessa: El primer estiu no vaig llegir res; vaig eixarcolar les mongetes. Magnífic! Primum vivere, deinde philosophare. Davant la Natura només hom pot esdevenir contemplatiu. Però, ai las, l'estómac demana la seva ració de mongetes! En el llibre hi ha sentències que condensen una saviesa admirable: L'home que pensa o treballa, onsevulla que es trobi, sempre està sol. Fes el teu treball mentre encara perdura la rosada. És una experiència sorprenent i inoblidable la de perdre's en els boscos en qualsevol moment. Busca aixopluc sota el núvol mentre ells corren cap als seus coberts. Que el guanyar-te la vida no sigui la teva principal ocupació, sinó el teu esport. Gaudeix de la terra, però no te n'apropiïs. Els homes són com són per la seva manca de fe, perquè han malaguanyat la seva vida comprant i venent, talment esclaus. Fins que no deixem de menjar carn no estarem realment civilitzats. La bondat és l'única inversió que no fracassa. Doneu-me la veritat abans que l'amor, els diners i la fama. No fan falta diners per a comprar allò que necessita una ànima. Els outsiders se surten del marc establert per tal de cercar noves maneres de viure. Com alguns personatges de Hermann Hesse, Thoreau ens recorda molt la filosofia oriental. Estem més a prop del savi taoista que del catedràtic occidental. No es tracta d'un romanticisme roussonià o d'un transcendentalisme de caire ecologista, no, sinó d'una voluntat autèntica de redescobrir la naturalitat que hem perdut a còpia d'artificialitat. La Natura és sagrada. Crec en el bosc, en el prat i en la nit en la qual creix la llavor... Thoreau havia de ser panteista. ¿I què té a veure tot això amb nosaltres, ciberantropoides del segle XXI? Ben poca cosa, per desgràcia. Vivim entre insiders i som insiders que dormim satisfets el somni dels captius a les masmorres de l'Imperi ianqui... ¿Coneixen els nord-americans el Walden de Thoreau? ¿Saben qui era Walt Whitman? ¿I Poe? ¿Han llegit Poe aquesta colla de quàquers puritans? PARADOXES No fa falta ser gaire espavilat per adonar-se que el món és ben boig. L'Imperi [USA] és poderós perquè controla l'economia mundial i té l'exèrcit més gran del planeta. Les despeses militars són exorbitants. Amb una quarta part dels milions de dòlars que malgasten en armament, el Tercer Món deixaria de ser el que és. Però potser, llavors, l'Imperi perdria el seu poder. I això no interessa. Les armes i l'economia van de bracet. Capitalisme i guerra s'impliquen mútuament. La perversió més perversa del sistema capitalista és aquesta intrínseca necessitat que té de la guerra contínua. Cal que els engranatges de la indústria segueixin produint sense que la riquesa arribi a tothom. Per tant, la clau de tot és la destrucció controlada dels excedents mitjançant un estat bèlic inacabable. Tota l'economia s'orienta cap a la guerra i, així, es manté un clima de por i manca de llibertat que perpetua la jerarquia, és a dir, la injustícia i la desigualtat mundials. La major part de la humanitat ha de romandre víctima de la pobresa i la ignorància. ¿Per què? Per assegurar la pax de l'Imperi. Una pau que reposa sobre els cadàvers dels súbdits menys afavorits. És el que s'anomena bogeria controlada. Emmanuel Goldstein dixit. PATUMS Despullat del camí que potser faries... [Jordi Sarsanedas] Essències de palmera que encalcen la llum tot defugint les clavegueres obscures de la ciutat lasciva Façanes antigues que ombregen la tarda amb una decadent fascinació També les caderneres acaben estimant la gàbia La pietat de les faroles i dels semàfors que es vinclen sobre l'estrepada dels escúters La matinada plena de maturrangues guarnint les cantonades travestides com estàtues temptadores i buides El moscatell es vessa sobre la taula de marbre Els til·lers somien paratges i rierols P o e t e s d e l ' E i x a m p l e de sostres alts i esperances tètriques ara i adés indiferents a les marrades del destí el pes lleuger de les llambordes manllevades la crua creu i els crits creuats dels veïns Què llunyans sou de la meua riera! Quina estranyesa de còdols polits a la vora de la vostra veu emmusteïda! També les caderneres acaben estimant la gàbia Els núvols s'entretenen sobre les teulades i vosaltres mentrestant, mig debolits perpetueu aquell camí que baixa fins a la Barceloneta i es perd en l'escullera entre escumalls mefítics Estètica de barret i corbatí entre la Diagonal i la Gran Via al bell mig d'un trist melic P o e e e e t e s d e l ' E i x a a a a m p l e la vostra primavera d'aparadors halògens la vostra ploma esmolada que pateix corrípies la vostra tristesa d'ascensor grinyoladís Essències de palmera Façanes antigues... ¿Sabeu què se n'ha fet del paradís? PERIFÈRIES Una doble perifèria ens condemna al silenci. Estem massa lluny de la capital del regne, massa lluny del cap i casal, massa lluny de la Puerta del Sol i de la Plaça de Sant Jaume. Una força centrífuga ens empeny foravia i ens expulsa de l'òrbita adient. Catalunya perifèrica, invisible, rodalia d'una pell de brau esquinçadíssima. A comarques vam néixer i a comarques escrivim. Una ubicació massa excèntrica per una època massa mediocre. Perifèries que giravolten com els mecanismes d'un rellotge que mai no encertarà l'hora exacta. Perifèries d'una altra perifèria, ravals, engires, encontorns i foranies. Una nota insignificant a peu de pàgina, parèntesi il·legible, atàvic ostracisme. De províncies i de comarques! Sempre estranys, amb un accent estrany, amb un posat empagesit [espardenya i barretina] gosem conquerir l'estàtua de Colom o àdhuc la Cibeles...! Perifèries desterrades, exilis i bandejaments. Però, en el fons, sabem que mai no podrem sucar el pa al rovell de l'ou, que ens haurem d'ajupir i conhortar-nos com sospitosos proscrits perquè el destí ens ha fet perifèrics i la nostra vocació no s'adiu amb els paràmetres dels mandarins. Perifèries perdudes allèn l'horitzó vastíssim... En un racó extraviat d'un país massa petit. Perifèries prescindibles, irrellevants, ínfimes. A comarques vam néixer i a comarques escrivim. Pigmeus, lil·liputencs, esquitxos i baldufes, fills de la quinta forca, pares i mares i fills de l'oblit. Perifèries singulars, folclore típic. Deambulem pels turons que envolten la Megàpoli sense gosar d'apropar-nos-hi. Perifèries extrínseques, satèl·lits raquítics. I escriure el testament de les arrels abans que les branques es despullin. I esperar que aquest holocaust de quitrà i ciment no anihili del tot el batec de les òlibes. Perifèries entranyables, entotsoladament fecundes. Guardem el secret dels avis. Guardem el secret del lladoner adormit. Perquè no necessitem el beneplàcit de cap regidor ni de cap conseller ni de cap ministre... Perquè aquells que es creuen superiors no han conegut la vàlua de les coses minúscules. Perifèries, sí, i l'urc majestuós d'un cel ben ras que ens anuncia l'adveniment del proper dia, la imminència imparable d'un futur a la nostra mesura. POEMARIS Un poemari és una collita d'abdicacions que han esdevingut paraula. I no pas una paraula qualsevol. El verb poètic s'entronca amb la sístole i la diàstole de les emocions. És per això que tot poemari és patètic. Però [gràcies als déus] quan el sentiment es queda curt apareix l'intel·lecte. La Poesia és un estrany conat que malda per atènyer allò que és inefable mitjançant el llenguatge emocionalment contaminat. Es tracta, per tant, d'una aspiració rematadament absurda. Tanmateix, misteri és que hi hagi Passió i Poema, i encara més misteri és que puguem dir alguna cosa intel·ligible sobre l'Ésser... POLÍTIQUES Curiosament, a aquestes altures i per aquests verals, encara hi ha gent que s'escandalitza perquè la praxi política sovint és un joc brut on el fi justifica qualsevol mitjà. La