DARRER POEMA Novel·la guanyadora del IX Premi Comarcal de Narrativa Òmnium Cultural de Granollers [1998] Darrer poema [Antoni Ibàñez] ENDREÇA Reconec que deixar d'ésser inèdit, és a dir, abandonar l'entotsolament creatiu per baixar a la palestra pública, suposa un pas endavant d'allò més agosarat. Estic d'acord amb l'Eloi Serra quan diu que "les obres d'art són el cadafal per a la vanitat de llurs autors on aquests estan legitimats socialment per exhibir-se". Pessoa afirmava que la seva vanitat eren algunes pàgines, uns fragments, certs dubtes... Però, ultra les vanitats i els exhibicionismes, també penso -com deia Orwell- que cap llibre s'escriu individualment. Per això vull dedicar aquestes pàgines a tots aquells que les han fetes possibles: els meus pares, la Mariluz i la Marina, mein Bruder Edu, l'Artús Brotau, el Josep Maria Pinós, el Víctor Pàmies, el mestre Pessoa, la tendra Ofèlia, l'Àngel Crespo, el Guillem Viladot, la Mísia... i tots els altres que heu cregut en mi i m'heu ajudat a créixer en tots els sentits. I una menció especial per en Joan Sala Vila, per la seva decisiva col·laboració. A TALL DE PRÒLEG Quan l'Antoni em va demanar que prologués aquesta novel·la, d'antuvi, m'hi vaig negar rotundament tot retreient-li aquella citació del mestre Pessoa que ell coneixia tan bé com jo: L'únic prefaci d'una obra és el cervell de qui la llegeix. Em consta que, arran de la meva negativa, va provar d'aconseguir unes paraules de presentació a cura d'en Guillem Viladot, el qual, tan bon punt va llegir l'obra, les hi va prometre de bon grat. No obstant això, la malastrugança del destí ho va estroncar tot, atès que en Guillem va transir sense haver pogut acomplir la seva promesa. I ara jo, víctima de les circumstàncies i de l'amistat que m'uneix amb l'Antoni, sense cap escapatòria, em trobo aquí tractant d'engiponar una capçalera que tingui una mica de cara i ulls. Em pregunto què hagués dit el savi apotecari de Riella tocant a aquesta novel·la... Potser que referma aquell tòpic segons el qual tot poeta és un neuròtic. O potser hi ensumaria una oculta reminiscència del complex edípic... Qui sap. El títol escollit -Darrer Poema- s'inspira en una realitat històrica: Pessoa, vuit dies abans de morir, va deixar escrit un misteriós poema en anglès adreçat a algú incògnit. Aquest poema servirà d'excusa per tal de dilucidar l'estranya relació que va existir entre el poeta lusità i l'únic "amor" femení de la seva vida, la jove Ofèlia, que aquí, per obra i gràcia de la ficció literària, esdevé narradora en primera persona i protagonista crucial del relat. Com afirma Robert Bréchon a la seva excel·lent biografia sobre Pessoa (Étrange étranger, 1996), la relació entre Fernando i Ofèlia fou una tragicomèdia en dos actes: el primer acte es va iniciar l'any 1920 -quan ell tenia 32 anys i ella 19-, i a penes va durar cinc mesos. Després de nou anys d'intermezzo, el segon acte cal situar-lo entre les acaballes de 1929 i principis de 1930. El balanç testimonial d'aquesta atípica i, aparentment, fracassada relació és un seguit de 49 cartes força curioses... ( Totes les cartes d'amor són ridícules... escriurà més tard el poeta). Bréchon conclou que Pessoa va escollir la Poesia en comptes de l'Amor, és a dir, que es va estimar més la seva Obra que la seva Felicitat... (una mica en la línia d'aquella confessió que fa Nietzsche a la part final del seu Zarathustra: Ich trachte lange nicht mehr nach Glücke, ich trachte nach meinem Werke!). Si hem de fer cas a Bréchon, Pessoa va renunciar a Ofèlia per tal d'estimar-la millor en somnis..., la qual cosa seria una conseqüència lògica d'allò que el biògraf francès anomena la sexualitat blanca. Precisament, un dels últims poemes pessoans (datat el 5-4-1935) comença amb aquests versos: O amor é que é essencial. / O sexo é só um acidente. Sense anar més lluny, al Livro do Desassossego havia deixat escrit: Estimar és cansar-se d'estar sol, una covardia, una traició a nosaltres mateixos ... No toqueu la vida ni amb la punta dels dits. No estimeu ni amb el pensament ... Sigueu purs. Qui dóna amor, perd amor. Abdicar de la vida per a no abdicar d'un mateix. La dona, una bona font de somnis. No se t'acudeixi tocar-la. L'única aristocràcia és no tocar mai. No apropar-s'hi ... No l'amor, sinó els seus encontorns, és allò que val la pena ... La repressió de l'amor il·lumina els fenòmens amb més claredat que la mateixa experiència ... Posseir és ésser posseït i, per tant, perdre's ... Tenim allò que abdiquem, perquè ho conservem somiat, intacte. És sota el caire d'aquestes declaracions que cal endinsar-se pels viaranys de la narració que ara us presentem. L'Ofèlia real de carn i ossos va sobreviure més de mig segle al poeta (ell morí l'any 1935 i ella a finals dels 80)... Però hem de prescindir de l'exactitud històrica i deixar-nos endur per la màgia literària on es re-creen uns fets tergiversats a posta. Hi ha canvis de dates i d'esdeveniments. L'Antoni juga amb els personatges, hi introdueix poemes i textos afaiçonats per a l'ocasió (i no simplement transcrits al peu de la lletra de l'obra pessoana), tot servant l'estil de cada heterònim que els signa. Llevat dels dos darrers poemes (que són traduccions lliures de sengles poemes ortònims de Pessoa), tota la resta s'inclou en aquest joc re-creatiu i resulta d'allò més versemblant. Crida força l'atenció l'esforç per situar la trama argumental dins una època i una ciutat concretes. Es tracta d'una ambiciosa novel·la psicològica que rellisca sobre els fets i s'embaruma en els sentiments mitjançant una prosa poètica intimista d'un lirisme sovint corprenedor. Hi ha un intent -al meu parer ben reeixit- de comprendre tant el punt de vista d'ella com el d'ell, enmig d'una ambivalència que enriqueix l'anàlisi global de la història. M'aventuro a dir que hi apareix de seguida un tercer "protagonista": la Literatura en majúscula, que fa de veritable fil conductor entre ambdós personatges principals. En alguns moments, la Literatura s'enfaristola i neutralitza la veu solista d'Ofèlia. Tanmateix, i ben paradoxalment, sembla ser que, al capdavall, la Vida triomfa sobre la Literatura, tot contradint aquella inicial decisió pessoana (i també nietzscheana) d'estimar-se més l'Art-Obra que la Vida-Felicitat. Ofèlia encarna així una apoteòsica rebel·lia final o, tal vegada, la victòria postrema del "seny femení". Darrer Poema és sobretot un homenatge al mestre Pessoa, però també malda per ser una temptativa de redempció de la figura d'Ofèlia, menystinguda dins el panorama dels estudis pessoans. L'Antoni li restitueix una veu pròpia, un lloc inequívoc, un paper decisiu en el conjunt de la vida i de l'obra del poeta que va escriure quatre mesos abans de morir aquests versos prenyats d'una ambigüitat aclaparadora: The girl I had and lost... Of course she had to be... She had to be lost, To be lost to me. I loved her and I thought She loved me like I her, But she'd another thought. Què pensava Ofèlia? Què sentia? Va existir realment, o tan sols es tracta d'un altre heterònim pessoà? És aquesta la mena de preguntes que la novel·la que teniu a les mans s'ha aventurat a respondre. Però que ningú no es faci il·lusions, perquè solament hi trobarà l'esbós d'un dubte, l'indici d'un suggeriment possible. El malaguanyat Àngel Crespo (el millor traductor i estudiós de Pessoa que ha donat, ara per ara, el nostre país) afirmava que cuanto se ha escrito y se escriba sobre Pessoa ha de ser, forzosamente, más o menos provisional. La contradicció que trobem en l'obra pessoana és totalment deliberada i s'adiu amb un desig innat de llibertat. Una llibertat que rau, al mateix temps, en ésser-ho tot i en no ésser res, en abdicar de la vida i en voler abastar-la tota de totes les maneres possibles mitjançant la virtualitat de la paraula i del somni. Només em resta encoratjar l'Antoni en la prossecució de la seva singladura literària que tot just ara s'estrena. I a vosaltres, lectors i lectores, us desitjo una delitosa travessia per aquestes pàgines que són com onades sinuoses, besllum i vestigi, recer inefable de clarícies invisibles. Que el vostre cor aprengui a llegir els secrets que s'amaguen més enllà de les paraules. ARTÚS BROTAU Mas Voranell, 3 d'abril de 2000 No grande corredor sombrio que há ao fundo do palácio passeei com a minha noiva muitas vezes... Eu nunca tive noiva real... Nunca soube como se amava... Apenas soube como se sonhava amar... [Bernardo Soares] Em dic Ofèlia Queirós i avui faig cent anys. Ara Lisboa és un guirigall, una fanfàrria supèrflua, un punt de referència efímer. Però, en el fons, tothom sap que això aviat s'esvanirà i que els fados continuaran ressonant com un degoteig de saudades pregones, inconsolables estrofes, versos de desamor. Jo mateixa he viscut tota la vida de records... Bé, no tota. Vaig tenir, com se sol dir, la meva època daurada, els meus dies de resplendor, la sort de cara, la fugissera carícia del destí que t'amanyaga per uns instants i que, després, s'acomiada. Si fa o no fa com tothom. Ara Lisboa bull talment un aiguabarreig de perplexitats desoladores, una deixalleria d'aparadors fi-de-mil·lenni, caòtica estampa on només s'exhibeix la mentida del progrés tecnolàtric, cementiri de coloraines estúpides. Sí, em dic Ofèlia Queirós. Adoro la poesia. M'espanten les màquines. No suporto tant de soroll. Avui faig cent anys i acabo de decidir que ja ha arribat l'hora d'obrir de bat a bat el meu cor. Potser no tinc cap dret a escriure res. Tots aquests anys passats he viscut l'anonimat tranquil del silenci. He custodiat el meu secret com un valuós tresor. He deixat que fossin els altres, amb les seves paraules, els jutges. Potser n'hi hauria prou si el meu nom esdevingués per sempre més pura anècdota accessòria, un afegitó gens significatiu enmig de la solemne circumstància. Sí, m'havia acostumat al trist paper secundari, a ser la noia curta de gambals que un dia ensopegà amb el Mestre i que no va ser capaç d'entendre'l. Fugaç comparsa, si més no entrebanc. Qui era jo, muda titella objecte de rialles? Quin paper em corresponia dins d'aquell univers de pluralitat inabastable? La petita Ofèlia bufona, la filla de l'estanquer, la criatura que s'embrutava la cara menjant xocolatines, nina innocent de porcellana. Tanco els ulls i el veig a la finestra. Ell em mira i somriu tímidament. Potser seria millor deixar-ho tot com està. No obrir aquest sagrari. No gosar ni tan sols encetar aquesta misteriosa síndria. Ho vaig jurar davant la seva tomba aquell malaguanyat vint-i-tres d'agost. Aviat farà seixanta-tres anys. La pluja relliscava sobre el marbre i les meves llàgrimes van segellar un epitafi invisible, a hores d'ara encara indesxifrable. La mort s'ho enduria... El camí de la serp s'esborraria sota les dunes del temps miserable. No, no estic pas dubtant. Vull parlar perquè encara necessito una resposta. Tant me fa allò que pugueu pensar sobre mi. Vull parlar perquè no hi ha paciència infinita, perquè ja no tinc por de res ni de ningú, perquè he trobat la clau i el pany, perquè vull anar-me'n una mica més lliure i una mica més nua. Jo no en sabia res, de la vida. Només que el meu carrer era llarg i costerut, entapissat de llambordes, un carrer qualsevol de Lisboa que davallava des de la muntanya fins al blau marí de l'Atlàntic, l'etern horitzó de la meva infantesa. Pujava el tramvia amb el seu terrabastall inconfusible solcant aquells carrils metàl·lics mentre la pluja, obliqua, desdibuixava els colors i les formes que m'envoltaven. No, jo no en sabia gaire res, de la vida. La melodia cosmopolita de la Baixa, aquell brogit de veus conegudes i estranyes, sirenes de vaixells que salpaven, mariners entrant a les tavernes o comprant tabac, anant i venint com un onatge ininterromput, sempre semblant i sempre diferent. I jo allí, ancorada, afamada per saber quin era el darrer motiu d'aquest neguit que ocupava la ciutat, formiguer de persones, port de tantes enyorances, refugi de travessies transoceàniques, laberint de vides inimaginables, de vides que jo no podia endevinar, de vides que no serien mai la meva... Lisboa trista, bruta i humil. Lisboa rica, lluenta i joiosa. Lisboa entortolligada entre les xarxes de la glòria perduda, presència màgica, tota una munió d'ombres cercant camins improbables. Lisboa, mare de la melangia: els teus mugrons m'alletaren. Em vaig amarar de cada crepuscle, d'aquells crepuscles des de la balconada de Santa Catarina, fets de taronja madura i propera