L'EDUCACIÓ DE L'ESTOIC
L'únic manuscrit del Baró de Teive
la impossibilitat de fer art superior
Manuscrit trobat en un calaix
Per no deixar el llibre sobre la taula de la meva habitació, no fos cas que l'examinessin les mans sospitosament netes dels criats de l'hotel, vaig obrir amb cert esforç el calaix i el vaig ficar allà, empenyent-lo cap endins. Va topar amb alguna cosa, ja que el calaix no era gaire fondo.
Va descendir sobre nosaltres la més profunda i la més mortal de totes les sequeres seculars: la del coneixement íntim de la vacuïtat de tots els esforços i de la vanitat de tots els propòsits.
Vaig atènyer la sacietat del no-res, la plenitud de no cap cosa. El que em menarà al suïcidi és un impuls com el que ens mena a gitar-nos d'hora. Tinc una son íntima de totes les intencions.
Res no pot transformar ja la meva vida. Si... si... Sí, però si és sempre una cosa que no es va esdevenir; i si no es va esdevenir, per què suposar el que seria si fos?
Sento propera, perquè jo mateix la vull propera, la fi de la meva vida. Aquests darrers dos dies he ocupat el meu temps a cremar, un a un (i vaig trigar un parell de dies, perquè sovint els rellegia) tots els meus manuscrits, les anotacions per als meus pensaments difunts, els apunts, sovint fragments ja complets, per a les obres que mai no escriuria. Vaig fer sense vacil·lar, tanmateix amb una amargor lenta, aquest sacrifici mitjançant el qual em volia acomiadar, com qui crema el pont, del marge de la vida que ara deixo enrere. Estic alliberat i decidit. Em mataré, ara mateix em mataré. Però vull deixar, almenys, amb tota la precisió de què sóc capaç, una memòria intel·lectual de la meva vida, un quadre interior del que vaig ser. Desitjo, ja que no he pogut deixar de mi una successió de belles mentides, deixar la mica de veritat que la mentida de tot plegat ens concedeix de suposar que podem dir.
Aquest serà el meu únic manuscrit. El llego, no com va fer Bacon, a les opinions caritatives de la posteritat, sinó a la meditació d'aquells que l'esdevenidor convertirà en els meus consemblants.
Trencant tots els llaços que m'uneixen a la vida, llevat de l'últim, atenyo, mitjançant la força de les paraules, la claredat de l'ànima al sentir i la de l'enteniment al comprendre, no pas per a realitzar l'obra que mai no podria realitzar, si més no, per a dir amb simplicitat per quines raons no vaig realitzar-la.
Aquestes pàgines no són la meva confessió, sinó la meva definició. Sento, en començar a escriure-la, que la podré escriure amb alguna mena de veritat.
En això el suïcida va ser anticipadament injust. Les referències dels diaris li van retre un absolut homenatge. Així, el corresponsal local del «Diari de Notícies» transmet al seu diari la notícia de la mort amb aquestes paraules: «Ahir va suïcidar-se a la seva casa de Macieira el Sr. Álvaro Coelho de Athayde, 20è Baró de Teive, membre d'una de les famílies més distingides d'aquest municipi. El trist final del Sr. Baró de Teive va causar gran consternació, atès que el difunt era aquí molt estimat per les belles qualitats del seu caràcter.»
Quinta de Macieira 12 de Juliol de 1920
No hi ha major tragèdia que una igual intensitat, en la mateixa ànima o en el mateix home, del sentiment intel·lectual i del sentiment moral. Per a què un home pugui ser distintivament i absolutament moral, ha de ser una mica estúpid. Per a què un home pugui ser absolutament intel·lectual, ha de ser una mica immoral. No sé pas quin joc o ironia de les coses ens condemna a la impossibilitat d'aquesta dualitat tan gran. Malauradament, jo la pateixo. Així, per tenir les dues virtuts, mai no vaig poder fer res de bo. No va ser l'excés d'una qualitat, sinó l'excés d'ambdues, el que em va matar per a la vida.
Sempre que en qualsevol cosa vaig tenir un rival o la possibilitat d'un rival, no cal dir que vaig abdicar sense vacil·lar. És una de les poques coses de la vida on mai no vaig tenir cap vacil·lació. El meu orgull mai no va poder sofrir el fet d'haver de concórrer amb un altre, amb l'afegitó pestilent de la possibilitat de la derrota. De la mateixa manera, mai no vaig poder jugar als jocs de competència. Sempre vaig perdre amb rancúnia i despit. Per jutjar-me superior a tothom? No, mai no vaig jutjar-me superior en els escacs o en el whist (cartes). Per simple orgull, un orgull extravasat i sagnant, que cap esforç desesperat de la meva intel·ligència no pot recollir o aturar. Em vaig apartar sempre del món i de la vida, i l'embat de qualsevol dels seus elements em va ferir sempre com un insult groller, la revolta sobtada d'un lacai universal.