teoria sempre és molt bonica: la política com a servei públic, una noble vocació que alguns senten i que els empeny a un compromís ple de responsabilitat envers la societat. El polític democràtic surt del poble, representa el poble i s'afanya en la recerca de millores per al poble. Entendridor. Filantròpic. La realitat que després patim resulta força distinta i decebedora. Ens trobem que apareixen tot un seguit de vicis que malmeten la virtut política. Són els perills que amenacen la nostra fràgil democràcia: demagògia, majories absolutes, partitocràcia, llistes tancades, oligarquies plutocràtiques, perpetuació en els càrrecs, politització de la justícia, judicalització de la política, burocràcia, populisme, nepotisme, caciquisme, connivències, prebendes, xanxullos, mediocritat, incompetència, anestèsia de la societat civil, ocupació de l'espai públic, manipulació dels mitjans de comunicació, irresponsabilitat, manca d'ètica, corrupció, etc. Tot plegat genera una perversa dinàmica. Cada cop és més visible el divorci entre la classe política i la societat civil [els ciutadans] Aquest abisme és nefast. Un símptoma evident n'és l'abstencionisme creixent, que en alguns països s'acosta perillosament al 50%. És la conseqüència lògica del despretigi, de la desconfiança mútua. Exemples concrets: l'escandalosa situació a l'Argentina, on hi ha un enfrontament dramàtic entre el poble i els polítics. O, a nivell mundial, la divergència entre globalitzadors i antiglobalitzadors: d'una banda, quatre manaires que es reuneixen amb totes les mesures de seguretat per dissenyar el futur que els interessa; de l'altra, l'Alternativa: la revolta de les minories, la clamorosa veu de la societat civil: Porto Alegre. ¿Qui netejarà la brutícia política? ¿Els polítics? Els ciutadans no som tan carallots. N'estem farts de què ens aixequin la camisa. La democràcia directa exigeix molt més que un vot cada quatre anys. El fet és que cada vegada vota menys gent. ¿Per què serà? Alguna cosa no rutlla. La legitimitat del poder, la justificació de l'existència de l'estat, en què es fonamenten? Plató ho tenia clar: Si hi hagués una ciutat formada per homes de bé, hi hauria lluites per no governar com ara hom lluita per governar, i aleshores es faria palès que el governant autèntic no exerceix el seu càrrec en benefici propi, sinó pel bé dels governats; de manera que tot home intel·ligent triaria abans rebre profit dels altres que no pas tenir complicacions per afavorir-los [La República, I, 347 d] O els polítics ho fan bé o hauran d'acceptar que són prescindibles. L'autogestió de la societat civil no és cap utopia ingènua. Quan el ramat s'adoni que no fa falta cap pastor, potser tots els pastors se n'aniran a l'atur. La clau és l'educació: aconseguir que cada ovella sigui capaç de pasturar-se ella mateixa. Ara que torna a ressonar el tam-tam electoral, valdria la pena fer bugada amb els draps bruts de la política. Al capdavall, es tracta de donar exemple. La cosa pública mereix un respecte. Tinc un amic que diu que els que es dediquen a la política és perquè no serveixen per a res més. És un abstencionista convençut. M'estimo més no deixar-me endur pel seu pessimisme. Plató era idealista i jo també. Vull dir que m'agraden els ideals i les persones que lluiten per ells. El principal problema dels polítics actuals és que han renunciat a les idees i han esdevingut gestors pragmàtics i possibilistes al servei del sistema establert. Misèria intel·lectual i misèria moral ensems. Jo, d'ells, no les tindria totes. Ens haurien d'engrescar i, en canvi, el que fan és avorrir-nos, desmoralitzar-nos. Sortir a la foto. Mesquineses. Picabaralles de galliner. La ciutadania els passarà factura. I si no, temps al temps. QUIASMES El cel es queda sempre fora de mida [Renada-Laura Portet] Vaig conèixer la Renada la nit del 20 d'abril de 2001 a la capella de Sant Domènec de Perpinyà on celebraven la XII Nit Literària de Sant Jordi. Hi vaig anar perquè m'havien guardonat amb el Premi Francesc Català de Poesia. La presidenta del jurat d'aquest premi era precisament la Renada, que s'assegué a la nostra taula. He de confessar que fins aquell moment no n'havia sentit a parlar mai, d'aquesta dona extraordinària nascuda al Sant Pau de Fenollet, lingüista erudita, poetessa i narradora, l'última obra publicada de la qual és Rigau & Rigaud, la història del pintor perpinyanès que fou el retratista de la cort del Rei Sol. Però la Renada, a banda de lletraferida, és una persona magnífica, lluitadora i defensora apassionada de la nostra llengua en la circumstància adversa on ella ha hagut de viure: la Catalunya Nord. De tots els seus llibres, em quedo amb El cant de la Sibil·la, un llarg poema amb ressons virgilians on assoleix el cim més pur del lirisme. Un dels versos d'aquest poema diu: I aquella cosa que aprenc, escrivint, no és cap saber, sinó el murmuri del misteri, un cant fora de raó que em travessa... El Cant de la Sibil·la. I la sang del món em remunta fins al cor. Val a dir que la nit fou inoblidable. Xerra que xerraràs amb aquella doneta de cabells blancs, ulls vivíssims i somriure indeleble. A mesura que ens endinsàvem en la conversa, comprovava la pregonesa dels seus coneixements, la saviesa que s'amagava rere d'aquelles arrugues que el temps, inclement, havia llaurat a la seva pell. La Renada fou la gran satisfacció d'aquella màgica nit rossellonesa, i no pas els 6.000 francs del premi que, tot i estar bé, van durar ben poc. Perquè els diners sempre duren poc. Com el menjar, que dura el que costa pair-lo. El menú d'aquella nit reconec que era atractiu: Milfulles de galtes de porcella amb fetge gras d'ànec del Vallespir, acompanyat d'un vi blanc Muscat sec 1997. Sorbet de vi calent amb espècies d'Orient. Pintada de masia amb taronges amargants i arròs amb canyella [antiga recepta de la Perdiganya a la catalana] acompanyat d'un vi novell Cubada regalada 2000. Formatge de Sant Miquel de Cuixà amb pa de pessic de Coch. Pastís de Gran Festa: Carícies de maduixes de la Salanca, acompanyat amb vi dolç muscat de Ribesaltes 1997 Cubada tercer mil·lenari. Per a cloure: llaminadures del mestre pastisser confiter amb cava Gran Cremant Codorniu i cafè de la casa Latour de Perpinyà. Aquest esplèndid menú havia estat seleccionat per la senyora Eliana Thibaut i Comelada. Jo recordo sobretot el muscat de Ribesaltes i la Renada. A la taula hi havia més gent, però ella era el centre inesquivable d'atracció. Des del primer instant, va donar mostres d'estar entusiasmada amb el meu poema... El poema en qüestió es titulava Un dia qualsevol. No sé per què l'havien premiat, ja que era un poema anodí escrit un mal dia d'hivern. No sé què coi li havia vist la Renada... Potser la lletra inserida de Pink Floid, potser algun toc d'erotisme més aviat tímid, potser l'estructura global [segons ella, quiasmàtica!] Jo al·lucinava amb la seva hiperbòlica exultació. El poemeta no estava malament, tenia versos decents, com ara: La tarda s'allargassa mandrosa i romanceja mentre somia els colors del crepuscle. O aquest altre: Les garces fan gatzara. El seu vol és curt i insegur. O també aquest: La senyora Pepeta ja torna del seu passeig. Ella sempre torna pel mateix carrer. No puc imaginar la buidor que tindrà aquest carrer el dia que la senyora Pepeta ja no torni del seu passeig mai més... Personalment, a mi m'agradava molt el darrer vers: Sóc l'assassí del Silenci. Era una rúbrica demolidora. Quan vam pujar a l'escenari per al lliurament dels guardons, la Renada féu un discurset abrandat tot defensant els mèrits de la meva obra... Jo m'havia preparat el meu parlament, i fins i tot el duia escrit a la butxaca... Començava així: Molt bona nit a tothom. En primer