llunyania, com un gran quadre a l'abast emmarcat d'una immensa deliqüescència... Sí, quan encara no en sabia res, de la vida. I mentre el teu vigor s'anava deixatant, jo creixia. I mentre t'anaves marcint, jo floria. I es vinclaven els núvols sobre les mansardes, i els vents pentinaven els meus rínxols. Així Lisboa em va donar la benvinguda. Si jo m'adormís quedarien les roses ufanoses, el dolç perfum del gessamí, la clara rialla de les granotes, la monòtona salmòdia dels grills. Migdiada que s'allargassa, somieig volàtil dels records. No, no tinc son. No vull dormir. Encara no. Abans hauria de fer les paus amb la memòria. Si jo m'adormís quedarien en suspens veritats aclaparadores, les mateixes veritats que ens acompanyen les llargues nits d'insomni... Tenir deu o dotze anys, contemplar com es va il·luminant el cel cada albada, com s'aixequen les persianes dels establiments (mon pare era puntualíssim, un ritual escrupolós, dos quarts de deu: Bon dia, patró! Hi havia clients que ja l'esperaven abans d'anar a la feina). Tot aquell batibull incipient que es desvetllava, el vol serè de les orenetes, la flaire del cafè amb llet, la mare que s'afanya... Deixondiment de les nocturnes indolències. Tenir deu o dotze anys i prendre consciència que la vida exterior és solament un decorat, mòrbida mobilitat, atabalament, aparença. Romandre una estona més al llit, jugar amb la ressaca dels somnis inacabats, obrir i tancar les parpelles, desfer l'itinerari normal de les coses, embadalir-se amb les espurnes de llum que guarneixen el sostre... Voler fugir sense escarafalls a l'altra banda de la realitat, bressolar-se com un peix al bell mig del corrent impetuós. Prendre consciència, sí, que la vida té dues cares o potser més, que podem ésser allò que vulguem, que les possibilitats no s'esgoten mai del tot, que tard o d'hora tornarà la nit i ho encalmarà tot amb la seva pau autèntica. La nit que és la tenebra i l'assossec alhora, quietud per dins i per fora, prodigiós paradís que ens arrela DIARI. Dos de maig de 1913. Ferran. El seu nom és Ferran. Amb el barret, les ulleres, el bigoti, tan seriós i formal ell, fa patxoca. Ha entrat a la botiga a comprar un paquet de picadura. No era pas el primer cop, però avui l'he atès jo personalment. Fa poc temps que viu al barri, va tornar l'any passat de l'estranger i sembla que treballa al centre, en una oficina de comerç. Tot això ho sé perquè la veïna de dalt ho va comentar l'altre dia a la mare fent safareig. Se m'ha quedat gravada la seva veu. Era suau, gairebé vellutada. Quina edat tindrà? En quin carrer viu? I el seu cognom? El portuguès que parlava era perfecte, amb una entonació elegant, quasi aristocràtica. Durant un segon les nostres mirades s'han creuat. Ha estat inquietant i he sentit un trasbals que em recorria tot el cos. De seguida he pogut apreciar que no és un home qualsevol (...) Se'm fa ridícula aquesta transcripció pueril dels sentiments que presidiren la nostra primera trobada. He hagut d'acudir al Diari per tal d'organitzar una mica el relat. Una noieta que resta impressionada davant un home... L'interès que pot tenir aquest fragment només es justifica amb la perspectiva dels anys. Aquell dos de maig va suposar un punt d'inflexió cabdal en el decurs de les meves vivències adolescents. Tot i que ja havia adquirit el costum d'escriure sovint algunes coses (conservo anotacions d'un dietari antic de l'any 1909), l'episodi en qüestió em va servir per a descobrir que l'escriptura m'ajudava força a l'hora d'esclarir la confusió quotidiana, com si fos una mena de sedàs a través del qual garbellava les vivències. El fet de trobar paraules que anomenessin allò que vivia m'enriquia encara més, aprofundint així en el rerefons obscur dels esdeveniments, esfilagarsant l'entrellat ocult de l'existència, esbandint els dubtes, palesant una nova dimensió de mi mateixa. Amb quinze anys jo no ho sabia. Ara sí. Escrivia espontàniament, seguint un instint que només pot ser humà. La paraula que indaga els fets, que encalça el sentit del món, que irromp com un meteorit, que patentitza l'essència d'allò que som i volem ser. De debò que no tinc cap pla preestablert. Podria transcriure sencer el meu Diari. No ho penso fer. En primer lloc perquè són vuit cartipassos relligats que inclouen anotacions diverses, algunes de les quals són completament alienes a la història que ens ocupa. Abasten més de vint anys i excedeixen de bon tros els límits raonables. I en segon lloc perquè m'estimaria més que brollessin els verbs d'acord amb la naturalitat del meu estat d'ànim actual, des del final de trajecte, amb la mesura assaonada que m'han atorgat els anys. A banda del Diari, disposo també de documents personals que vaig anar recollint, sobretot correspondència i alguns objectes curiosos. Tot plegat ho guardo a l'interior d'un atrotinat bagul que vaig heretar de la meva àvia, custodiat per un forrellat de plena confiança. El contingut d'aquest bagul és per a mi inestimable. A dins es troba l'argument d'aquestes línies que m'he entestat a escriure. De ben segur que d'ara endavant hauré d'obrir-lo sovint. Els diaris no menteixen. O potser resultarà que escriure un diari és la millor manera possible de mentir-se, la més sibil·lina. Els fets són els fets. Les paraules són una altra cosa distinta. Com les idees, que són paraules mudes o fets esbossats, depèn. Potser consol, refugi, alternativa. Potser una construcció vicària de la realitat, una bastida fràgil que ens allibera fins a cert punt de la façana fàctica... Al capdavall una altra creença: la religió literària. D'ençà que Plató va eixir de la seva ombrívola caverna la divinal Bellesa sempre ha tingut adeptes, sectaris, fanàtics, absolutistes. Encisats per la remor dels conceptes s'han entaforat de mica en mica dins la mística utòpica del verb revelat. Filòsofs i poetes: fills de l'encanteri lògic, germans de la dicció sagrada, promotors de muses fetilleres, malabaristes del rebombori abstracte, cosmòlegs ucrònics que malden per immortalitzar-se més enllà de l'oblit i la cendra. L'esperit de l'art damunt les roques, damunt els arbres, damunt les bèsties, damunt els cossos peridors i putrescibles.... Desideràtum humaníssim, logomàquia autista, foc prometeic, fruita prohibida, àngels caiguts, apoteosi suïcida, romànticament patètica. Si els diaris no menteixen no ho podrem saber mai. En Ferran va demanar-me un paquet de picadura aquell matí assoleiat i jo no vaig poder fer res més que escriure... L'endemà, la boira una altra vegada, la humida discordància dels tramvies, les cares grises farcides d'absència. Jo encara m'estava capbussant en la seva mirada, encara retenia la seva veu setinada, la seva silueta inoblidable empetitint-se carrer avall. I va tornar. Havia de tornar. El vaig convocar amb els meus conjurs de bruixa enamorada. Sense saber què era allò que sentia. Sense saber què més volia. Sense saber res, però totalment convençuda, posseïda per la fe eròtica, pel dimoni (els grecs en dirien dàimon) de l'atracció incontrolable. Passió esgarriadora. Esqueixament de l'ànima. El vaig reveure mentre caminava per un carrer tocant al Parc, vagarejant amb parsimònia (més tard vaig assabentar-me que aquesta pràctica ociosa, aquest badar per les rues, era una de les seves més entranyables afeccions). Duia una cigarreta penjant dels llavis, les mans a la butxaca. Se m'anava apropant fins que em saludà educadament. Va ser un instant. Suficient. M'havia reconegut. De nou la seva veu, la seva mirada... i aquell maleït sotrac al centre mateix de l'úter, un accelerament incontrolat de la circulació sanguínia, quelcom que no havia patit mai abans, molt pitjor que la primera vegada a l'estanc. A penes vaig poder correspondre a la salutació. Vam continuar el passeig en direccions oposades. Aquella nit també vaig escriure. No tinc cap pressa. El pas feixuc del temps que tot ho arrasa no ha pogut enteranyinar un sol borrall de la clarividència que sostinc respecte d'aquests primers contactes esporàdics. Podríeu enderrocar les piràmides d'Egipte, es podrien ensulsiar totes les illes pacífiques, caure de patac totes les estrelles, desaparèixer l'univers sencer amb totes les seves galàxies... Res no m'arrabassaria el meu preciós joiell d'imatges íntimes. No. Us puc ben jurar que no tinc cap pressa. Els lustres que duc a l'esquena han fortificat el baluard fins al punt de fer-lo del tot indestructible. Si ara goso arriscar-me, si ara he pres la decisió de lliurar-me sense embuts a la intempèrie pública, si abandono els merlets i les troneres d'antany, és perquè estic segura que cap inclemència em pot fer trontollar, perquè em trobo ja més enllà del risc, perquè sóc generosa i vull transmetre el llegat que la vida diposità en mi. Aquest és el meu testament, el sentit del que sóc, una lúcida confessió pòstuma. Vaig planificar una senzilla estratègia: havia d'aconseguir més informació d'on fos i com fos. Havia determinat que la propera ocasió que tingués de trobar-me'l, el seguiria. Els fruits de la curiositat solen ser agradosos. Després de dues setmanes ja coneixia els seus cognoms (que mantindré silenciats per respecte i prudència), la seva adreça aproximada, el seu estat civil i familiar, la mena de feina que desenvolupava... i altres detalls que ara no vénen al cas. Malgrat l'èxit relatiu d'aquestes prospeccions no vaig tenir la sort de veure'l cap dia. O havia canviat d'expenedoria o havia sortit de viatge o, simplement, la casualitat no s'havia confabulat al meu favor. Fins que es va produir el miracle. Aquell capvespre d'estiu s'anunciava sense contemplacions. La brisa marina ho embolcallava tot d'una xafogor salina, enganxosa. Havia quedat amb la Clara --una amiga-- per anar a fer un tomb al passeig de l'Estuari. Era dissabte i el sol romancejava, dilatant-se en un esclat agònic que tenyia de lilà l'horitzó. Havíem recorregut el moll fins on s'acaben les palmeres. Vam decidir tornar i abeurar-nos al cafè de la Brasilera. Les terrasses convidaven al repòs. Hi havia gent menjant gelats. La Brasilera no és pas un local qualsevol. En arribar vam percebre que era ple de gom a gom. Al primer cop d'ull ens vam desanimar. La gernació s'escampava arreu: molta gent dempeus, parelles esperant que algú s'aixequés. De sobte vaig escoltar el meu nom: Ofèlia, Ofèlia...! Aquella veu... Qui m'estava cridant? Vaig girar el cap i el vaig veure. Era ell, en Ferran, que ocupava tota una taula per ell sol, sobre la vorera, al costat dret de la porta principal. Ens feia gestos inequívocs que eren un reclam, una invitació explícita. D'antuvi la meva amiga es va fer l'orni. De fet la persona interpel·lada era jo i ella no el coneixia de res. A mesura que m'atansava vaig notar que les cames em feien figa. Ell va dir: Si no us fa res m'agradaria compartir la taula amb vosaltres. Tot és ple i seria per a mi un gran honor... És clar, li ho vaig agrair. Esperi si us plau un moment, que vaig a consultar-ho amb la meva amiga... -vaig respondre tremolant. La Clara no hi va posar cap impediment. I allí ens vam asseure totes dues... Recordo que era l'hora imprecisa de l'ambigüitat, l'hora de la lluna estrenada que s'enfronta amb les despulles de l'ocàs. I jo em sentia lluna, lluna nova, pleniluni de promeses, allí, aquell ranvespre de dissabte, vora seu, bevent la llimonada, deixant-me endur per la seducció translúcida del seu somriure, esmaperduda, assaborint aquell epítom inversemblant, aquella dilucidació dels meus auspicis, presagi amatent de totes les hores ulteriors. No sé de què vam parlar. Va ser un col·lotge fútil. Només sé que ho havia somiat abans i que allò ja no era un somni. Només sé que mai no m'havia trobat tan a gust. Se'ns va fer tard. La Clara vivia al barri del Castell i va agafar el tramvia vint-i-set. Ell es va oferir a acompanyar-me a casa, sabent com sabia que els nostres domicilis no eren gaire allunyats l'un de l'altre. La nit ja era inevitable. Com tantes i tantes coses a la vida. Jo em sentia lluna, lluna nova, pleniluni de promeses, blanca irisació d'iniciatives... Anava de bracet d'algú que no coneixia, algú que ja ho era tot per a mi abans de ser riuada de mots eixelebrats, abans d'ennuegar-me amb el seu menyspreu altiu, algú que marcaria el rumb imprevisible del meu futur. M'acompanyava ell, l'amant secret del meu Diari. Les deu tocades. I a la porta de casa em desitjà bona nit. Hi ha paisatges que són deserts. El desert és una gran metàfora. Hi ha ciutats que són deserts atapeïts d'objectes. Hi