Allò que particularment m'indignava contra mi mateix, en aquells moments de dubte dolorós, quan jo sabia de molt abans que no hi hauria cap solució, era la intromissió del factor social en el joc desequilibrat de les meves decisions. Mai no vaig poder dominar l'influx de l'herència i de l'educació infantil. Si sempre vaig poder refusar els conceptes estèrils de noblesa i de posició social, mai no els vaig poder oblidar. Són en mi com una covardia que detesto i contra la qual em revolto, però que em lliga amb uns llaços estranys tant la intel·ligència com la voluntat. Un dia vaig tenir l'ocasió de casar-me, i potser ser feliç, amb una noia molt senzilla, però entre ella i jo s'alçaren en la indecisió de l'ànima catorze generacions de barons, la visió de la vila fent befa del meu casament, el sarcasme dels amics mai íntims, una immensa incomoditat feta de mesquineses, de tantes mesquineses que em pesaven com la comissió d'un crim. I així jo, l'home d'intel·ligència i despreniment, vaig perdre la felicitat per causa dels veïns que menyspreo.
La forma com vestiria, les maneres que tindria, com rebria a casa meva, on potser no tingués ningú a rebre, quantes deselegàncies de frase o d'actitud la seva tendresa no em podria fer oblidar ni la seva dedicació velar; tot això se'm dreçava com un espectre de coses serioses, talment un argument, a les vigílies que em debatia pel desig de tenir-la en la immensa xarxa d'impossibilitats que sempre em va atabalar.
Amb una precisió on s'intercala el perfum vague de l'aire primaveral, me'n recordo encara de la tarda que, tot meditant aquestes coses, vaig decidir abdicar de l'amor com d'un problema insoluble. Era maig, un maig suau d'estiu, i a les petites extensions florides del camp els diferents colors s'esvanien en començar la lenta caiguda de la tarda. Passejava els meus remordiments entre les poques arbredes. Havia sopat d'hora i seguia, solitari com un símbol, sota les ombres inútils i el murmuri lent de l'imprecís brancatge. De sobte em va agafar un desig d'abdicació intensa, de claustre ferm i últim, una repugnància d'haver tingut tants desitjos, tantes esperances, amb tanta facilitat externa de realitzar-los i tanta impossibilitat íntima de poder voler-ho. D'aquella hora suau i trista data el principi del meu suïcidi.
...L'ascetisme involuntari i dèbil de les naturaleses on la intel·ligència és com la circulació de la sang, una condició fonamental, una base orgànica de la vida.
L'aire, aquell vespre de tardor, era d'una gran dolcesa, i les serres llunyanes es retallaven amb una freda claredat. Amb tot, no vaig pensar gaire en elles, capficat solament en els meus pensaments; tot el que era em va semblar més trist que si no hagués estat.
(de petit)
...la indulgència de tots els meus capritxos i desigs, altrament nuls, consistint, gairebé, només en el desig de solitud.
Rancuniós i venjatiu durant la infantesa, vaig perdre, travessant l'adolescència, aquella mesquinesa de l'excés de sensibilitat. (Suposo que d'alguna manera va pesar en aquell resultat l'aparició en mi de la capacitat de pensament abstracte.) No obstant això, conservo d'una forma metafòrica allò que ella era. Encara em puny perdre una idea, que se m'escapi de la memòria una frase per escriure, no poder fixar un punt de vista. Prou sé que, sovint, no aconseguiria donar un cos real a aquells esbossos seus. Però hi ha un zel de mi mateix, una avarícia d'allò que és abstracte, i noto que l'avarícia i l'esperit de venjança [potser perquè són dues formes de mesquinesa] estan emparentats i tenen sang comuna.
Idees brusques, admirables, frasejades en part amb paraules intensament pròpies, però deslligades, que cal cosir després, erigibles en monuments; però la voluntat no les acompanyaria si hagués de tenir l'estètica com a companya i no quedar en paràgrafs del conte possible; tan sols línies, tot i semblar admirables, en realitat només ho serien si al seu voltant s'hagués escrit el conte del qual elles eren moments expressius, dites sintètiques, relacions... Les unes eren dites de l'esperit, admirables però incomprensibles sense el text que mai no va ser escrit.
Poso fi a una vida que em va semblar que podia contenir totes les grandeses i que no ha contingut res més que la incapacitat de voler-les. Si vaig tenir certeses, sempre recordo que tots els bojos les van tenir més grans.
L'escrúpol de la precisió, la intensitat de l'esforç per ser perfecte, lluny de ser estímuls per actuar, són facultats íntimes per a l'abandonament. Més val somiar que ser. És tan fàcil veure-ho tot aconseguit en el somni!
Mil idees juntes, cadascuna un poema, que creixien inútils. Eren tantes que no me'n podia recordar quan les tenia, i encara menys quan les vaig perdre.
Van restar les petites emocions. Una brisa en un tros calmós del camp sembla commoure'm l'ànima. Una ràfega llunyana de la música de la filarmònica de l'albereda m'evoca sonoritats que van més enllà dels efectes de totes les simfonies. D'una velleta en una porta m'entendreix tota la bondat. Una criatura bruta, aturada davant meu, m'il·lumina. Gaudeixo amb el pardal que es posa sobre la corda, i això se m'esdevé com una visió indestriable de la pròpia veritat.
Pertanyo a una generació [suposant que aquesta generació sigui més persones que jo] que va perdre per igual la fe en els déus de les religions antigues i la fe en els déus de les irreligions modernes. No puc acceptar Jehovà ni tampoc la humanitat. Crist i el progrés són per a mi mites del mateix món. No crec en la Verge Maria ni en l'electricitat.
Si vols comprar el llibre