lloc, agraeixo molt sincerament que el jurat hagi escollit la meva obra. Voldria expressar també el meu reconeixement per l'admirable tasca que fa Òmnium Cultural en aquestes contrades de la Catalunya septentrional... I seguia citant Pere Quart, Pessoa, Heidegger, Hörderlin... I fotia parrafades com aquesta: La Poesia és el santuari on la Paraula esdevé sagrada per si mateixa. El Poeta té una missió transcendental: revelar, mitjançant les paraules, la veritat íntima del seu propi sentiment i, d'aquesta manera, fer que els altres comparteixin el seu cant i s'enlairin per sobre de si mateixos. Perquè la Paraula ens uneix i ens allibera tot creant una dimensió nova i superior on ens podem reconèixer tots plegats. Per acabar apoteòsicament amb aquesta lacrimògena exhortació: Malgrat les velles amenaces [que ara sembla que ressusciten] i també les noves [com ara la globalització] hem de tenir clar que la nostra força ragué, rau i raurà en la Paraula, en la llengua que és el vehicle natural que ens condueix cap a la meta somiada. Sí, venim d'un somni antic que encara balbuceja... i somiem encara un horitzó millor, més ample, més clar, més nostre.. Jo només voldria contribuir, amb la meva modesta aportació com a escriptor, a engrandir aquest horitzó i aquest somni comú que ens agermana. Moltes gràcies de tot cor. A l'hora de la veritat, i per culpa de la Renada [que es menjà tot el temps recitant versos i més versos del meu incommensurable poema fins que em va fer perdre l'oremus] només vaig poder balbucejar una frase, que si no recordo malament era: Si hem arribat fins aquí ha estat gràcies a la Paraula i si tenim alguna mena de futur (i jo sóc optimista) serà gràcies a la Paraula. Sembla ser que la frase va agradar l'auditori que omplia la capella de Sant Domènec, car l'aplaudiment fou eixordidor, no sé ben bé si perquè la frase meva improvisada s'ho mereixia de debò o si perquè, per fi, la Renada callaria... Callar no va callar fins que va marxar. De nou, asseguts a taula, va continuar el festí de la tertúlia, que, al capdavall, si s'esdevé, és el millor dels festins. Des d'aleshores, he mantingut una continuada correspondència epistolar amb la Renada. Ella m'envià els seus llibres publicats i jo vaig fer el mateix amb els meus. També li vaig enviar alguns escrits inèdits. Les nostres cartes són com les d'abans: manuscrites, amb ploma de tinta negra, amb aroma i sabor de lletra substancial. La seva cal·ligrafia és força especial: delicada i, alhora, vehement com ella. La primera que em va arribar, la més llarga, era un pur delirium tremens de quatre folis per ambdues cares on, entre altres exquisideses, proclamava la meva beatificació com a escriptor amb aquestes paraules: Què bo, què bo saber que existeix, saber que hi ha a Catalunya un esperit com el teu -Hosanna! El meu entusiasme, en lloc de refredar-se, encara ha crescut amb més caliu. Estic bocabada d'admiració davant teu. Quin plaer de llegir-te! Ets un gegant. Com els d'Efes. Salvador Espriu en poesia, ets un altre Ramon Llull pel que fa a la prosa. Sí, senyor! Ets un futur "Nobel"! Ets força per damunt de tot el que es pugui dir. Evidentment, la Renada ja té una edat [no tanta com sa mare, que n'acaba de fer 96] A més, m'ensumo que és amiga de cal Pitof... La carta suara esmentada només es pot interpretar des d'aquests paràmetres extraliteraris... Malgrat tot, la respecto amb admiració i, quan estic deprimit, agafo les seves cartes i les rellegeixo. També fem anar el correu electrònic, però no és el mateix. Em vaig posar molt content quan vaig saber que havia quedat finalista del Josep Pla. Va baixar a Barcelona, però no ens vam poder veure. L'altre dia em va trucar per telèfon... No ho havia fet mai fins ara. Era un diumenge al matí. Em pensava que passava alguna cosa... Hola, hola, com està el poeta del meu cor? -va dir ella riallera, alegre, imprevisible. Molt bé, Renada, i tu, què fas? [vaig respondre una mica astorat] Passa res? Per què telefones? I ella em diu: Per escoltar la teva veu... Estava ordenant unes targes, he vist la teva i, mira, t'he trucat... La Renada és única. La meva veu, el meu poema, la meva meravellosa obra literària que fa ombra fins als més grans... L'amor és cec, sí, quan no és platònic o pura follia o absurda delícia entre dues ànimes malmeses per la vida... Fineixo amb un vers seu que forma part del darrer poema del poemari titulat Una ombra anomenada oblit [1992]: I l'amor sempre aquí, com a do, com a droga, com a suïcidi. Renada: jo també t'estim. REBOMBORIS Amunt i avall, la gent esvalotada cavalca a l'encalç del Desengany. Esclaus del desig, atabalats, remouen cel i terra buscant una satisfacció quimèrica. Ningú no sap què vol exactament. Sempre disposats a qualsevol bajanada, sempre emmirallant-se en el miratge llaminer, sempre enlluernats amb la promesa d'una nova troballa que els ajudi a fugir del seu ensopiment. Semblen titelles amb els fils entortolligats, talment espantalls ridículs que esventra el vent. Tot a cent. Tots a cent. Mireu-los: criden, salten, ensopeguen, es trepitgen els uns als altres, allarguen el braç i mai no abasten res... Mireu-los: una gernació de tanoques s'arraïmen al voltant d'aquella tifa gegantesca... No en vull saber res, de les seves intencions i del seu capteniment. Fan massa soroll. Estan massa buits. Són uns beneits. Amunt i avall, un dia rere l'altre, omplen centres comercials i macroestadis, augmenten les xifres de vendes i els índex d'audiència... A empentes i rodolons, sense suc ni bruc, es reprodueixen, moren... Res de valuós no han aportat a la raça humana. Fills i gràcies. Fills i prou. Que repetiran la mateixa història... A tot estirar, han servit per embrutar una mica més el planeta. Mireu-los: són la immensa majoria que sosté la roda que roda cap enlloc, la immensa majoria que vota per a perpetuar un model de societat insostenible, la immensa majoria que, al capdavall, necessiten drogar-se o suïcidar-se perquè no hi ha déu que suporti tanta follia. Rebombori sí, que en foten. Garrulus sumus. Garrulus insapiens. Rebombori i disbarats, una vergonya que fereix la fràgil sensibilitat de les persones amb criteri. Ni puto cas. Se'n riuran de vosaltres. Us diran que esteu guillats, que sou ovelles negres, que voleu destacar... Us diran que la vostra supèrbia us encega i que no voleu reconèixer que, en el fons, tots som iguals. Aneu amb compte perquè un ramat enfurismat us pot esclafar sense contemplacions. Amunt i avall, a la desesperada, campi qui pugui, peti qui peti, continuaran fent pinya tot creient que la seva obsessió gregària els enforteix i els salva de l'atac dels franctiradors. Però la seva condemna ja és prou vergonyosa. Ni puto cas. Escolteu el Silenci. Esguardeu la Lluna. Allunyeu-vos del formiguer i arrecereu-vos dins el somriure de la Natura. Ningú no sap què vol exactament. Aquest és el problema. RELUCTÀNCIES Freedom and technological progress are incompatible [Unabomber's Manifesto, 113] Sobre un nucli tiroïdal de material ferromagnètic amb entreferro, de secció S, es fa un debanat de N voltes per obtenir una certa inductància. Es pot considerar que el material ferromagnètic té permeabilitat infinita i que la secció de pas per l'aire és la mateixa que la del material ferromagnètic. Determineu: a) La reluctància magnètica de l'entreferro. b) La inducció màxima Bmàx que hi haurà en el nucli quan el debanat estigui recorregut per un corrent altern sinusoïdal de valor eficaç Ief = 10 A. No t'amoïnis Tenim les hores comptades Agafa la guitarra i toca'm aquella cançó No sé per què plores No sé per què rius Quan miro el mar torno a creure en tu Ho vull deixar tot com estava No sóc cap sant Adoro la llibertat SARCASMES Parlar és com