ha vides balmades per les desercions, desèrtiques biografies que constaten el sistemàtic anorreament d'allò que podia haver estat consistència i, en canvi, no ha aconseguit prevaler. Paisatges humans fugissers com fulles tardorenques que s'endu el vent. Un tarannà desertívol que s'encomana. Abdicacions hiperconscients. Hi ha deserts que són paisatges sense subjectes o tot un reguitzell de subjectes engabiats i replicants que lluiten per a fugir de les pròpies carotes on no es volen reconèixer. Rebrota el fonoll, verdegen les móres als esbarzers, els albercocs massa madurs, els ametllons s'esberlen, s'esbatanen les delicades flors del magnolier. No m'haig de distraure. Tot just acabo de començar. Els moixons piulen contents. Fan xerinola perquè el brollador del jardí torna a tenir aigua. El magraner s'engarlanda de floridesa ataronjada. Les acaballes de la ginesta. Adéu maduixes i cireres. Els préssecs ja regalimen llur sucosa dolçor. No m'haig d'entretenir. Encara sóc a les beceroles. Encara queda molt camí per recórrer. DIARI. Trenta de juliol de 1913. Esplèndid dia de platja. M'he adelitat surant sobre les ones, jaguda a la sorra, resseguint el vol majestuós de les gavines, esguardant la infinita distància que separa la ratlla de l'horitzó i l'espai inconcret dels somnis, conjunció de quimeres i desastres. S'anava fent fosc mentre tornava. A la bústia he trobat un sobre amb el meu nom escrit amb majúscules. Eren lletres vermelles. No duia segell ni cap referència al remitent. Pujant les escales provava d'imaginar-me el contingut. No he gosat obrir-lo fins haver-me parapetat a la cambra. Contenia un sol paper doblegat pel mig: un poema manuscrit, també amb tinta roja. Signava Ferran. El cor m'ha fet un salt mortal amb triple tombarella. Se m'ha giravoltat el seny quan l'he llegit. M'he posat a plorar com una magdalena. No entenia res o no volia entendre-ho o potser, de cop i volta, ho he arribat a entendre tot. No ho sé. Encara no s'han apaivagat els batecs. Ja me l'he après de memòria. Diu així: Fou una petita escletxa Una onada sinuosa i delirant La teva real presència Com un remolí de joia Ofèlia -heura d'angoixes Flaire de glicines- Qui em rescatarà d'aquest naufragi? Qui em rescabalarà l'equilibri? Ofèlia, Ofèlia! Mon cor sanglotarà ton nom per totes les cantonades Seré captaire dels instants que compartírem Ofèlia -heura d'angoixes Flaire de glicines- Musa enyoradissa Digues-me: què puc fer jo si sóc esclau dels teus somnis? Ferran Sí, per descomptat que estic estarrufada i cofoia. Però també astorada. Ha estat una sorpresa grandiosa. És el primer cop que algú m'escriu versos. No m'esperava aquesta declaració, almenys tan d'hora. No hi ha dubte: si el poeta no és un fingidor... en Ferran s'ha ben enamoriscat de mi. Hauria de contestar-li? Què signifiquen totes aquestes interrogacions retòriques? Escletxa, angoixes, naufragi, esclau... Necessito parlar amb ell urgentment. Que m'aclareixi les coses. Demà mateix, si pot ser. Acabava de fer setze anys. Ell en tenia vint-i-cinc. No es tractava sols d'una diferència cronològica, sinó d'un abisme interior. Reconec que la primera impressió em va enganyar. Fins i tot aparentava més edat. El seu posat, el seu capteniment sempre correcte, impecable, amagava a sota tot un món ocult de disbauxa, una foscor intrínseca i complicada que déu sap que vaig escarrassar-me a escatir fins al defalliment i que encara, a hores d'ara, no estic segura d'haver copsat en tota la seva pregonesa. Aquell primer poema palesava la doble vessant del seu sentiment contradictori, que m'arriscaria a qualificar d'esquizofrènic. Per una banda, la descripció de la trencadissa: la normalitat es desgavella de sobte, sense remei, no hi ha res a fer enfront de la força imparable que ens arrossega (onada sinuosa i delirant, remolí...). D'altra banda, l'inevitable retret, la condició adversativa o complementària: no sóc lliure, estic patint... jo no volia, ja m'està bé. Em salves o m'acabes d'ensorrar? Sóc a les teves mans. I vull que ho sàpigues. El poema serveix aquí de salconduit, és el primer pas d'una estratègia. El joc ambivalent de la seducció sempre es reduplica a si mateix: lamentar-se, resistir-se, lliurar-se, gaudir, glatir, delejar, entrenyorar-se... És el misteri més antic de tots, l'Enigma per antonomàsia. Ell havia donat el primer pas. Ara em tocava a mi ficar cullerada. Mon pare mai no va fer vacances. Es vantava de ser descendent directe del mític Pedro Fernàndes de Queirós (nascut pels volts de 1565 i mort el mateix any que Vanini; explorador lusità dels oceans que va aconseguir arribar fins a les Filipines i que passa per ser el presumpte fundador de Tahití). Si hem de fer cas de la seva megalomania genealògica, el negoci familiar tenia més de tres segles d'història... Una hipèrbole que ningú no li discutia. I és que l'estanquer era una eminència al barri, estranya barreja de pirata matalot i savi grec, pou insondable de bonhomia, capaç de recitar de memòria les Lusíades de Camoes, profeta de l'imminent retorn -sempre ajornat per una raó o altra- del nostre rei Sebastià, ínclit redemptor de totes les saudades nacionals. Mon pare sostenia tot el sant dia a la mà una pipa d'arrel de boix antiquíssima que anava omplint i buidant sense esma. Era com un ritual atàvic. L'hi vaig veure encendre poques vegades. Quan agafava el llumí tothom ja sabia que alguna cosa important barrinava, que algun maldecap el rondava, que podia succeir qualsevol cosa. Inspirava el primer glop de fum amb ràbia i deixava que el caliu l'ajudés a trobar la paraula exacta o el gest oportú. Es feia un silenci absolut. Ma mare resava. Jo m'anava rumiant un desenllaç fatídic. La gran majoria de les vegades aquella pipada extraordinària es consumia en una atmosfera de vaguetat sublim i no passava res irreparable. De mon pare vaig aprendre una actitud vital determinada: que sempre és millor repensar-se les coses, no enfurismar-se, practicar un menfotisme clarivident que no degeneri en cinisme, saber trobar l'harmonia encara que tot plegat sembli absurd... I, sobretot, no perdre mai el somriure. Abans de morir de vell va demanar-me una promesa. Jo, la nineta dels seus ulls, no m'hi podia pas negar. Em va dir: Filla, el meu camí fineix. Voldria que, quan jo falti, tu fossis el rastre selecte de la família. No m'has donat cap nét, però sé que pots donar-me altres satisfaccions encara més elevades. Sempre he confiat en tu, sempre ens hem entès sense paraules... Sé que algun dia, gràcies a tu, el nom dels Queirós tornarà a brillar a la volta del cel com un estel encegador. M'has de prometre que serà veritat, que faràs tot el possible... Només així moriré feliç. Recordo fil per randa cada mot, cada inflexió de la seva veu rogallosa. Aquestes paraules m'han acomboiat any rere any, colpejant-me el cervell, estovant-me el cor, cisellant-me el caràcter. Què podia fer jo, pobra de mi? No em va deixar gaires pistes. Només una empenta, una energia, una voluntat a prova de desenganys, una exígua biblioteca, un negoci a traspassar, fàbules de l'antigor, el seu exemple... Què podia fer jo, pobra de mi? Mon pare mai no va fer vacances. La seva sang borbolla dins les venes i les artèries dels dits que aferren ara aquesta ploma. Reto el meu homenatge com una postremitat humil a la persona que em va ensenyar a caminar sense cames, a volar sense ales, a somiar sense motius. Sí, vull que s'enorgulleixi de mi, que encengui una pipa allà dalt, a l'Olimp de les bones persones, que em xiuxiuegi aquell vers de Camoes amb què vaig aprendre a llegir... Per què serà que els fils del Fat sovint s'entrellacen mútuament i recreen figures bellíssimes? Què podia fer jo, pobra de mi? Descansi en pau l'estanquer. Heura d'angoixes, flaire de glicines, musa enyoradissa... Sóc esclau dels teus somnis. Com un missatge desesperat que el nàufrag entafora dins l'ampolla. SOS: salva la meva ànima d'aquest entotsolament insuportable, vine, dona'm la mà, fes alguna cosa, no m'abandonis a la dissort, que jo ja no sóc res sense tu, estèril estaferm perdut en aquesta illa deserta... No som el que fem. Tampoc no som allò que els altres consideren que som. Si som algú o alguna cosa, si això que anomenem ésser és quelcom distint de la mera existència (que és un estar que va sobreeixint-se), si la hipòtesi d'una probable persistència fos verificada ultra la inconsistent aparença de tot allò que els sentits ens mostren... Aleshores hi hauria encara alguna esperança. Heura d'angoixes, flaire de glicines... La nostra veritable pàtria són els somnis. I en Ferran va néixer per a somiar, no va fer una altra cosa fins que un dia, de puntetes, sense fer soroll, s'esmunyí cap a l'Altra Banda, allà on els somnis són més somnis i la realitat és espúria. A l'entremig, una munió de gargots tacant els folis, un mapamundi d'indrets ficticis. De vegades penso que el seu trànsit des del bressol fins a la tomba no va ser sinó un badall diví. Penso també que cadascú és ben lliure de recrear-se amb l'entreteniment que més li plagui. I ser lliure. Perquè la nostra veritable llibertat només pot ser onírica. Penso tot això sense voler pensar-ho i m'adono de la inutilitat dels pensaments. Llavors tanco els ulls i el veig a la finestra. Ell em mira i somriu tímidament. Heura d'angoixes, flaire de glicines... I tot s'esdevé perfecte. La Clara em va dir: Vés amb compte! No li vaig fer cas. Ens vam veure el dia de santa Lídia. Li havia fet arribar una nota amb la data, l'hora i el lloc concret on volia que ens trobéssim. Reconec qua vaig prendre aquesta iniciativa de forma unilateral com una mena de provatura. Vaig escollir el claustre de la Catedral. Aquell racó recol·lecte, amb els seus xiprers, el pou, les flors... em tenia robat el cor. Sovint el freqüentava sola i m'hi estava una estona. Descansava dels tràfecs, escoltava el silenci o el cant dels ocells, repassava les arcades, les columnes, els capitells... Admirava la traça dels constructors, aquella dèria amb la que van esculpir en la pedra tot un compendi de símbols abstractes. No, no sabia si vindria. No coneixia els seus horaris ni les seves intencions. No perdia res si ho intentava. A les sis i escaig en Ferran penetrà en el recinte. No hi havia gaire gent. Vam estar enraonant mentre donàvem tombs al quadrangle en el sentit invers de les agulles del rellotge. El sol es ponia. Els núvols sobrevolaven, taciturns, els nostres secrets. Més tard vam sortir fins al parc dels til·lers. Ens vam asseure en un banc. Estàvem junts. Ell em confessà que es trobava més còmode escrivint que parlant, que el fet de tenir-me davant no l'ajudava gaire perquè perdia l'oremus i no aconseguia expressar-se acuradament. Jo ja me n'havia adonat, però tant me feia. Res no m'importava, llevat d'estar al seu costat. En tenia prou amb el to de la seva veu, amb la tendresa que traspuava tota la seva presència, amb l'oceànica sensació de perdre'm engolida pels seus ulls. Aquell home m'havia escrit versos preciosos. Aquell home havia acudit a la meva crida. Aquell àngel se m'havia aparegut en el moment precís, quan més el necessitava. Tanmateix, des del primer dia, havia pogut intuir que la nostra relació (fos la que fos) mai no arribaria a ser una relació convencional. No, nosaltres no ens veuríem abocats a transitar els camins trillats per on s'escolen la major part de les vides humanes. Es tractava, sens dubte, d'una altra cosa ben diferent, i per això més temptadora, més encisadora, irresistible. Era massa aviat per a saber quins viaranys petjaríem plegats. Haver-ho intuït no em va decebre, ans al contrari. Des d'aquella tarda al claustre em vaig lliurar a l'aventura indefectible que m'unia amb ell. I ara us puc dir que no em vaig equivocar. Va valer la pena. La meva amiga tenia la seva part de raó: en Ferran no li havia fet el pes. El trobava sospitós perquè no s'ajustava al paradigma d'home que ella pretenia, un prototip -el seu- que a mi em deixava freda, quan no m'esgarrifava. En Ferran ja m'estava bé. Ens aveníem, coincidíem en certes disposicions, havíem congeniat de manera quasi automàtica. Estava engrescadíssima. Però, a banda del meu entusiasme, què en devia pensar ell, de tot plegat? Abans de poder esbrinar-ho vaig haver d'esperar una altra setmana. Si vols tranuitarem en aquest llac d'incerteses fins que l'òliba hiperbòria ens anunciï l'adveniment de la llum. Si vols esglaiarem les nimfes amb la nostra indigència. Si vols serem partíceps de la mateixa agonia. Si vols