caminar a les palpentes. Escriure és molt semblant. Fer-se entendre és molt difícil, probablement impossible. És la precarietat del llenguatge el que converteix els homes en solitaris. En la nostra solitud sabem que els pèsols tenen gust de pèsols. [Josep Pla] No vull que m'entenguis. El gust dels pèsols és sagrat. Més sagrat que l'hòstia consagrada. Més sagrat que la xona immaculada de mariasantíssima. A les palpentes, sí, a les palpentes... La precarietat del llenguatge... No vull que m'entenguis. El gust dels pèsols és sagrat. Més sagrat que la llum del sol i de la lluna. Més sagrat que les teves llàgrimes regalimant galtes avall. Més sagrat que la sang de la teva menstruació mensual. Ai, els homes solitaris...! Escriure és com caminar a les fosques pel mig d'una planúria blanca... No vull que m'entenguis. El gust dels pèsols és sagrat. Més sagrat que l'opera omnia de Josep Pla. Més sagrat que tots els poemes de Pessoa. Més sagrat que el Zarathustra de Nietzsche. Més sagrat que El Camí de la TAU. ¿On vols anar a parar? Un ramet de julivert, farigola, romaní i marduix... Que faci xup-xup amb parsimònia... No vull que m'entenguis. El gust dels pèsols és sagrat. SENTIMENTALISMES Dia típic d'hivern. El cervell bull. Fa uns dies que pateixo efervescència creativa. No sé si la inspiració existeix, però insistir sí, que insisteix. Avui no fumaré. Els sentiments destorben. L'histrionisme sentimental [típicament femení] m'atabala, em fastigueja. És com si no poguéssim alliberar-nos de la gàbia de les emocions. Aquest és el significat original de la paraula PATÈTIC: quelcom que ens fa patir. Penós. Els sentiments ens posseeixen, ens arrosseguen, ens fan anar i venir talment unes titelles desmanegades. Són percepcions amarades per la boirina dels estats d'ànim. No podem ser esclaus d'aquesta teranyina tota la vida. Cal desempallegar-se'n el més aviat possible. Els estoics recomanaven l'APATHEIA, l'ATARÀXIA. Buda ens insta a esporgar els desigs perquè són la font del patiment. Per tal d'estalviar-nos el sofriment cal sufocar l'arrel que l'alimenta. Aquí la filosofia menfotista és la més adient. Alguns pensaran que no tots els sentiments són dolents, sinó que hi ha certs sentiments que valen moltíssim la pena. Discrepo. Els [presumptes] sentiments superiors o positius al final tampoc no surten a compte. Degeneren i es podreixen. Proposo, per tant, promoure les sensacions i bandejar els sentiments. Una sensació és directa, diàfana, versemblant. Els sentiments, en canvi, són la manipulació perversa de les sensacions; són sensacions recargolades, teatralitzades, intel·lectualitzades, rescalfades, fetes malbé. La mediació sentimental és un mecanisme de defensa. Com que la realitat immediata és massa punyent, la desviem mitjançant els viaranys emocionals. Cada sentiment és una interpretació interessada de la realitat. Els sentiments fan de mirall, de xarxa, de tanca de protecció. Són paranys on quedem atrapats, coixins per apaivagar les amenaces exteriors. Mitjançant els sentiments sublimem tot allò que ens podria perjudicar. La paradoxa apareix quan són els sentiments els que ens acaben perjudicant. Perquè cada sentiment entranya dins seu un judici de valor tàcit. El problema no rau en la realitat. El problema rau en la forma mitjançant la qual sentim aquesta realitat. El problema sempre és la idea que ens en fem, el sentiment que elaborem per a poder assimilar-la. Sentimentalitzar la realitat és problematitzar-la. Per això, si volem trobar la solució a molts dels problemes que patim, el que cal, d'antuvi, és depurar el batibull sentimental que ens entrebanca, esbrossar el camí de la comprensió cercant la màxima objectivitat, és a dir, cal fer una teràpia kenòsica [KENOSI: buidament] que ens alliberi del ròssec sentimental. No es tracta de canviar uns sentiments [negatius] per uns altres [positius] Es tracta d'abandonar definitivament la traducció sentimental de la realitat per assolir una vivència neta de qualsevol mena de patetisme. Dia típic d'hivern. La tarda s'enfosqueix. No em sembla bé ni malament. El cor em batega a seixanta pulsacions per minut. És la seva feina. Alguna cosa falla quan s'accelera. Sí, som animals de sang calenta, però la nostra supervivència depèn directament de saber mantenir constant la temperatura del nostre organisme i de saber mantenir a ratlla el compàs dels nostres batecs. En diuen SERENITAT. SENTITS No cal ser gaire espavilat per adonar-se que això del Nadal és una farsa monumental. Els orígens religiosos de la festivitat han estat completament capgirats i tot plegat ha esdevingut un ritual d'allò més materialista i superficial. Que si les llumetes pel carrer, que si els aparadors guarnits, que si tota la parafernàlia domèstica, que si la pallissa publicitària i els regalets, que si pau i felicitat... Abans, almenys, omplíem de sentit la nostra existència creient en déus llunyans i perfectes. Ara també som creients, però l'únic déu que compta és el déu Diner. Esclaus del fonamentalisme capitalista, ja no omplim de sentit les nostres vides, sinó que comprem i comprem a la babalà, sense esma, omplint la casa d'andròmines absurdes. La qüestió és adorar el que sigui, ni que sigui l'últim model de barbie, d'ordinador portàtil, o altres bajanades per l'estil. Perquè resulta que som animals divins. Animalada és creure que el consumisme ens farà feliços. Més animalada encara és creure que la vida tingui alguna mena de sentit. Fet i fet, em declaro escèptic. El déus també passen de moda. SILENCIS No parlaré de Palestina ni del Barça ni del Gran Hermano ni de política. Tampoc no esmentaré l’antiglobalització ni cap altra conspiració de cap mena. No criticaré l’Imperi ni el seu ferotge militarisme. No faré demagògia antiterrorista. Passaré de puntetes sobre el cas Le Pen i el tema de la immigració. No perdré el temps atacant l’espanyolisme pepero. Bandejaré l’hipotètic horitzó postpujolista. Tampoc no insistiré en la ridícula pervivència de les monarquies. Sobrevolaré les trifulgues de la política local i comarcal. No penso gastar saliva arremetent contra el sistema capitalista que ens ha endeutat a tots sense excepció [particulars, municipis, autonomies, estats...] Correré un tupido shador sobre la ignonímia pública dels poderosos que remenen les cireres amb total impunitat, ara en paradissos fiscals, adés en brutes estratègies lucratives. No penso dedicar ni una sola línia a la utòpica possibilitat de capgirar la truita global. No em recrearé en la luctuosa narració de les nostres misèries més paleses. Tampoc em deixaré endur per la dèria apocalíptica. M’abstindré de jutjar la hipòcrita comèdia pseudomusical d’Eurovisión on, per cert, participa Israel [no sabia que Europa fos tan ampla...] No us recordaré com van fer fortuna els Thyssen, els March o els Bush... No escriuré un rèquiem a la Reina Mare d’Anglaterra. No commemoraré cap holocaust. No citaré Chomsky ni tampoc el Subcomandante Marcos. No m’entretindré amb inútils filigranes filosòfiques. Ara no em ve de gust abordar la lamentable situació de la cultura a casa nostra [que més que cultura és cultureta o curtura o cutrura] No pixaré fora de test dient que la Feria de Abril és un acte surrealista aquí, a Catalunya. No vull semblar un bocamoll, per això tampoc no esmentaré la tèrbola conxorxa que existeix entre els mitjans de comunicació i les màfies plutocràtiques. No, soferts lectors, no gosaré trasbalsar la vostra edènica conformitat amb l’ordre establert. Ja ho va dir Leibniz: aquest és el millor dels mons possibles. I si no t’agrada, pitjor per tu. Arribarà un moment en què el MUTATIS MUTANDIS [la possibilitat de canviar les coses] esdevindrà MUTIS i prou. Ens retirarem de l’escena i farem mutis com actors fracassats que s’han cansat de predicar en el desert. D’això es tracta: de fer callar les veus, les darreres veus que encara s’embarbollen atrapades dins la teranyina de la hiperinformació. Favete linguis: guardeu silenci! [Horaci] Nulli tacuisse nocet: callar no perjudica ningú [Cató] De vegades, el silenci és més eloqüent que les paraules... La paraula és plata, el silenci és or [Carlyle] Calleu, calleu. Calleu i obeïu. El silenci del ramat és la gran victòria del pastor. Verbum Domini. La paraula de Déu ens salvarà a tots. Calleu. Ignorants i pobres. Desgraciats. Calleu. No parlaré de Palestina ni del Barça... Callaré com un bon jan, seré políticament correcte, no escandalitzaré la mainada amb exabruptes de mal pair. Callaré per sempre més i, si algú em pregunta res, respondré amb una rialleta ben estudiada: que sí, que sí senyor, que tot és molt maco i que anem la mar de bé... que ja és primavera al Tall Anglès... i tots contents i que el Big Brother ens beneeixi... Amén. SOLITUDS Ara vinc de l'hort i ningú m'espera a casa És l'hora de sopar, però no tinc gana La lluna sembla un gronxador de plata La nit és freda, tendra, clara El vent s'ha endut tota la boira Les fulles dels plataners han caigut És l'hora de dormir, però no tinc son La meva tristor és una orquídia esfullada La meva alegria un collaret de petxines És l'hora de resar, però he oblidat les oracions que vaig aprendre de petit Han marxat les orenetes, les granotes, els grills, les papallones, el mussol, el rossinyol... Se n'han anat lluny, molt lluny d'aquí Comença a ploure sobre les teulades del poble La meva tristor és un rellotge sense busques La meva alegria una fotografia en blanc i negre Havia tingut família: pare, mare, germans, avis, tiets, cosins, esposa, fills... i altres galindaines per l'estil [havia gaudit d'allò que els alemanys anomenen Geborgenheit] Ara vinc de l'hort i he perdut el nord i estic fet pols És l'hora de plorar, però no tinc llàgrimes La lluna sembla un gronxador de plata La nit és clara, freda, tendra La meva tristor és un anell sense dit La meva alegria un somriure tímid El vent s'ha endut totes les penes Les fulles dels plataners em saluden És l'hora d'estimar... [sempre és l'hora d'estimar] però no sé com ni a qui TALIBANS Ramon Llull, el Doctor Il·luminat, aprengué l’àrab per tal de poder convertir els infidels mahometans. Missioner empedreït, malalt d’imperialisme utòpic, viatjà fins al nord d’Àfrica amb la intenció de refutar les creences dels sarraïns. Però vet aquí que, malgrat el seu zel cristianíssim, va morir apedregat i no se’n va sortir. Màrtir i beat, reposa a la catedral de Palma. Anselm Turmeda, mallorquí i franciscà com Llull, renegà de la fe cristiana per abraçar l’islamisme, adoptant el nom de Abd Allh ibn Abd Allah al-Tarchuman al-Mayurquí al-Muhtadí [servidor de Déu, fill del servidor de Déu, l’intèrpret mallorquí convertit a la fe] Escrigué La disputa de l’ase. La seva tomba és objecte de veneració a la ciutat de Tunis. Ambdós són models contradictoris. Ambdós es van equivocar. Ambdós van creure que la veritat estava només d’una banda [la seva] i van voler imposar-la als altres, infidels o cafres, tant se val. Lul·lians i turmedians conjugen la veritat només en singular. I això és una pífia imperdonable. Aquest és el perill dels monoteismes dogmàtics. A hores d’ara, aquest perill torna a ser present entre nosaltres. I cal anar amb molt de compte. No hi ha cap veritat única ni íntegra ni absoluta. La veritat no és parcial ni sectària. El que hi ha són veritats. Plurals i compatibles. I el que opini el contrari és un talibà. TITELLES Tots sou unes titelles i uns canyiules, ja s'ha acabat la llei d'homes valents [Sagarra, Caçador 190] Bush, com una gran part dels polítics que governen, és un titella, un ninot els moviments del qual depenen dels poders econòmics de torn, que són els que remenen els fils dins l'escenari mundial. La plutocràcia imposa una partitocràcia que pren l'aparença de democràcia perquè, així, la gent [sempre tan crèdula] cregui que decideix alguna cosa cada quatre anys. Quina quimera! El marioneta Bush, per tant, segueix el guió que han escrit els fabricants d'armament i les multinacionals petrolieres, que són els que van finançar-li la campanya electoral. A casa nostra, el putxinel·li Asnar és un titella del Bush, o sigui, un subtitella ridícul, un espantall llepaculs. I, encara més avall, nosaltres [ciutadans demòcrates que cedim el poder a tota aquesta colla de titelles que ens representen] no pintem res a l'hora de la veritat, si no és per a pencar com a bèsties, consumir com a idiotes, hipotecar-nos anys i panys, i dir amén amb una genuflexió total. Això sí, podem fer pancartetes, manifestacions i, fins i tot, vagues de fam. Mentrestant, enfotent-se'n, els titelles somriuen [hi ha somriures que delaten...] rodejants de guardaespatlles, i els amos del Kapital es freguen les mans perquè el sistema funciona i la bicoca raja sense aturall. Aquesta no és la nostra guerra. URCS Orgull, tarannà altiu i arrogant. Així defineix el diccionari la paraula URC. Llegida a l'inrevés és CRU. És una mania que tinc: sempre capgiro les paraules per veure si llegides a l'inrevés tenen algun sentit. Durant una etapa de la meva vida em passava el dia sumant els números de les matrícules dels cotxes... Ara, últimament, m'ha donat per les paraules. De vegades, quan n'escolto una que m'agrada, em passo la resta del dia repetint-la com un imbècil. Si la gent ho fa amb les cançonetes de moda, ¿per què no ho puc fer jo amb les paraules que m'agraden? Algunes paraules fins i tot m'enamoren. No, no rieu. Parlo seriosament. Quan m'enamoro d'una paraula [i cada cop em passa més sovint, sobretot des que vaig deixar d'enamorar-me de persones...] la cosa canvia. Avui, sense anar més lluny, m'he enamorat de la paraula DEBADES. També pot ser ENDEBADES, però m'estimo més DEBADES, no sé, sona més bé. Llegida a l'inrevés no vol dir res: SEDABED. El joc no sempre funciona. També em puc enamorar de núvols, de postes de sol, de paisatges, de llibres, de flors... La sort que tinc és que aquests amors duren poc, són fugissers i fonedissos d'allò més. La paraula estimada ocupa el meu enamoradís cervell fins que n'arriba una altra i la suplanta. Poden passar dos o tres dies, però sempre apareix una nova paraula de la qual enamorar-se... La llista seria interminable. A tall d'exemple, us en posaré aquí unes quantes. Són paraules de les quals em vaig enamorar alguna vegada: GAMBADA, BALADRE, ENTOTSOLAMENT, ENGIRES, RERAVERA, ESTOL, ESTIMBALL, RÈCULA, BOSCÚRIA, ESCLETXA, TALAIA, OMBRA... També hi ha paraules que odio. Algunes em treuen de polleguera, com ara: NOSTRAT, CASOLÀ, ENGRESCAR, GERMANOR, SI MÉS NO, ANS, CAR, ÀDHUC, LLUR, PUIX QUE, IDEIA, LLÒGICA, LLITERATURA, TENIR QUE, VINDRE, TINDRE... Fot molta pena veure la nostra llengua tan públicament maltractada per aquells que hom suposa que haurien de donar exemple. Encara me'n recordo de la primera vegada que vaig escoltar la paraula URC. Va ser un matí assoleiat del novembre de 1997 a Les Pallargues, un llogarret de la Segarra. Allí se celebrava un recital de poesia.... Però el que jo realment desitjava era conèixer Guillem Viladot. I així va ser. Ell acabava de publicar Rés comú, un poemari sublim, angelical. Jo vaig recitar tres poemes meus de temàtica amorosa... més aviat fluixets, atès que brollaven d'una experiència massa immediata del tema, i és cosa sabuda que l'experiència directa d'un fet enterboleix força el seu relat objectiu. En Viladot s'assegué a la meva vora i em va regalar el seu exemplar de Rés comú, amb la següent dedicatòria: Per a l'Antoni, des de l'estructura del poema i el seu silenci, Petons. I