transmutarem les alquímies en el sagrat gresol dels impossibles. Si vols, Ofèlia, destil·larem aiguamarines, desponcellarem inferns terrífics, sotsobrarem sota l'eclipsi més apocalíptic. Si vols podem romandre a la riba, veure com les filigranes del rierol s'allunyen, renovellar les promeses mai no dites, improvisar les odes més tristes. Si vols, només si vols, Ofèlia, podria oferir-te el meu recer d'intangibles potències, la meva melangia inhòspita, la bona nova del meu paganisme. Només si vols, Ofèlia, si vols i els déus ens són propicis. Ricard Un altre sobre anònim. El meu nom, ara escrit amb tinta negra i lletres minúscules. Una fulla dactilografiada. Una signatura desconeguda. Era una broma? Només podia ser en Ferran. Aquest cop no es tractava d'un poema, sinó d'un text en prosa poètica, l'estil del qual em resultava força captivador. Com un obrir portes i més portes devers un paradís desconegut de possibilitats il·limitades. Misteriosa, al·lucinant, esotèrica, tan aviat grandiloqüent com senzillíssima. Així em va semblar aquesta estranya missiva. Per què Ricard? Un pseudònim? M'alegrava d'haver rebut el sobre, però estava un xic escamnada. Tot eren preguntes sense resposta. Massa preguntes. El cap em bullia i el cor, recargolant-se, se m'anava estripant de mica en mica. El pitjor va ser que en Ferran va desaparèixer. No hi va haver manera humana de localitzar-lo. Com si se l'hagués empassat la terra. A casa no hi era, tampoc a la feina (havien tancat per vacances), al barri ningú no l'havia vist. Era increïble. I jo vagant pels carrers de l'Alfama com una ànima en pena... Escorcollant la ciutat des del port d'Alcàntara fins al castell de sant Jordi, des de la torre de Betlem fins a la plaça del Comerç... els Jerònims, el claustre de la Catedral, la basílica de l'Estrella... la Brasilera, el cafè Martinho da Arcada... la plaça del Rossio, el Chiado, la Baixa... Res de res. Tot me'l recordava. Remembrança punyent i omnipotent, enutjós esclavatge, luctuosa impotència. I jo vagant pels carrers de l'Alfama com una ànima en pena, amb un parell de cartes a la butxaca... a la recerca del meu dolor reduplicat, a l'encalç del meu improbable alliberament. Van ser tres setmanes. Una eternitat. El primer dia de setembre la bústia em ressuscità. Era un tros de full del Correu Lisboeta, mal arrencat i encara més mal doblegat, com si tot hagués estat fet cuita-corrents. En arranjar-lo vaig descobrir que, al marge, hi havia quatre anotacions succintes, d'una cal·ligrafia gairebé il·legible: Demà. 7 pm. Brasilera. Ferran. Ningú no està fet d'una sola peça. La integritat personal és un ens de raó, com els centaures o els unicorns. Que tinguem un sol cos (la unitat de l'organisme es fonamenta en la sinèrgia dels seus membres) no implica que hàgim de tenir una sola ànima, una única personalitat, un sol jo, un únic esperit indissociable. Només un neci pot afirmar aital bajanada. Un neci o una ingènua. O sigui una servidora. Em va costar déu i ajuda admetre que en Ferran era molts ferrans. Així, com sona. Que en Ferran podia ser Ricard o Bernat o Albert o no sé qui més... Una pluralitat de manifestacions successives, un garbuix d'humanitats implicades i divergents, una representació proteïforme, inesgotable... Al cap i a la fi, un bon embolic. La Brasilera ens aplegà de nou. Ara sense la Clara. Ens vam asseure a la mateixa taula. Vaig demanar el mateix refresc. Ens va servir el mateix cambrer. Era la mateixa hora del capvespre. El mateix sol i el mateix cel. El mateix riu i la mateixa Lisboa. Però no. En Ferran ja no era el mateix de l'altra vegada. I sospito que jo tampoc. Què ens havia passat? És cert que sempre retornen les mateixes coses de la mateixa manera? És cert que si una cosa s'esdevé solament una vegada és com si no hagués passat mai (einmal ist keinmal, segons la dita alemanya)? Què vol dir canviar? Les persones poden canviar o sempre són les mateixes? És factible no haver canviat mai, mantenir-se íntegre, coherent, i continuar encara essent una persona? Fins les pedres muden amb el pas del vent i de la pluja... És l'erosió del temps, l'experiència que ens va escantellant, amorosint... Per què ens espaordeix tant l'assumpció de les nostres contradiccions íntimes, inevitables? Quina seguretat ens pot oferir la ficció del monisme psíquic? En Ferran ja no em mirava de fit a fit. La seva veu semblava cansada, com si hagués tornat d'un llarg viatge talment Odisseu de retorn a Ítaca. Seria jo la seva Penèlope? Ell no va sortir mai de Lisboa. Ni tan sols quan, per raons familiars, va haver d'estar-se uns anys a Sud-àfrica. Ni tan sols quan va conduir el seu Chevrolet per la carretera de Sintra. Ni tan sols quan desembarcà a Burdeus. No, mai no sortiria d'aquella Felicitas Julia, d'aquell melic de l'univers, d'aquell finisterre d'Europa, d'aquell marxapeu d'Orient i Occident, d'aquella cruïlla màgica capaç de menar-lo a tot arreu. Mai no li va fer cap falta, això de viatjar. Jo el buscava pels carrers de l'Alfama com una ànima en pena... I ell havia canviat de mansarda. Li havien apujat el lloguer. Amb el seu sou no podia fer pas miracles. Traduint cartes comercials a l'anglès i al francès ningú no s'ha fet mai ric. La seva riquesa era d'una altra mena. Sí, s'havia mudat de cau. Segons les vagues indicacions que em va donar, la nova llodriguera no distava gaire de l'anterior. Semblava molt interessat en salvaguardar aquesta part domèstica de la seva vida. Com si el seu espai propi fos inviolable, búnquer fortificat d'una intimitat vergonyívola o, qui sap, potser ben noble. Jo me l'imaginava a la seva cambra, sempre escrivint. Me l'imaginava de nit, capficat, encaparrat percaçant paraules al vol com un mussol rapinyaire, construint teranyines verbals, entreteixint il·lusions amb renúncies... fins que, sense avisar, el trenc de l'alba començava a envernissar les teulades i ell, esgotat, ajocant-se sobre les vànoves, amb els dits bruts de tinta, havent exhaurit totes les existències de tabac i de whisky, s'adormia. Quina bogeria, pensar tot això! No el coneixia prou encara. Poc en sabia, aleshores, de la seva vocació d'escriptor. Se'm faria difícil discernir si allò que m'atreia d'ell era la cara coneguda o bé la cara oculta, obaga fosca, penombra infranquejable, tot allò que encara em faltava per saber. No obstant, em feia sentir com si ens coneguéssim des de feia segles, de vides anteriors. La seva sobtada desaparició m'havia colpit. El nostre retrobament em va fer apreuar el valor catàrtic de les absències. Ara ja sabia que, malgrat els obstacles, podia comptar amb ell. Érem amics. M'havia deixat a la bústia un altre SOS. La resta era perfectament prescindible. Tornàvem a estar junts i la superfície del riu ens enlluernava amb la seva pàtina argentina. La serenor del noviluni, la delicadesa de les nostres passes... Vagàvem plegats pels carrers de l'Alfama com ànimes festives. Bona nit, Ricard -Ai! Ferran... o com et diguis. Apedaçant retalls inconnexos, extremunciant fracassos evidents, redimint-me de la pena negra, exorcitzant la fel de totes les condemnes, enllustrant el dol amb la mel més agredolça i més silvestre, gronxant-me sobre el paorós abisme sense vertigen... Així he pogut sobreviure d'ençà de la teva partença. Anemones, begònies, calèndules, dàlies, geranis, hortènsies, pensaments, petúnies, ciclàmens, berbenes, violes, alegries... m'han estat fent companyia. I els llibres. Llibres que ja no llegeixo. Llibres que ens uniren. Llibres que són pells de serp abandonades a la vora del camí. Llibres que són estacions d'un llarg via crucis, gambades d'un pelegrinatge incert. Conceptes i afectes esbarriats, escampats pertot. Esglaons d'una escala corcada. Llibres i flors, prestatgeries i pèrgoles. I els nostres papers.... gairebé cinquanta cartes. Dormen plegats al bagul, sarcòfag improvisat, en una confusió de dates i de silencis, descansant sense malsons, esperant el dia que la flama els sublimi, el dia de la conflagració definitiva. Llibres i flors i papers i records i aquesta Lisboa perenne i aquest atzur benevolent de l'horitzó marítim. Així he pogut sobreviure. Així he pogut servar el testimoni. Així m'he refet dels terratrèmols, dels bombardeigs, de tots els incendis... Així he pogut complir cent anys i ser fidel a mi mateixa. I ser-te fidel, Ferran. Tu has estat l'únic home de la meva vida. DIARI. Vint-i-nou de juliol de 1914. Aquest matí, a la botiga, mon pare discutia amb un senyor. M'he alarmat perquè parlaven d'un atemptat, d'una guerra imminent, de la probable implicació del nostre país... Quan tenia dotze anys van bombardejar Lisboa. La ciutat va quedar molt malmesa. Recordo que ens vam amagar al soterrani i jo no parava de plorar. Encara hi ha nits que em desperto sobresaltada com si escoltés l'esclat de les bombes. Fa dies que no veig al Ferran. He arribat a la conclusió que és millor no insistir. Ell fa la seva vida i jo faig la meva. Quan li plau em busca i sap on trobar-me. Segueix manant-me "missatges" a la bústia. És del tot imprevisible. Pot estar un mes sense donar senyals de vida i, bruscament, despenjar-se amb una carta de quinze folis... com la de la setmana passada. Guardo tots els seus papers dins una carpeta. Aviat n'hauré de comprar una de més grossa. A mi m'encantaria poder compartir amb ell alguna cosa més que papers i lletres... No perdo l'esperança, però crec que val més respectar la seva forma d'ésser. Mai no m'he proposat d'envair el seu territori privat. A la carta esmentada deia: Sóc del parer que les persones que ens volen conèixer, en realitat, el que pretenen és escapçar-nos la llibertat. Que tothom et desconegui, que et desconeguis fins i tot a tu mateix... Aquesta és la veritable llibertat. Ésser és estar lliure. Estimar és cansar-se d'estar sol. Conèixer és cenyir l'objecte conegut als nostres paràmetres cognoscitius. Conèixer és violar, immiscir-se. M'estimo més desconèixer i ésser desconegut... (sic). Ja fa més d'un any que ens coneixem i, en canvi, sé molt poques coses d'ell. M'agrada com és. M'agrada com em tracta. M'agrada com escriu (malgrat l'embolic dels heterònims, que sovint m'obnubila). Estic d'allò més satisfeta amb la confiança que em demostra i juraria que és sincer amb mi, encara que més d'algun cop m'he arribat a espantar... Com ara aquell dia que em va escriure unes coses horribles, com si estigués posseït pel mateix dimoni. Signava Ibis i deia (em fa esgarrifança transcriure-ho): M'agradaria despullar-te com una nina, voldria besar-te amb precisió i golafreria... Ets una vespa vespíssima, un escurçó verinós, una bèstia ferotge... Et mereixes que et fuetegi, que et flagel·li sense pietat, perquè estimes un boig, un porc, un esguerrat... (sic). Ahir va venir a comprar tabac. Em va fer l'ullet i jo li vaig dir: No fumis tant. Res més. És una llàstima que no pugui contestar les seves cartes. Em consolo aquí, al Diari. Tant de bo la guerra vinent no ens afecti. No suportaria que hagués d'incorporar-se al front. Per cert, haurà fet el servei militar? No, no l'havia fet. Havia aconseguit una exempció per mitjà del seu padrastre, cònsul de Portugal a Sud-àfrica. En Ferran havia perdut el pare molt aviat, quan tenia cinc anys. Ell i sa mare van traslladar-se a Durban, on va cursar els estudis secundaris. El seu domini de la llengua anglesa provenia d'aquesta època de formació. Aquest bilingüisme podria explicar gran part de la seva constitucional tendència envers la dissociació psíquica. Tant li feia escriure en portuguès com en anglès o, àdhuc, en francès. Aquesta obertura lingüística el feia susceptible d'un ventall superior d'impressions, d'una més ampla capacitat d'iniciatives. Una riquesa de visions múltiples, una opulència de perspectives heterogènies. I, al mateix temps, una síntesi superadora de totes les discordàncies. En Ferran era un ésser complicat amb una sensibilitat hiperestèsica, un temperament femení amb una intel·ligència masculina. En tenia prou amb la seva vida interior. Encara no entenc el seu perllongat interès per la meva persona. Què podia oferir-li jo? Quan (sempre excepcionalment i cada vegada menys) ens vèiem, era com si ell lluités per dins contra la natural inclinació a l'apropament. Tret de donar-nos la mà, mantenia amb mi una distància escrupolosa, gairebé estudiada, reticent, passiva. Mai no vam anar més enllà. Res concret. Cap petó, cap abraçada... Era la pura abstracció immaterial, platònica: una intensa comunió d'ànimes, una inundació de paraules, una