és que resulta que un del meus poemes recitats aquell matí tenia una estructura gairebé calcada d'un poema seu del llibre esmentat, concretament el titulat Marà, a la pàgina 55, on es repeteix tota l'estona l'imperatiu DONA'M... I el meu poema es titulava així també! Encara més curiosa resultava l'estructura enumerativa que contenia. Ambdós havíem coincidit en l'al·lusió a elements de la Natura... Jo m'adreçava a l'estimada, mentre ell ho feia al Mar... El mestre Viladot i jo, humil deixeble i admirador, havíem coincidit poèticament abans de coincidir personalment. ¿Sintonies? ¿Sincronies? ¿Casualitats? ¿Telepaties? ¿Afinitats electives? ¿Inconscient col·lectiu? D'això vam parlar, entre d'altres coses. Vaig citar Jung. Ell va somriure. La llàstima és que se'n va anar massa d'hora. La llàstima és que només vam poder parlar després un parell de vegades per telèfon. La llàstima és que va morir dos anys més tard... i em va deixar orfe de llum i d'alquímia literària. In memòriam, un dels seus poemes: Agradeu a les granotes? Agradeu als grills? Agradeu a les voliaines? Agradeu a les sabates? Agradeu a les ungles? Agradeu al fred? Agradeu a la calor? Agradeu a la molsa? Us agradeu a vosaltres mateixos? VAGUERIES I si, de cop i volta, tots ens llevéssim la màscara i, amb gran sorpresa i tremolosa esgarrifança, comprovéssim que al dessota no hi ha realment cap cara? I si Déu fos solament una paraula gastada? I si en despertar del somni d'aquesta existència, les parpelles mortuòries esdevinguessin la mortalla d'una infinita buidor sense esperança? I si l'amor fos només una reacció fisiològica? I si la llum fos visible en si mateixa en comptes de servir tan sols per a reflectir les ombres imperfectes dels objectes? I si ja no tornés mai més la primavera? I si el petó que em vas donar abans d'ahir encara visqués amagat dins els llavis? I si les roses es cansessin de ser roses? I si cada passa que dones t'allunyés una mica més de la teva veritable essència? I si el futur fos la ressaca d'un altre present fet malbé? I si els núvols s'emprenyessin amb el vent i la pluja es fes amiga del desert? I si quan escric un vers fos el vers qui m'està escrivint? I si les petites flors grogues que creixen enmig de l'herba tinguessin la mateixa importància que totes les religions i les filosofies que han omplert la història humana? I si el blau cel i el blau marí fossin el mateix blau quan és de nit? I si algun dia tothom es posés d'acord per a deixar de mentir? I si la veritat dels arbres no fos pas el fruit? I si cadascú de nosaltres fos moltíssima gent empresonada a la força dins d'un cos i dins d'una ànima massa estrets? I si la lluna baixés a acotxar-nos i ens cantés una antiga cançó de bressol? I si els nostres fills coneguessin la llista sencera de les nostres errades? I si en comptes de cames tinguéssim arrels? I si allò que no fem és allò que ens fa ser? I si totes les llàgrimes del món poguessin ofegar tota la pena dels homes? I si Déu plorés com plorem nosaltres? I si els ocells ens ensenyessin l'últim secret del seu vol? I si l'horitzó ens abracés? I si tots els rellotges s'aturessin de sobte? I si perdessis la por i m'expliquessis tot el que sents? I si poguéssim viure per fi sense creure en res? I si el teu cor bategués amb el meu mateix batec? I si la teva sang i la meva sang fossin afluents d'un riu etern? I si la teva pell i el teu perfum embolcallessin els meus malsons? I si algun dia volguessis quedar-te aquí per sempre més? I si quan m'escoltes no fessis veure que m'escoltes i m'escoltessis de debò? I si no ens haguéssim conegut? I si l'hivern segrestés els colors de les flors? I si no tornessis mai més a casa després de la feina? I si la nostra desfeta fos una victòria per tothom? I si l'únic país que ens pogués acollir fos el país dels records? I si el teu consol fos el meu desconsol o viceversa? I si la teva tristesa ja no m'entristís? I si, inesperadament, el capvespre s'entretingués una estona més i ens regalés un cel vermell i tendre com la melangia que sentim ara mateix? I si fins i tot els nens sabessin que no val la pena escarrassar-s'hi perquè les coses no canviaran i la força del destí és immutable? I si tots els morts tornessin a néixer? I si menjar carn humana es posés de moda una altra vegada? I si la llum se n'anés definitivament? I si Plató tingués raó i resulta que hi ha un altre món fora d'aquesta caverna? I si Buda s'oblidés de somriure? I si els miralls ens miressin com nosaltres els mirem? I si les paraules fossin només un fum que enterboleix el cervell? I si el sexe fos un parany grotesc de la natura per a què la nostra presumpta racionalitat sotsobri sistemàticament? I si Freud no hagués estat jueu? I si Hitler encara fos viu? I si continuar fent preguntes fos la manera més subtil d'esquivar qualsevol resposta? I si Nietzsche hagués nascut a l'Ampurdanet? I si Pessoa no hagués tornat mai de Sud-àfrica? I si la meva primera xicota no s'hagués dit Maribel? I si un bon dia tothom es quedés al llit i a prendre pel sac tots els deures? I si la sorra de la platja ens expliqués fil per randa la història de totes les petxines buides? I si Colom hagués descobert l'Atlàntida? I si les merles fossin blanques? I si les grans ciutats es devoressin a si mateixes? I si després de llegir mil llibres te n'adonessis que cap llibre no et dirà mai quin és el camí que et pertoca recórrer? I si després d'haver escrit mil folis te n'adonessis que és inútil el treball de l'esperit i que més t'hagués valgut dormir, cardar, emborratxar-te o qualsevol altra cosa més útil? I si els pitjors enemics habiten al dedins del teu pit? I si els millors amics són espectres que es passegen per les prestatgeries de la biblioteca? I si, tard o d'hora, arribessis a comprendre el misteri del teu ésser i de l'univers sencer? I si allò que somies coincidís amb allò que somia algú que encara no coneixes? I si les idees no fossin res més que sentiments poc romàntics? I si, com creia Descartes, els sentits ens enganyessin? I si la que ens enganyés fos la raó? I si l'art fos l'únic camí possible per defugir les aparences tot creant una Aparença superior? I si ser lliure signifiqués poder decidir com vols viure i com vols morir? I si els diners fossin prohibits? I si cadascú plantés un arbre i en tingués cura i parlés amb ell? I si la paraula fos alhora una realitat física i metafísica? I si les dones que hem conegut fossin somriures que hem perdut a través de les tempestes de la vida? I si les portes que obrim tanquessin espais crucials rere nostre? I si entre la teva pell i el meu dit hi hagués un espai infinit? I si la solitud fos l'única companya que no ens abandonarà quan tot s'enfosqueixi? I si hi hagués una clau que obrís de bat a bat tots els cors? I si tant tu com jo deixéssim de buscar la manera de fer-nos la guitza i comencéssim a construir un refugi ben sòlid contra la rutina i el dolor? I si Eva i Adam s'haguessin disfressat de serp per tal d'enganyar Déu i Déu hagués mossegat la fatídica poma? I si el Diable fos Déu disfressat de dolent? I si Déu fos el Diable disfressat de bona persona? I si, tot d'un plegat, aquest carnestoltes globalitzat que ens aclapara se n'anés en orris i ens quedéssim tots en pilotes sense saber què fer? I si la mediocritat i la mesquinesa que envaeixen aquest planeta se n'anessin a fer punyetes i no tornessin mai més a donar-nos la tabarra? I si res no fos cert i tot plegat resulta que és un decorat molt maco on nosaltres improvisem contínuament talment figurants perduts al bell mig d'una pel·lícula dolenta? I si em diguessis: mira, xato, ja no t'estimo, deixa'm anar que tinc tota la vida per davant i al teu costat em floreixo, i jo et digués: de puta mare!? I si