allau imparable de somnis confluents, una delicadesa extrema, un enteniment subjacent a totes les explicacions. De cap de les maneres voldria cometre el pecat de l'obrepció. Si dic el que dic és perquè així ho sento, perquè així em surt. I així continuaré fins al final. Cavalquen eixancarrades les tropes del segle vint Ejaculen neurastènies sobre la ferralla Panteixen com gripaus abans d'anar al canyet Són els monstres titànics Hereus bastards del paradís Nimfòmanes i sàtirs Tot un fotimer de fàstics Amotinant-se com pirates Escorxadors de misèries Llardosos lil·liputencs de pa sucat amb oli Oligofrènia generalitzada Sí, mireu-les, les tropes del segle vint... Engranatges nihilístics Zoroastres deïcides Enginyers suïcides Fins al fons de la Nit Reconec aquests esgarips Cavalquen eixancarrades les tropes del segle vint Jo us maleeixo Jo us dono l'esquena Des d'aquest cul de món dimiteixo Aneu-vos-en a fer punyetes sense mi ÀLVAR La lucidesa és cruel. Les coses es poden dir de moltes maneres. Mai no ens acostumarem als crims. O potser sí. He sortit al balcó. Necessitava respirar. He dubtat. Incloure aquests versos em suposava un repte. La selecció està essent molt subjectiva. M'està obligant a rellegir fragments que em fereixen. Recolzada a la barana, m'he deixat endur pel paisatge: xemeneies, roba estesa, cendres i més cendres emboirant Lisboa... Avui fa olor de divendres. Si cruel és la lucidesa, encara és més cruel la ceguesa. Estòlids exèrcits que s'arrepleguen en macroestadis, que s'arrepapen en la derrota. Si cruel és la lucidesa, digueu-me: què en farem, de tanta estupidesa? Sí, és cert, hi ha moltes maneres de dir les coses. El pitjor és quan ningú parla, quan tothom t'atropella. El pitjor és quan te n'adones que ja és massa tard, que la darrera oportunitat ja és història. El pitjor de tot és haver de callar perquè ningú no t'escolta. Potser sí, que ens acostumarem als crims i a les guerres. No ho sé pas. Mentrestant, aquest bagul em farà de refugi. L'aniré buidant sense cap pressa. I quan arribi l'hora, jo ja seré molt lluny. Aquell cap de setmana vam anar al poble de la mare, un llogarret no gaire lluny de Santarém. Turons de vinyes arrenglerades entre pins i garrofers. El visitàvem sovint. Jo el considerava la meva segona llar, allí m'hi havia passat estius sencers. Els avis eren pagesos i el camp era tota la seva vida. De jove, la mare havia vingut a servir a ciutat. Així va conèixer al que després seria mon pare. Per a ella, Lisboa era una gàbia monumental. De vegades, per a mi també. Ella sempre havia dit que no volia morir a la capital, que volia tornar al poble que l'havia vist néixer. Al morir mon pare, la seva voluntat es va poder veure acomplerta. El periple de la seva existència es tancava: un cercle que reunia principi i fi després de l'interludi lisboeta. Allí reposa, al minúscul cementiri del costat de l'esglesiola. Ja fa quatre o cinc anys que no hi vaig. La salut no m'ho permet. El metge em va dir l'altre dia que no tinc ossos, sinó paper de fumar... I jo, faceciosa, li vaig contestar que era lògic, car era la filla de l'estanquer. Bromes a part, gairebé no puc baixar les escales. Sort en tinc de la portera. Ella em fa la compra i m'ajuda amb la resta. Ara el cos ha esdevingut un destorb massa onerós, un empresonament que m'esgota. Cada cop em sento més cansada. La matèria, la gravetat, la inèrcia... Una pila d'inconvenients que ens sotmeten i que ens recorden contínuament la nostra patètica condició. Si no fos pels altres incentius que ens ofereix la vida... Em quedo bocabadada quan veig aquesta moda actual, aquesta enfollida monomania que s'ha apoderat de gran part de la gent, l'únic propòsit de la qual és tenir cura del cos i res més. I jo em pregunto: què faran quan siguin vells? La meva mare mai no va trepitjar una perruqueria, mai no va fer gaires despeses en vestuari, mai no va utilitzar cosmètics ni cap altra potinga per l'estil... I jo no he conegut enlloc una dona més maca i més feliç. Clar, eren altres temps. Es va enamorar del pare de seguida. Estaven fets l'un per l'altre... Aquell cap de setmana vam anar al poble. Lisboa es quedava enrere amb el seu xivarri, amb tota la seva aglomeració confusa d'històries humaníssimes, amb la nacrada penyora del meu amic inoblidable. Jo era la nena que cuidava el jardí de la Lluna. Recollia les gotes de rosada, les llàgrimes del Sol, les condensacions etèries de la Via Làctia, la quinta essència dels luars... El meu reialme inaccessible no sortia en cap dels mapes coneguts. Hi havia flors de totes les formes i de tots els colors: tulipes i roses, clavells, tarongines, narcissos, gardènies, bromèlies, amaril·lis i orquídies. A l'hora del capvespre les regava amoixadament, afalagant-les. Elles, presumides, em somreien amb el seu urc llunàtic. Jo era la nena que guardava el jardí de la Lluna. I encara ho sóc. Ho seré sempre. No serveixo per a res més. En Ferran s'acontentava anant al port d'Alcàntara per veure arribar els vaixells. Te'l podies trobar a l'estació del Rossio esperant l'últim tren de Paris o al cafè-restaurant Martinho da Arcada exercint de voyeur amb un got de vi negre a la mà. Sempre amb la maleta a punt de fer, sempre amb l'anunci de la propera partença. Sempre sense saber la destinació exacta, sempre transeünt de si mateix, errívola estampa desencisada, inestable cenotafi de plaers. Sempre fent veure que encenia un cigarro, fent veure que se'l fumava, fent veure que llençava la burilla, fent veure que la trepitjava, fent veure que se n'oblidava. Sempre fent veure que tot és real i que som algú i que déu existeix i que l'amor és fantàstic i que avui és demà i que ningú no ens trobarà a faltar... Sempre pendents de la màscara com actors dolents que no s'han après el guió. Sempre amb la voluntat malalta. I no arribar mai a salpar. Trobar una altra excusa plausible. Ajornar-ho tot. Ajornar-nos. Fer veure que encenem un altre cigarro. Amfiteatre de representacions infinites. Coliseu d'infinits espectacles. La vida d'en Ferran s'estenia, s'allargassava com la llum de la lluna plena sobre el Mar de Palla. Sempre massa d'hora per estimar. Sempre massa tard per penedir-se de no haver estimat. L'antítesi perfecta del Viriat o del Vasco de Gama. Per què tocar la vida si la vida només ens enfanga? Què voleu que us digui? Jo me l'estimava. I va venir la guerra. I va passar de llarg, com totes les guerres. La borratxera de l'odi, l'embriaguesa de la destrucció, el patiment dels dèbils, una reiterada absolució, una indulgència amatent, la indiferència, sí, la pura indiferència, l'idealisme romàntic, la solidaritat filantròpica, la misantropia escèptica i autàrquica. Tant és. Miscel·lània de valors, vademècum de procediments. Al capdavall, tot passa. La guerra, els déus, l'enyorança, el dolor, el gaudi. Sí, tot plegat com un riu que perd les seves aigües a la desembocadura i que s'eixampla per deixar d'ésser ell mateix. Com aquesta Lisboa aigualida i amortallada. Com els meus records que, lentament, s'emmaren. A penes puc distingir-los mentre s'allunyen. A penes em queden forces per tramuntar l'horitzó que els amaga. Obro el bagul una altra vegada. Ofèlia, Ofelieta del meu cor: T'escric aquesta carteta perquè et trobo a faltar un munt. No puc viure un dia més sense veure't. Et mano petonets, boniqueta, bombonet. Cuida't i menja una miqueteta. El teu pardalet JOANET DIARI. Sense data. He rebut una "carta" d'en Ferran-Joanet. Deu ser un pseudònim nou. La trobo graciosa, potser una mica massa i tot. Últimament s'està comportant d'una manera molt estranya. Es fa el trobadís. L'altre dia el vaig enxampar espiant-me. És com si es conegués pam a pam els itineraris que segueixo per la ciutat. Aquest canvi em preocupa. Mai no sé com he de reaccionar amb ell. En aquesta carta sembla que faci burla dels sentiments de l'amor. Jo no vull ser la riota de ningú. Si estic més prima és perquè he perdut la gana. De debò que començo a pensar que aquest paio es dedica a jugar amb mi o està ben sonat... Va ser la pitjor època. Ho vaig passar molt malament. Em vaig aprimar deu quilos i no volia sortir de casa. En Ferran s'havia trastocat i va fer tot el possible per a desempallegar-se de mi. La carta suara esmentada no va ser res en comparació amb els altres escrits que vaig rebre. Jo no era capaç d'entendre la seva actitud i la situació em desbordava. Arremetia contra mi com si jo fos l'única causa de tots els seus mals, com si per culpa meva ell es veiés amenaçat per un perill mortal. Em va fer perdre la gana, em vaig anar enfonsant en un pou fosc, molt fosc. Jo no li volia cap mal i, en canvi, ell m'estava maltractant, es reia de mi, em trepitjava sense motiu, em martiritzava. Vaig jurar-me que no el tornaria a veure. El joc s'havia acabat. Havíem anat massa lluny. Poc temps després vaig rebre una carta reveladora. Estimada Ofèlia: Em sap molt greu tot el que ha passat. Crec que et mereixes una explicació. I vull ser completament sincer amb tu. Ets l'única persona al món que em pot comprendre, l'única persona amb la qual no necessito fingir. Diràs que potser he trigat molt, que ja és massa tard. I no et falta raó. Si m'he decidit a escriure't aquestes línies és perquè crec en tu, perquè m'has acceptat des del primer moment com sóc, perquè m'has demostrat la teva lleialtat sense màcula. Pateixo des de petit un transtorn que m'afecta psíquicament. Aquests darrers mesos s'ha agreujat i em temo que podria empitjorar si no hi poso cap remei. El problema és que no estic segur del diagnòstic (els metges no acaben de determinar les causes de la simptomatologia, i la meva fe en els metges és gairebé nul·la). Per tant, parlar de tractament o remei és, ara per ara, impossible. En primer lloc està el tema del desdoblament de les personalitats. Era un infant i ja jugava a ser diferents personatges alhora. He sentit a dir que això ho fan tots els nens i que, després, els passa. Però, en el meu cas, ha ben succeït el contrari: a mesura que creixia anava augmentant la nòmina de noves incorporacions, fins al punt d'assolir un número que, a hores d'ara, ronda la vintena. Ofèlia: tu has pogut comprovar-ho només en part: Ricard, Àlvar, Ibis, Joan... en són una petita mostra. He aconseguit tenir-los més o menys controlats, canalitzant llur influència en l'àmbit literari. Però no estic gaire segur de l'èxit d'aquesta empresa. Sobretot d'ençà que vaig patir la darrera "crisi", ara fa un mes. Això no ho he explicat a ningú, Ofèlia. Ets la primera persona que se n'assabenta. Va ser la nit del dia quatre. De sobte em vaig sentir posseït per una nova emanació, per una aura d'energia creativa que no tenia res a veure amb les anteriors. Em vaig veure impel·lit a agafar la ploma i, dempeus tota l'estona, vaig començar a escriure esbojarradament. No sé quant de temps va passar. El resultat final d'aquest arravatament van ser vint-i-dos poemes signats per una tal ALBERT. Un cop llegits, vaig poder reconèixer que eren obra del Mestre. Havia nascut el gran poeta de la Natura. Aquest episodi no és l'únic, però és el més recent. Amb això pots fer-te una lleugera idea de la meva lamentable situació. Ofèlia, tinc por. Vull que sàpigues que mai no t'he volgut ferir. Perdona'm si t'he fet sofrir. Sóc un ésser complicat, potser malalt o boig, però no sóc dolent. Tu ets una ànima bella, una delicada flor d'hivernacle que mereix una altra cosa millor, quelcom que jo no puc donar-te. No et pots imaginar els patiments, les nits d'angoixa suprema, les solituds tenebroses, la violència de les desesperacions que he hagut de suportar. Deliris, paranoies, neurastènies... No hi ha noms als diccionaris per a la meva malura. Amb tu, des del principi, vaig trobar un solaç per a la meva dolença, una escapatòria transitòria, un refugi, si més no una petita esperança. Amb tu les coses prenien un altre caire, em sentia "normal", aixoplugat, immune a la meva condemna. Ara ja sé que només era una il·lusió absurda, un miratge. Tot se n'ha anat en orris i he malaguanyat la teva confiança. I per això tinc por, Ofèlia. Per això t'estic escrivint. Sol no me'n puc sortir. Només tu pots salvar-me. No em preguntis com ni quan, però ja no tinc res més, ningú més. Sóc escriptor. No és una vocació ni una ambició, sinó la meva manera d'estar sol. És l'única defensa que em queda enmig d'aquest laberint ple de minotaures. M'ho he jugat tot a aquesta carta. No la vaig escollir jo. És la carta que em va tocar. Si em surt malament, doncs mala sort. Si