els homes entenguessin algun dia les dones? I si les dones s'enteguessin entre elles per anihilar l'última engruna de masculinitat que encara cueja? I si les Muses es dignessin a xiuxiuejar-nos a cau d'orella algun best-seller? I si penséssim les coses abans de dir-les? I si escriure fos una malaltia incurable? I si escriure fos el millor mètode que s'ha inventat per apaivagar la desesperació i estalviar-se els honoraris de psiquiatre? I si escriure fos com beure's a glopades la pròpia impotència? I si escriure fos anar des del no-res fins a enlloc a través d'un cementiri d'il·lusions tronades? I si, de cop i volta, tots ens llevéssim la màscara i, amb tremolosa esgarrifança i una sorpresa enorme, comprovéssim que davall de la carota tots tenim la mateixa cara? I si Déu fos només una excusa plausible? I si els somnis també es fessin vells? I si l'amor fos només una mentida pietosa? I si per a poder veure la llum definitiva ens haguéssim d'arrencar els ulls? I si la primavera fos una papallona molt vistosa que passa de llarg sense tenir-nos en compte? I si tots els petons que ens hem fet estiguessin presents dins el darrer petó que algun dia ens farem? I si les roses somiessin que són clavells? I si cada passa que dones t'apropés una mica més a l'abisme que no vols ser? I si la vida no tingués cap mena de sentit? I si la bellesa d'una posta de sol pogués capgirar-nos de cap a peus? I si ser català fos un acte de fe com ho és creure en la Santíssima Trinitat? I si [com afirma Hume] fos totalment impossible transcendir les pròpies impressions i, per tant, la nostra ment esdevingués la nostra presó particular de forma que mai no poguéssim atènyer la veritable realitat extramental? I si la Terra fos buida per dins? I si la lluna s'apropés fins al punt de precipitar-se sobre nosaltres? I si els estels fossin forats d'un decorat ratat pels segles? I si sonés el telèfon i el despengéssim i escoltéssim la veu de la Mort que ens diu: tranquil, amor meu, no trigaré gaire a venir? I si la Mort fos un final que recomença? I si la Mort fos la resposta a tots els nostres dubtes? I si la vida fos un camí que mena al fons del no-res? I si hi hagués una música capaç de desvetllar tota la tendresa que dorm sota el coixí de la nostra misèria? I si aquesta nit fos la darrera nit que assassino el silenci? I si el desig fos només una fretura que no ens pertany? I si vinguessis amb mi fins a la fi del món i allí plantéssim la llavor d'una nova esperança? I si ens adormíssim sobre un llit de pètals blancs sense esperar cap altre futur? I si demà no sortís el sol i la lluna fos per sempre plena? I si la guitarra decidís que ha arribat l'hora d'alliberar-se de les cordes? I si cada vegada que ens fonem, allò que es fon és l'ombra que ens separa? I si el cor oblidés l'eco dels seus batecs? VOLUPTUOSITATS Apropa-t'hi Que la teua abrivada em deixondi i m'excarceri d'aquest maleït bàratre Que els teus llavis deserts inundin la meua buidor metafísica talment ganivets esmolats que esquincen epitelis tendríssims Apropa-t'hi Sigues la pluja d'estiu o el sol de l'hivern que penetra la vall i escalfa les arrels més obscures dels roures Apropa-t'hi Xucla'm fins a les bavalles Però allunya-te'n de seguida que no voldria trobar-te quan el capvespre s'esblami Apropa-t'hi sense por Estreny-me amb tota la força de la teua innocència salvatge Que vull morir un altre cop sota les anques de l'egua que cavalques Apropa-t'hi i fes-me teu Mossega'm, masega'm, trepitja'm arrasa'm, escura'm, estova'm Que res no sigui el mateix Que esclati el dolor d'una altra nova follia Apropa-t'hi lentament com les serps Que oblidi el color del cel Que cridi fins al deliri Que balli sobre la brasa de ton ventre obert aquesta dansa suïcida Apropa-t'hi Què dolça és la llet dels teus pits! Què dolça la sang i la pell i la carn que s'esqueixa entre les ungles...! Què dolça la mort si tu em mates i em robes fins el darrer sospir! WÀTERS La postmodernitat ens ha portat tota mena de gasòfies pseudoartístiques que encara cuegen empastifant museus i cervells contemporanis. Dels cànons clàssics vam passar al tot s'hi val... i del tot s'hi val fins a l'apoteosi demencial actual. Avui el panorama és desolador, escruixidor, paorós. La tele és la millor mostra d'aquesta realitat decadentíssima. La tele és l'embornal on s'apleguen totes les escorrialles possibles. Parlem, per descomptat, de subcultura, de cultura-deixalla, de cutrura, etc. La qüestió és que es tracta d'un maremàgnum de freaks que ostenten una estètica d'allò més kitsch amb l'única perspectiva de la fama immediata i el seu consegüent avantatge: l'enriquiment ràpid. Aquí sí, que tot s'hi val. Escàndols reals o fingints, performances mediàtiques, embolics de tota mena... Si deixem de banda aquest paisatge caspós i cerquem la cultura en un nivell diferent, superior, ¿què ens trobem? Presumptes debats on regna el més insuportable maniqueisme, tertúlies que de tertúlies només en guarden el nom, etc. Els que se salven poden comptar-se amb les dits d'una sola mà. I fora de la tele, ¿no hi ha vida intel·ligent? ¿Les sales de teatre no s'omplen? ¿No s'han posat de moda els recitals poètics? ¿No es publiquen una infinitat de llibres? ¿No llegeix la gent? ¿No van al cinema? ¿No es connecten a internet? Són preguntes misterioses, la resposta de les quals sovint es maquilla amb triomfalismes institucionalistes. L'altre dia vaig esmentar el nom d'Homer a classe... I un nano em va dir: Ah, sí, el Homer Simpson! Però això és peccata minuta al costat d'altres despropòsits. La Generació ESO [així és com l'anomeno] farà història, sí, encara que els seus pares no hagin estat cap model a seguir. Aquí, a casa nostra, ja n'hi ha prou amb el Barça [també en franca decadència, com tot allò que potineja la màfia] i amb les patums oficials imprescindibles per a oferir una aparença de cultureta: Hem de fer país i tota la pesca... La reconsagrada consigna dels xiruques montserratins, canfangues, barretinaires, patufets, barrufets i botiflers que se pasan a la lengua del Imperio porque de escribir en catalán no se come... I tota la fauna i flora d'aquest racó de península deixat de la mà de déu on cada dia hi ha més immigrants i cada cop es parla menys el català. Sí, a fe de déu que encara el parlen quatre pagesos indígenes que no s'han assabentat que el futur va per un altre camí... A ciutat, res de res. Seria fer el ridícul. Són els nous temps! I si no, pregunteu-li al Buenafuente, que és un noiet que está al loro de lo que se cuece... I si encara teniu dubtes sobre la nostra impòl·luta cultura nacional, aneu i demaneu pel Sr. Don Justo Molinero, president a l'ombra d'aquest país ple d'ombres i clarobscurs indignants. Em podia haver estalviat aquest capítol i callar la boca per no haver de comprometre la meva excel·lent reputació. Em titllaran de xenòfob, extremista, radical, o de qualsevol altra cosa pitjor. ¿Tancar els ulls? ¿Callar la boca? ¿Fer veure que tot va bé i que cal treballar plegats perquè el futur sigui millor que el present...? No puc ser optimista quan la realitat no és òptima. Si sóc optimista quan la realitat és pèssima, llavors el que sóc és ruc, cec o idealista, coses totes legítimes, però massa llunyanes de la realitat que m'interessa. Jo ja faig el que puc. Que ningú no em vingui a explicar mentides pietoses. I ara us deixo, perquè és a punt de començar el Festival d'Eurovisión, i espero que guanyi aquesta catalaneta que representa a España, sí, ¿com es diu? Beth. Si guanya serà española, i si perd catalana... Dime qué es lo que puedo hacer, cómo te puedo tener, en mi vida... XARXES Internet és l’infinit a l’abast d’un ratolí. Ratolí en el doble sentit de la paraula: el mouse de plàstic i