guanyo... No. La victòria sempre és dels altres. Ofèlia: voldria que la nostra relació no es trenqués. No et demano gran cosa: solament que continuïs essent la marmessora dels meus mots, l'hereva dels meus desigs. Els pocs anys de vida que em resten els dedicaré a la meva obra. I no me'n queden gaires. La meva felicitat ja no m'importa, però sí la teva. És per aquest motiu que no desitjo demanar-te res més. No sé què és l'amor. Tothom en parla, tothom sembla saber-ne alguna cosa al respecte. Jo no. Ofèlia, Ofelieta meva, et dono gràcies per haver-me escoltat, per haver-me donat un sentit de la realitat que em mancava. M'acompanyaràs sempre. Et tindré present a cada instant. Seràs la Musa que m'inspirarà fins al darrer sanglot de vida. Mai no podré oblidar tot el que has fet per mi. Sempre teu FERRAN He caminat lentament allunyant-me de la teva platja... He recorregut la selva espessa, els camps oberts, bancals, guarets, aiguamolls, deserts. Encalçant-me a mi mateixa, sí, a mi mateixa. Escantellant-me, escarrassant-me, embolicant-me fins al punt de no saber si era jo qui caminava o l'ombra solament de qui vull ser. Ho sento molt. Què puc fer més? He continuat el trajecte erràtic, la travessia enutjosa. He enfilat les meves passes molt amunt, massa amunt, amuntegant vivències sobre la solada inquieta del meu caràcter, reconstituint miracles, inversemblances, enllotant-me... Aquesta nit de pluja i vent m'he decidit a invocar-te. La teva veu encara ressonava al fons del bagul enigmàtic. Balafiada la vida, buida i plena per dins l'anatomia empírica del Desastre... Somrius i parles. Vaig caminar allunyant-me, però mai no et vaig perdre de vista: la teva llum no s'amagava malgrat l'atapeïda boira. Frenètica, agonitza la lluita entre la llibertat esmaperduda i la solitud malaguanyada. No és un retorn ni cap imatge precisa o preciosa, no, tampoc no és cap presagi. Ho sento com si fos el batec d'un nadó acabat de néixer, la seva primera alenada. Aquesta nit de vent i pluja he recorregut la línia que separa les conviccions dels dubtes. Mai no t'he perdut de vista. Mai no m'ha agradat girar-me enrere i suposar que val més una petjada que l'herba nova i la rosada. Escric en comptes de plorar. Escric si no somio o escric perquè m'oblido d'oblidar-te. Hem caminat. Probablement la llunyania sigui una quimera feta de perles falses, un collaret de bijuteria barata. Estem més a prop del que ens pensàvem. Qui pot aprendre res sense equivocar-se? Penèlope i Ulisses. Samarcanda. Ho sento com si fos la tendra carícia d'una mare o el botó més petit del meu vestit de princesa. Aquesta nit de pluja inèdita el vent, malmirrós, ha traspassat el mirall que ens esglaiava. I poder dir que hi ha un nosaltres a l'altra banda de totes les aparences... I poder sentir a les palpentes que demà sobreeixirà la glòria primorosa sobre les nostres despulles... Qui pot aprendre res sense equivocar-se? Escric perquè m'oblido d'oblidar-te. Ferran, Ferran... La sinceritat és el parany dels innocents. La compassió, traició dels déus. L'amor, el reconeixement de la nostra feblesa. Ferran, Ferran... És fàcil estimar-se quan les coses van bé. És fàcil estimbar-se contra els esculls del desesper. És fàcil amagar-se i ser poeta. Els fills que no vam tenir reclamen llur nodriment. Ningú no entendrà mai la nostra història. Lisboa serà custòdia dels nostres esgarriaments. T'enyoro al despuntar la matinada. T'enyoro desconsoladament. T'enyoro amb la certitud despullada. T'enyoro com el cuc enyora la papallona que ha de ser. T'enyoro nit i dia, estiu i hivern. Ferran, Ferran... La covardia embruteix. La mediocritat amanseix. L'heroïcitat assacia. És fàcil somiar i escriure versos. És fàcil esgüellar quan tothom crida. T'enyoro més enllà del despropòsit. T'enyoro dessagnant-me, penjada a la teva creu. Saudade dels teus dits que mai no m'acaronaren. Saudade dels teus llavis que mai no van ser meus. Saudade del teu cor solitari i estranger. Saudade dels teus budellls. Ningú no entendrà mai la nostra història. Ningú no podrà dir que hi va haver glòria allà on s'escumejaren els batecs... I tota la futilitat de les pretensions humanes. I tota la banalitat de les converses. I tota la rècula impaïble de ganyotes que acompanyen la pretesa evolució de l'espècie. Ferran, Ferran... Tu ja no hi eres quan tothom t'encerclava. T'havies enlairat com un albatros. Saudade del teu vol. Saudade del teu alè. T'enyoro avui, ahir, eternament. T'enyoraré. T'enyoraré. Els fills que no tinguérem bressolen el meu destí. I aquesta història nostra només demostra que som sublims. Vaig anar a casa seva. Vaig arriscar-me. Què podia perdre? Ben poca cosa tenia. No em va costar gaire trobar-la. Vaig enfilar-me escales amunt sense parar esment en la molèstia que li podia suposar la meva sobtada visita. Ja n'estava una mica farta, del meu galdós paperet de dona passiva. Vivia en una mansarda rellogada, ocupant una exígua estança. Vaig trucar dos o tres cops a la porta fins que em va obrir. El seu astorament va ser majúscul. Què hi fas, aquí? -va ser la primera cosa que va dir tan bon punt va badar boca. Jo, mig sorneguera, vaig contestar-li: No creus que ja va essent hora de deixar-nos de protocols? Semblava empipat. No gosava fer-me passar dins. Vaig insistir en el mateix to: El senyor no m'ensenyarà el piset? Malcarat i sense escapatòria, hi accedí finalment. Amb tot, m'avisà: Està molt desendreçat... No crec que sigui una bona idea... Una vegada dins vaig poder percebre amb nitidesa quin era l'hàbitat del meu amic. Primer va ser una bafarada intensa i desagradable, un tuf viciat que mesclava la fortor del fum del tabac amb un irrespirable ambient de lloc reclòs. Hi havia un llit escarit, l'armari, una taula amb una cadira, llibres apilats a terra, ampolles buides, el cendrer ple a vessar... Vaig obrir la finestra amb la intenció d'airejar l'habitació. Donava a la plaça de Sant Carles i era una talaia privilegiada des de la qual hom podia divisar un panorama de Lisboa força considerable. Ell estava mut, em deixava fer. L'havia enxampat escrivint. El delataven la ploma molla i els papers escampats damunt la taula. Em cridà l'atenció una espelma gairebé consumida que encara flamejava. Devia ser migdia. Ell feia fila de no haver dormit gaire gens. Necessitava urgentment un bon bany i una bona afaitada. Pensava tot això mentre li netejava les ulleres. Me les havia trobat sobre la taula i era del tot impossible que es pogués veure res a través d'aquells vidres. Què, ja estàs satisfeta? -va dir ell- Les noies tafaneres no m'han agradat mai. A què has vingut, si es pot saber? I és clar, que ho sabia. Jo li vaig etzibar: Et penses que n'hi ha prou amb escriure cartetes i, després, amagar el cap com els estruços? Doncs no, no n'hi ha prou. Estava atabalat. Se'l veia nerviós, inquiet. No parava de moure's d'un costat a l'altre. I vaig continuar: He vingut a fer les paus. Estic disposada a col·laborar sempre i quan tinguis en compte la meva opinió. Llavors em va fer seure a la cadira mentre ell s'acomodà repenjat a l'espona del llit. Ara semblava un pèl més tranquil. Va encendre una cigarreta i em va dir: Ho sento, Ofèlia. Ha estat una sorpresa molt forta. No estic acostumat a rebre visites. No em podia creure que fossis aquí. Ja veus, no puc oferir-te gran cosa... Si vols, em penso que encara em queda una mica de porto... La tensió lògica del primer moment s'havia distès. Jo em trobava incòmoda en aquella cadira i vaig decidir asseure'm a terra com ell. Vam estar enraonant sobre el contingut de la seva carta. Bé, de fet vaig ser jo la que no va parar de xerrar. Ell em mirava embadalit. Suposo que provava d'assimilar la situació i no acabava de sortir-se'n. Aquell Ferran em resultava irresistible. Allí, sense defensa, inerme, desprovist de l'arnès de la literatura, descobert in fraganti, havent d'encarar la crua realitat de la meva incursió. El seu amagatall havia estat assaltat per la meva gosadia. Del tot indefens, com un nen arraulit que no sap res i no coneix ningú. Com un nen perdut enmig la boira, tremolant com un gatet acabat de néixer. El meu instint maternal m'estiregassava fins a la darrera fibra de l'ànima. Un instint gairebé adormit que encara no havia tingut ocasió de desvetllar-se. Ara, rampellut, s'enardia des del fons de la meva fretura femenina, reclamava els seus drets, m'obligava a reaccionar. Va ser un instant fatídic. Havia estat fent veritables esforços per a no sucumbir. I, aleshores, en Ferran va començar a plorar. No recordo si va ser per alguna cosa concreta que vaig dir o per tot plegat. Només recordo el seu plany, les llàgrimes relliscant galtes avall, aquells sanglots inconsolables... Només recordo que la voluntat em va trair i que vaig fer el gest d'apropar-m'hi. Quan anava a posar la meva mà dreta sobre els seus cabells, ell em refusà amb violència. Deixa'm, Ofèlia! No em toquis. Ni se t'acudeixi. Si em toques faràs malbé això tan preciós que ens uneix. Si em toques es marcirà la nostra flor de lotus. No, no ho facis mai, Ofèlia, si us plau. Te'n penediries per sempre més. Em vaig aixecar. Ell també. Hi va haver un silenci capolador: el silenci que inunda les postes de sol, el silenci tebi de les tortugues, el silenci pelàgic dels fons marins, el silenci dels morts abans de morir... Haig de marxar. M'esperen a casa per dinar -vaig dir. Cada esglaó que baixava era una punyalada al cor. Sentia esmussar-se cada batec com si fos l'últim. Caminava desorientada cap al No-res. No, potser no havia estat una bona idea. Però ja era massa tard. Sempre és massa tard. Sempre és massa tard si el que volem s'allunya de nosaltres, si allò que somiem esdevé mirall trencat, si després d'un llarg pelegrinatge retornem a casa amb les mans buides i el cor corsecat. I també jo vaig plorar. I encara ploro. El Diari m'eixugà les llàgrimes, el meu confident estimat. Ho havia intentat. Havien sonat les trompetes de Jericó. Havia bastit el meu cavall de Troia. I, al capdavall, què tenia? Només buidor, desconsol, desolació. Vaig decidir fugir de Lisboa. Em vaig instal·lar al poble. Ningú no m'entenia. La família feia dies que estava molt preocupada. El pare deia que eren coses de l'edat. La mare callava com si sabés d'on provenia tota aquella pena. Van pensar que el camp m'ajudaria. Les vinyes, ja desfullades, semblaven cadàvers sense enterrar. Em passava el dia a l'aire lliure, passejant, seguint els corriols poc transitats, bevent de les deus cristal·lines. Com una nimfa pansida, com una sirena escapçada, com una fràgil ombra de mi mateixa. Un marriment insondable m'entelava l'esperit. A poc a poc em vaig anar refent. L'àvia em feia bones cassoles. Tot era suau i tendre com un borrissol de cabrit. Em sentia dèbil, inútil, absent. Havia deixat de lluitar definitivament. I van passar les setmanes i , un bon dia, vaig tornar a Lisboa. A la bústia hi havia un sobre amb aquest poema: Anhels embolcallats de fosca absència Enterbolint la singladura dels meus mots No vull cantar passes perdudes No vull que m'amenaci la tristor Eixordaré el món sencer amb les meves pregàries Ofegaré la ciutat de nostàlgies insospitades No vull cantar cap futur No vull que m'amenaci la calma Defensaré el meu castell amb la senyera dels teus records Tu en seràs la princesa i jo seré el trobador Anhels embolcallats de fosca absència Enterbolint la singladura dels meus errors No vull cantar passes perdudes Ara i aquí proclamo L'adveniment de la teva Claror FERRAN Em pregunto quin sentit té continuar amb aquest relat subjectiu de les meves vivències. De segur que el món és ple de milions d'històries molt més interessants. Cadascú ha viscut el que ha viscut. No crec que el meu cas sigui cap gran què. A qui pot importar-li els desvaris d'una vella centenària? Avui en dia la gent "consumeix" una altra mena de coses. Ho comprovo quan, rares vegades, encenc el televisor. Tot és histèrica violència, esport sacralitzat, idolatria dels cossos, publicitat enganyosa, trivialitat morbosa, economicisme barroer... Aquest electrodomèstic de companyia s'ha acabat convertint en una tirania del mal gust, en una obtusa manera de matar l'avorriment. Em passo setmanes sense fer cap cas de l'aparell. L'altre dia la portera me'l demanà perquè el seu s'havia espatllat. Es passa totes les hores hipnotitzada davant d'aquest calidoscopi. Potser pujarà avui a endur-se'l. Una andròmina menys. M'agrada més la ràdio, sobretot quan hi posen música. Però la meva passió sempre han estat els llibres. Matiso: els llibres van tenir un gran protagonisme durant la primera meitat de la meva vida, fins que en Ferran va transir. Per influència seva, vaig llegir moltíssim. Necessitava comprendre el que em deia. Després, vaig tancar el bagul i vaig prendre una altra drecera. És com si amb la seva desaparició també desaparegués el suport mitjançant el qual ens relacionàvem. La literatura ens va unir i la literatura ens va separar. Quan el creador considera la seva Obra com el més important de la vida, la resta de coses (i també de persones) es converteixen en un obstacle, un destorb, una trava... Si aquesta exclusivitat esdevé una obsessió absoluta, llavors l'existència del creador es transforma en una espècie d'infern sense sortida. Apareix el maleït autisme de l'artista, condemnat en un treball de Sísif que l'aïlla de la veritable realitat i que l'incapacita per a ser feliç, humanament feliç. Ven l'ànima al diable... fa un pacte suïcida que li consumeix totes les energies i que acaba destruint-lo sense remei. Així va succeir en el cas del meu amic. I jo no vaig poder ajudar-lo. Era la convidada de pedra, l'espectadora impotent. Per això, amb més motiu, vaig anar bandejant la literatura. Em tremolava la mà quan, després de tants anys, he tornat a agafar la ploma per a posar-me a escriure... Sabia que donar aquest pas significava molt, moltíssim. Era tornar a remoure les cendres adolorides, tornar a sentir les flames, exhumar les despulles... convocar tots els perills. Ho he fet a consciència i res no podrà aturar-me, tret de la mort. Però la mort ja no m'espanta. Conec massa bé aquesta barjaula... He vist morir tanta gent i tantes coses... Escric per a riure-me'n d'ella, per a rifar-me-la. Cada paraula que poso és una llengota que la ridiculitza, una victòria sarcàstica. És la meva particular venjança contra el seu poder omnímode. Fins que ella no guanyi la guerra del tot... jo em complauré amb les meves petites batalles. Al final, és clar, la calavera somriurà sobre les meves pàgines... però no podrà esborrar-les. Com tampoc no ha pogut esborrar els versos del meu amic. Quan vaig deixar els llibres de banda, vaig descobrir la Natura. O més ben dit, la vaig redescobrir. Les arrels ja les tenia: el poble de la mare constituïa un fonament força sòlid. Allí sempre m'hi havia trobat acollida, impregnada per una delícia que Lisboa mai no em va donar. Només els poemes de l'Albert (en Ferran l'anomenava "el Mestre" de tots els heterònims) van salvar-se: aquells versos que parlaven del pastor de ramats i de la bogeria de la metafísica. Quan els llegia notava un pessigolleig al dedins. Aquests darrers anys he anat alternant les meves estades al poble --de vegades llargues temporades-- amb la meva residència lisboeta. En cap moment se m'ha passat pel cap la idea d'abandonar definitivament la ciutat. No podria fer-ho encara que volgués. Hi ha un lligam massa estret, un cordó umbilical que m'uneix a la Baixa, als seus carrers, als tramvies, a la mar que no és mar sinó un riu immens que obre els seus braços al cel... Lisboa també és natura. Natura sota les llambordes i damunt les teules, als celoberts, als jardins, a les places. Natura estrangulada pels edificis i els vehicles. Natura al moll de l'os de la gent. Natura tothora i pertot arreu. Només cal desentranyar-la. Em segueixo preguntant quin sentit té continuar ajuntant substantius amb adjectius mentre la tarda es va esmicolant amb el seu defalliment moixívol. Cadascú ha viscut el que ha viscut, és cert. A qui podria importar-li el meu entestament? EL CAMÍ DE LA SERP [Al·legoria teosòfica] En aquell temps, al castell de Tomar hi vivia un templer anomenat Henry More. Havia arribat per mar fins a Lisboa cercant el rastre del Sant Graal. El cavaller havia visitat abans totes les possibles ubicacions del Sant Calze, des de les llunyanes terres de Jerusalem fins al Cebreiro, des de Montsegur fins a València, des de sant Joan de la Penya fins a Oviedo, sense oblidar Montserrat. Havia contactat amb Ramon Llull a la muntanya de Randa, amb Raimon de Penyafort al monestir de Ripoll, amb el mateix Francesc d'Assís quan aquest estava pelegrinant camí de sant Jaume de Galícia. Però fins aleshores la cerca havia estat endebades. Només li quedava la Lusitània per escorcollar. Es trobava en possessió d'un palimpsest molt valuós que havia descobert en una cova del desert egipci, molt a prop de Memphis, on sant Antoni va fer vida anacorètica a l'albada del segle quart. Totes les indicacions el menaven a la península ibèrica: Ofidiüsa, la Terra de les Serps, que els grecs situaven allèn les columnes d'Hèrcules. Durant molts anys havia recorregut els paratges més insòlits tot seguint la disposició gens arbitrària dels monuments megalítics. Tenia una fe cega en l'existència de l'Atlàntida, sobretot arran d'haver llegit l'obra homònima de mossèn Cinto Verdaguer. Havia demanat ajuda als druides cèltics i als homes purs del Languedoc. Arnau de Vilanova li va transmetre els secrets de l'Alquímia. Va ser l'últim deixeble de Jacques de Molay i amic íntim de l'Allick Crowley. El dia que va fer vuitanta anys va embarcar-se rumb a Lisboa. Estava segur que allí trobaria la pedra filosofal, l'objecte cobejat de totes les seves indagacions. No podia ésser enlloc més. El vaixell que el va dur es deia "Ofèlia" ( que en la llengua de l'immortal Homer significa "profitós, útil, avantatjós, que ajuda, socorre o assisteix"). Desembarcà davant la torre de Betlem i donà gràcies al cel per la venturosa travessia. Més tard, s'encaminà cap a la Catedral per tal d'oir missa i ésser beneït. A les sis i escaig Henry penetrà en el recinte claustral. El sol es ponia. Els núvols sobrevolaven, taciturns, els xiprers. Lisboa el va acollir com a un fill pròdig. Ja mai més no va tornar a viatjar. Les cròniques diuen que va desaparèixer sense deixar petjades... Tanmateix [segons una notícia que ens acaba d'arribar confidencialment] sembla ser que viu retirat al castell de Tomar, a la riba del riu Nabao, i que no rep visites. Escolto la pluja. Sóc petxina buida sobre la sorra, flama invisible. Un cel plumbi em fa de sostre. Impàvida inclemència de les ones. Escolto la pluja, el barboteig de l'aigua. Ignoro la causa de totes les pluges. Ignoro la causa de totes les flames. Ignoro la causa de totes les ones. Ignoro la causa de totes les causes. Escolto la pluja. Sóc conquilla buida sobre la platja, flama intangible. Escolto la pluja sense voler escoltar-la. La brisa traspassa la cambra: entra per la finestra i se'n va per la porta. Sóc espelma balmada sobre la taula. Ignoro la causa de totes les brises. Ignoro la causa d'aquestes paraules. Escolto la pluja sense voler escoltar-la. Sóc barboteig inaudible, ferida oberta fins a trenc d'alba. Ignoro la causa de totes les ferides. Ignoro la causa de totes les ignoràncies. La pluja m'escolta. Lletres que són gotes de tinta. Gotes que són lletres d'aigua. Aquesta nit de pluja imperceptible sóc àliga negra, alzina sàvia. Ignoro la causa de totes les savieses. Ignoro la causa de totes les saudades. La pluja m'escolta sense voler escoltar-me. Sóc guitarra afinada, caliu tàcit, malenconia innata. M'inscric en una pluja de mots imparables. M'escric sense voler escriure'm. Un cel plumbi em fa de sostre mentre la brisa traspassa la cambra. DIARI. Vint-i-set d'abril de 1916. En Ferran ha vingut a veure'm aquesta tarda. Estava destrossat. El seu millor amic s'acaba de suïcidar a París. Es deia Màrius. Havien fundat plegats una revista literària i estaven molt units. Mai no l'havia vist tan abatut. M'ha explicat que s'admiraven mútuament i que es cartejaven molt sovint. Quina llàstima, només tenia vint-i-cinc anys! He provat d'animar-lo una mica, però tot ha estat inútil. Sembla ser que en Màrius tenia por d'ésser un fracassat i, per això, s'ha destruït. Érem molt més que amics.. -repetia en Ferran tota l'estona. Abans de marxar m'ha recitat de memòria uns versos escrits pel Màrius. Eren bonics, encara que un xic tràgics. He pogut retenir-ne un que deia: els que esguarden la bellesa no tenen benestar ni família. No acabo d'entendre què significa. Els anys passen de pressa. Vaig ser com l'herba i no em van arrencar. Inútil tassa plena sobre la taula que ningú no gosa agafar. Rònega palmera solitària enfront del mar. Ombra de luar. Lentament, en Ferran es va anar distanciant. El veia cada cop menys. Em continuava enviant papers... poemes que, sovint, eren besllum d'una impressió crepuscular. Com si el seu penell s'hagués destarotat i els seus versos fossin la seva impotència. Notava com l'anava perdent, com s'allunyava, com no podia fer res per ell tret de llegir-lo, tret de somiar-lo... Jo era llum i claror, força per créixer, per crear i per córrer, nova fragància de primavera, cant de mixons, música inèdita... I ell s'anava empal·lidint com un camp de blat sense segar a l'estiu. Hi ha moltes maneres de suïcidar-se. La pitjor és seguir vivint com si la vida no tingués sentit, com si res no pagués la pena, com si el desig ens hagués abandonat, com si les il·lusions fossin miratges, com si la mort fos l'únic bagatge que tenim. En Màrius havia estat valent. En Ferran no ho era. Mai no va comprometre's amb res ni amb ningú. Els seus versos eren la justificació de la seva covardia, de la seva por a la vida real. Hi ha moltes maneres de suïcidar-se. La pitjor és creure que les paraules poden substituir la vida, creure que val més recloure's dins la closca com un cargol a l'hivern. No voler ser. No voler estimar. No voler fer. Abdicar. Exiliar-se al país del No-res. Fugir d'un mateix. Els seus heterònims m'ho van confirmar: en Ferran ho volia ser tot, abastar totes les possibilitats com un déu abassegador que omple tots els racons de l'univers. I voler ser-ho tot, en el fons, és no voler ser res. Voler ser tothom és no voler ser ningú. Voler sentir-ho tot de totes les formes possibles és no voler sentir res de cap manera. Una multiplicació de màscares inconsistent. Aquesta paradoxa, aquesta ironia, aquesta dèria suïcida i maleïda, aquest anhel de transcendència... el va fer xixines. I la seva vida malaguanyada es va esbocinar sobre el paper. Jo era llum i claror, força per créixer, per crear i per córrer, nova fragància de primavera, cant de mixons, música inèdita... I ell es va encauar en una cel·la a meditar la seva fi. Potser per aquesta raó admirava el seu amic. Esfinx esquerdada, estàtua falsa. En Ferran fou una marea estèril i alada. Em vaig començar a preocupar de debò per la seva salut. Recordo que una nit vam coincidir al Nicola-Cafè. Primer no el vaig reconèixer. Anava malgirbat, sense barret i sense ulleres. Vaig poder comprovar que era ell quan se'm va atansar i em demanà si volia ballar. No semblava el mateix Ferran que jo coneixia. El vaig trobar més envellit, gairebé ja no tenia cabells. Tothom se'l mirava. I és que s'havia excedit en la beguda i trontollava a cada passa. L'espectacle no era gaire edificant. Vam sortir del local a fi d'evitar un escàndol major. Amb la fresca de la nit s'espavilà una mica i vam tornar cap a casa xano-xano. Ara vivia a la rua Coelho da Rocha, al barri de Campo de Ourique. Mentre tornàvem, li van venir calfreds i vaig haver de protegir-lo amb el meu xal. No parava de tossir. Me'l mirava amb una profunda pena. Ell no deia res. En arribar al portal vaig insistir a acompanyar-lo fins a l'habitació. No em refiava gaire de deixar-lo pujar les escales tot sol. La seva nova residència va resultar ser una cofurna encara pitjor que l'anterior. El vaig ajudar a desvestir-se i, d'una revolada, s'enclotà al llit. Estava esgotat, demacrat, continuava estossegant, i s'abaltí. Abans d'adormir-se em va dir: Gràcies, Ofèlia, moltes gràcies. No m'ho mereixo... Vaig posar-li el cobrellit sobre la manta. Em vaig quedar una estona mirant com dormia. Alenava fatigosament, semblava un nen cansat de la vida. Vaig fer-li un petó al front, vaig apagar el llum i vaig xiuxiuejar-li un adéu amb sordina. Lisboa s'emmirallava en la immensitat del firmament. Cada petita estrella era un diamant polit d'un collaret sense principi ni fi, caòticament perfecte. Jo estava massa desperta i no vaig fer cap a casa fins una hora després. Em vaig perdre pels carrerons estrets de l'Alfama, fugint de l'ampla veritat incòmoda. El Teix s'interposà entre la meva mágoa i l'infern. Vaig escoltar el riu i, mentre l'escoltava, vaig sentir les veus dels conqueridors i dels pirates, vaig sentir com ploraven les mares dels