el ratolí que som cadascú de nosaltres, minúsculs buscadors de saviesa real, desorientats enmig d’un aclaparador desert virtual. No naveguem, naufraguem. Un naufragi entre els esculls de milers de llocs web, links, fòrums, xats... Isolats en un oceà d’hiperinformació inesgotable, papallonegem, espigolem, cerquem la pedra filosofal. Ficcions de silici. Somnis impossibles. Imatges i paraules que són ombres sobre una pantalla, vestigis incerts, paranys que delimiten les quatre parets d’aquesta Gàbia Global. Una ment omniscient abastaria la totalitat de la xarxa, un déu-network, un llucifer-cibernètic capaç de saber-ho tot de tothom: el passat, el present, el futur, i fins els nostres més ocults e-mails...... ¿Bill Gates? ¿Big Brother? Els ratolins no saben que hi ha un GAT a l’aguait, un ULL que els mira sense ser vist. Big Brother is watching you, baby. Fora, lluny de pantalles i de mòdems, les roselles es vinclen i els cirerers floreixen, la puput i l’oreneta retornen. Hi ha una saviesa real que empeny les tulipes i desvetlla la sargantana. La tecnologia és perversa perquè ens allunya de la Natura i no ens fa pas més lliures, ans al contrari. Les xarxes només serveixen per una cosa: per pescar peixos innocents. ZITZÀNIES Un intel·lectual és un beneit que pensa que per haver llegit uns quants llibres més que els seus veïns d'escala, té dret a pontificar sobre tot allò que és humà i que és diví quan, en la gran majoria de casos, el pobrissó no ha tingut temps de tocar de peus a terra per tal de viure la vida real atès que s'ha cremat les celles tot malbaratant la seva preciosa joventut embotit a casa mentre llegia tota aquesta pila de llibres tan importants. Per sort, cada dia hi ha menys intel·lectuals. Aquí, a casa nostra, em penso que, a tot estirar, en deuen quedar dos o tres. Surten a totes les tertúlies radiofòniques i televisives que poden, escriuen articles i més articles assenyats i profunds en tots els diaris possibles, publiquen llibres i donen conferències o recitals, o el que faci falta, perquè aquesta professió és molt dura i no està gaire ben pagada. De fet, des del daltabaix traumàtic del maig francès, la figura de l'intel·lectual ha perdut pistonada des del punt de vista del seu prestigi social. La culpa és seva, clar, per le pífies que van fotre, però també de la societat, una societat dominada per la imatge i l'espectacle [show busines] que ja no pot suportar els tediosos sermons d'aquesta mena de corifeus de pa sucat amb oli que pretenen fer reflexionar l'auditori quan l'auditori el que vol és passar-s'ho bé i deixar-se de filosofies abstruses. Mai no han influït a la societat on vivien, i ara menys que mai. Des de la ironia d'un Sòcrates pederasta, baixet i lleig, fins a la pallassada d'un Savater pseudovolterià i ara convertit al constitucionalismo pepero, els intel·lectuals sempre han pretès ser guies [führers] de la humanitat, revolucionaris, líders d'opinió [com ara es diu] però sempre han fracassat, com va fracassar Plató quan va voler instaurar la seva república ideal no sé on... El millor que poden fer és desaparèixer com a espècie. La societat actual no els necessita per a res. En tot cas, per a enfotre-se'n. Si volen escriure, si no se'n poden estar de gargotejar folis, omplir fulls de diari i embrutar pantalles d'ordinador, doncs que ho facin, quin remei! Però que no ens tornin a venir amb la seva suada cançoneta plena de tòpics: que si el futbol no és cultura, que si la tele és deixalla, que si el materialisme consumista és dolent, que si hi ha alternatives al sistema capitalista, que si un altre món és possible, que si cal lluitar contra l'imperialisme, que si, que si, que-si-to... A pastar fang! Zitzània, això és el que són: zitzània enmig del blat, font de discòrdia dins la bassa d'oli social. Amb la perversa excusa de voler esbrinar el perquè de tot plegat, aquests pixatintes introdueixen la crítica, el seu verí més letal. Això és el que són: zitzània intel·lectual, quan la immensa majoria d'éssers humans que han estat i són feliços no han necessitat mai cap llibre, cap raonament, cap idea, cap cap. Elogi de l'analfabetisme i la cordialitat. Això és el que vull deixar ben clar: pensar no ens fa més feliços. Tampoc estimar. El que ens fa feliços de veritat és ser estimats, mirar la tele, cardar a discreció, ser més que els altres i que els altres parlin bé de nosaltres, fer vacances, sortir bé a les fotos, menjar el que ens agrada [sobretot quan ens conviden] prendre el sol, cobrar la nòmina, tenir temps lliure per a dropejar, fer la migdiada, somiar, sí, somiar i, si pot ser, que els somnis se'ns facin realitat..... ZOOLÒGICS L'autor i el lector no existeixen. Ambdós són figures retòriques, ficcions útils, subjectes sense atributs... El que existeix i persisteix és la paraula. Les paraules. Les persones podem esdevenir [circumstancialment] autors o lectors, però morim, deixem de ser, desapareixem de pressa. Romanen els diccionaris, que són sagraris on els mots conserven la seva consistència més o menys masegada pel pas del temps. Les paraules queden, sobreviuen enllà la nostra efímera presència. En fem ús, les manllevem, les maltractem, les acaraonem, les transmitim, les oblidem... Lectors o autors, només som recipients momentanis d'aquest valuós tresor que hem heredat i que hem de conservar, engrandir, perpetuar... Sabem que avui és difícil defensar aquest bagatge, salvar la llengua d'aquest hostil i advers maelstrom social [icònic, economicista, televisiu, plebeu, mesocràtic, ignorant, bàrbar...] L'escriptor s'ha convertit en una resta arqueològica, una rara avis que encara gosa emprar les paraules en un sentit superior, i la seva obra és vista solament com a producte: el llibre-mercaderia, un objecte més de consum........ Les paraules han perdut el seu prestigi. Els diccionaris són antigalles que ja no consulta ningú. ¿Per a què? Si la qüestió és entendre's! El futur dels diccionaris és fosc, molt fosc. El zoo humà cada cop és menys lògic (el logos, la paraula, ja no interessa gaire) i més al·lògic, il·lògic... La intel·ligència des-paraulada s'exposa a la intempèrie subcultural, al desert de la barbàrie. ¿Què ens espera, doncs? ¿Imatges mudes? ¿Cervells plans plens de formes i coloraines? Morirem nosaltres i també moriran els diccionaris, les cultures, tot allò que és humà. No hi ha art immortal. L'adveniment del pocholisme [Tamara, Pocholo i altres egregis individus van fundar aquesta nova escola filosòfica a principis del segle XXI mentre s'allotjaven en un hotel molt afamat...] ja és un fet incontestable, irrefutable, irreparable......... El dia que l'últim escriptor viu escrigui l'últim llibre per a l'últim lector [ell mateix] amb l'ajuda de l'últim diccionari on s'amagaran les últimes paraules humanes... Aquell dia, la bèstia tornarà a ser bèstia entre les bèsties i animàlia entre animàlies. Jo no ho vull veure. ¿I tu? No us feu gaires il·lusions: Déu no existeix, la ciència és un mite, l'amor una mentida, la política una impostura, l'art una fugida, les paraules embruten el cervell, i dedicar-se a la jardineria resulta massa ridícul [TEXT CONTRAPORTADA] TROS DE QUÒNIAM És l'insult que més m'agrada El símbol de Catalunya és el caganer Internet és l'infinit a l'abast d'un ratolí I si Déu fos solament una paraula gastada? I si l'amor fos una mentida pietosa? I si els diners fossin prohibits? Fílies, fòbies i paranoies vàries S'hi poden llogar cadires Contra l'Imperi. Contra els imbècils Menfotisme. Sexologia barata Manual de supervivència intel·lectual Entelèquies d'anar per casa Pensaments múltiples Vademècum de sàtires Antídots contra la barbàrie Sense embuts. Tal com raja No t'ho perdis! Antoni Ibañez Si vols comprar el llibre