pescadors, vaig sentir la vanitat dels imperis, el brogit de les tempestes, l'enfonsament de les caravel·les, els xiscles dels nàufrags, el cant de les balenes... Sí, vaig escoltar el riu i, mentre l'escoltava, una atzabeja d'oblits m'embriagava... Em vas donar paraules i em vas toldre estremiments. Em vas regalar el Verb i em manllevares la Creu. Pleroma d'omissions, nafres de penombra, pàmpols esmorteïts, gavina de vidre. Em resguardares dels claus i perforares la ferida amb el teu ganivet de gel. M'estalviares la despesa per arruïnar-me la hisenda. Pàmpols d'omissions, nafres esmorteïdes, gavina de penombra, pleroma de vidre. Què farem ara amb tot allò que haguéssim pogut fer? La maragda dels teus ulls em forada la mirada. Hermètica gaubança sense tremp. Haig de dissimular que la passió m'abrusa. Una catedral de silencis escollits. Una cúpula de coralls. Un cloquer de perles vívides. Només em vas donar paraules... i et vas endur l'aiguardent. Lladre de somnis, bucaner de tresors femenins. Només em vas donar paraules... i jo volia la flama, la cremada, les cendres. Què farem ara amb tot allò que no vam fer? Només paraules. Res més. Te'n vas anar sense saber on anaves. Em vaig quedar sense saber qui era. A la platja de Naxos t'esperaré encara que mai no tornis. Encara que el teu veler es confongui amb la ratlla de l'horitzó. El meu lament es barrejarà amb el lament de les ones. Encara que totes les llunes em travessin el cor, t'esperaré. Ajaguda nua a la catifa de sorra. Collint cireres sota la pluja. Guarnida amb el lapislàtzuli... Sí, m'adormiré pensant que puc refer el trencaclosques... Orgullosa d'haver viscut ben a prop teu. Què vols que fem ara amb tot allò que no vam fer? Gavina esmorteïda, pleroma de penombra, nafres d'omissions, pàmpols de vidre. Em vas deixar paraules, sí, paraules que em fan de coixí, paraules que em bressolen. Paraules i records eterns. He malgastat la vida He fracassat en tot La floresta del meu cor És un laberint sense sortida He capgirat la puresa He malversat les intencions El laberint que sóc És una poncella closa He perpetrat els somnis He estavellat les il·lusions Només la teva lluerna brulla A la meva pregona foscor He dilapidat les joies He empenyorat els consols Amarga i agra consciència Amortallada de mots Només la teva presència inunda D'esperança aquest dolor Ofèlia: és massa tard I estic tan lluny... F. Fados, poemes, sensacions inexplicables que regalimen tristor. Ara Lisboa és un guirigall, una fanfàrria supèrflua, un punt de referència efímer. Espectacle i distraccions, pa i circ per a tothom. Pensament únic, anestèsia del sentit crític. Res d'això m'afecta. Sóc massa vella. Amors impossibles com idees abstractes, com utopies impracticables. N'hi ha prou amb haver estimat perquè l'amor existeixi. N'hi ha prou amb haver viscut perquè la vida sigui un camí meravellós. Fados, poemes, sensacions inexplicables que regalimen tristor. No sabíem què volíem... però sabíem que volíem alguna cosa. N'hi ha prou amb haver arribat per a saber que la meta existeix. I, més tard, l'assossec, el repòs del desig, la reravera clarivident, la pau perpètua. N'hi ha prou amb el silenci de després de l'amor. Amb el silenci que entendreix els neguits i amansa l'aurora. Silenci final de les coses que pertany als déus com l'origen misteriós de tota la cadena creada. Silenci alliberador. N'hi ha prou amb aquest silenci intraduïble, amb la blancúria inviolada del paper, amb la virginitat del desdir. Fados, poemes, sensacions inexplicables que regalimen tristor. Ara Lisboa m'embolcalla com una cel·lofana transparent. I sóc música a cau d'orella, fum que divaga fent filigranes, guardó tremolenc... I sóc transbord a l'Altra Banda, on totes les fiblades s'apaivaguen. Pulquèrrima desídia que m'emplomalla. N'hi ha prou amb la guitarra, amb la nit, amb la lluna. N'hi ha prou amb la vida... N'hi ha prou. Em costa arribar al desenllaç. He de ser forta. No és fàcil. Som-hi. Els esdeveniments es van precipitar. L'havia tornat a veure alguna altra vegada, molt d'esbiaixada. El seu aspecte indicava, sens dubte, la deixadesa en la qual s'havia submergit. Es desvivia només per escriure. A penes menjava. L'alcohol i el tabac, a poc a poc, li estaven rosegant el cos. Ell, sorrut, persistia en la seva grafomania, em continuava enviant poemes cada cop més obscurs, s'anava embromallant talment un cel que amenaça calamarsada. Fins que un atziac dia vaig rebre un telegrama on se'm comunicava que en Ferran havia estat hospitalitzat amb urgència. La nit anterior havia sofert un còlic hepàtic. Vaig córrer cap a l'hospital de Sant Lluís. De bell antuvi no me'l van deixar veure. El tenien en observació i no permetien visites. Estava desfeta. Ja feia temps que em temia una cosa així. Ara solament volia que se'n sortís, que recuperés la consciència. Una infermera em va cridar i em va fer passar a la seva habitació. El vaig veure prostrat al llit, amb els ulls oberts, amb aquella mirada que no podré oblidar mai, la mirada que m'havia robat el cor des del primer dia que el vaig veure a l'estanc del pare. Estava pàl·lid, esblanqueït. Amb un filet embleixat de veu, em va dir: Dona'm les ulleres. Vaig agafar-les de damunt la tauleta i les hi vaig posar. Com et trobes? -vaig inquirir- Et fa mal res? Em contestà que no amb un lleuger moviment del cap. Em vaig asseure a la vora del capcinal i li vaig agafar la mà dreta. Tranquil, ja veuràs com et refaràs i aviat tornaràs a ser a casa... -li deia. No, Ofèlia, això és el final. -va dir. I prosseguí: L'horòscop no s'equivoca. M'estic morint, ha arribat la meva hora. Immediatament vaig reaccionar: No diguis això, Ferran. No em facis patir. Et curaràs i anirem plegats a passejar pel Monsanto... M'has d'escriure encara molts versos, Ferran, no em diguis això... I em vaig posar a plorar sense remei, com si el món sencer se'm caigués a sobre, com si la meva impotència fos una llosa enorme... i jo una formigueta indefensa perduda lluny del formiguer. Aleshores vaig notar com ell m'agafava les dues mans i me les estrenyia amb força: Perdona'm, Ofèlia... Jo havia d'escriure... No sé què ens durà el demà... però vull que sàpigues que tu has estat el meu àngel... Perdona'm... -Van ser les seves últimes paraules. Les campanes van tocar les dotze del migdia. La llum del sol es filtrava a través de les cortines. M'envaí un llanguiment infinit. No volia, no podia desprendre'm d'aquelles mans... La gèlida boira de la mort s'apoderà de l'estança i el meu cor, enfosquit, s'enfonsava cada cop més en un oceà de sang agrumollada, en un mar de llàgrimes inútils. Va irrompre la infermera i em va fer sortir. S'havia consumat el sacrifici. S'havia consumit l'espelma. En Ferran ja no hi era. A la fi havia anat a raure a la terra dels somnis. Per fi descansava després d'haver peregrinat a través del procel·lós desert. El vam enterrar al cementiri dels Plaers. Va venir molt poca gent. La seva làpida només recorda dues dates: la de l'òbit i la del naixement. Al peu hi vaig deixar un gerro amb aigua que contenia un ram d'heures i flors de glicina. Que hagis trobat, Ferran, la pau que no vas tenir en vida. Que siguis al Parnàs dels escollits. He estat visitant la seva tomba un cop per setmana des que va morir. Mai no s'han assecat les flors. Mai no deixen de cantar els ocells quan sóc allí. L'endemà de l'enterrament vaig trobar a la bústia una carta seva. El cor em va fer un salt. Estava datada el mateix dia que ingressà a l'hospital. Era el seu darrer poema, escrit en anglès. El títol: What matters is just you. La traducció aproximada és aquesta: El sol joiós resplendeix, Els camps són verds i alegres, Prô mon pobre cor està subjecte D'allò que està molt lluny. Penjat només de tu i dels teus petons. Tant me fa si no em correspons. Tu ets només qui m'importa. Sé que la mar em somriu Sota l'assolellar estiuenc. Sé que llampurnen les ones l'una amb l'altra, Prô jo sóc molt lluny de tu i dels teus petons! I tot el que aconsegueixo és ser fidel a això. Tu ets només qui m'importa. Oh, sí, el cel és blau i esplèndid, L'aire i la llum es barregen, Oh, sí, amb quina calidesa... De qualsevol manera, Cap d'aquestes coses ets tu, Estic absent dels teus petons, La trista veritat és aquesta. Només m'importes tu. OFÈLIA Sí, el seu darrer poema. El seu darrer heterònim. La seva darrera empremta en aquest món que mai no va ser seu. No diguis res! No, ni la veritat! Hi ha tanta suavitat En el desdir-s'ho tot I entendre's bé -- A mig camí Del veure i del sentir... No diguis res! Deixa oblidar. Potser demà En un altre paisatge Diràs que fou debades Tot aquest viatge Fins on vaig voler Ser qui m'agrada... Però allí vaig ser feliç... Així que calla. És nit de Sant Joan. Hi ha lluna plena. Collirem les flors del magnolier. Ens beurem d'un glop totes les penes. Ballarem fins que surti el sol. Deixarem que l'amor ens faci ser allò que som. Escolto el renou que hi ha al carrer: petards, crits, música... De la finestra estant diviso la resplendor i la columna de fum d'una foguera propera. Estic sola amb el bagul. Ens hem fet companyia l'un a l'altre d'ençà que vas marxar, Ferran. Ell m'ha guardat els secrets durant tots aquests anys. L'he tornat a obrir i ja no el tornaré a tancar. És la nit de Sant Joan. Em coronaré de roses blanques. Beuré la flor d'aigua. Tallaré l'espígol. La lluna plena s'ho mira tot des de la distància. Agafo el bagul d'una nansa i l'arrossego cap al balcó. Pesa força. M'aturo, respiro, segueixo. És com si carretegés un cadàver, un gavadal de saudades que ja no són meves, que ja no són de ningú. He aconseguit treure'l a fora. La nit em saluda amb la seva escalfor còmplice. Estic decidida. Entro a dins a buscar mistos. Passo per davant de la teva fotografia. Torno a sortir. Agafo el darrer poema que m'enviares i li calo foc. Introdueixo el foli encès a dins del bagul obert. Els altres papers també s'incendien. La lluna plena continua impassible. No, aquesta nit no li demanaré cap desig. El bagul ja és una pira. Les flames ho inunden tot. Creixen i minven, espurnegen. Són la purificació de la matèria, l'homenatge suprem del meu despreniment. M'he assegurat que hi fos tot, que no quedés cap més paper teu enlloc. Estic dubtant si afegir aquest manuscrit al foc. No ho faré. Rebo així el meu solstici número cent. Estic fent la meva foguera particular. M'adono que el contingut ha cremat ràpid. Les restes de fusta del bagul encara flamegen. Hi ha un caliu d'enyors amagats. No sento cap disgust ni cap alegria. Ho havia de fer, això és tot. Ja està. A baix, la gent fa gresca. Les fogueres de la ciutat també s'estan apagant. La lluna és bella, molt bella, més bella que mai. Aquesta nit em sento fada, goja, meiga, xana... filla de Lilith. Ja no hi ha flama. Només la fosca cendra que taca la memòria i una flaire bruta, ben poca cosa. No penso res. He deixat que es consumeixi la vida, el bagul, aquest instant precís que ja no hi és... Ja no m'importa res. M'he buidat del tot i sóc lliure. Les gotes de pluja comencen a mullar-me els cabells. Ara la lluna s'ennuega i es fa esmunyedissa. Sí, està plovent sobre Lisboa, sobre les teulades, sobre les llambordes, sobre el Teix, sobre l'Oceà, sobre totes les cendres de les nostres fogueres... Plou sobre el vestigi de la teva absència, sobre el paper cremat i moll que ja no ets. Em deixo amarar per l'aigua. Els carrers són deserts. Plora la lluna. Jo ja no ploro. Tanco els ulls i et veig a la finestra. Tu em mires i somrius tímidament. Ficçao num palco sem tábuas Vestida de papel seda Mima una dança de mágoas Para que nada suceda MÍSIA GLOSSARI Al llarg del text hem destacat amb cursiva certs termes o expressions característiques que ens hem estimat més no traduir perquè llur valor semàntic va més enllà d'una simple definició de diccionari o d'una forçada perífrasi. Es tracta de mots amb connotacions molt arrelades en el subconscient portuguès, fins al punt que podríem dir que determinen l'ànima profunda d'aquest poble. SAUDADE: Record suau i trist causat per l'absència d'una persona, de la Pàtria, d'una època feliç... que va acompanyat d'una pena entranyable i, alhora, d'un desig de recuperar allò que hom s'ha perdut. La complexitat d'aquest sentiment inclou un caire fatalista: el saudoso (persona que pateix la saudade) viu més en el passat que en el present i és conscient de la pèrdua irreparable d'allò que enyora. Aquest vocable ha generat, fins i tot, una concepció filosòfica típicament portuguesa: el saudosisme. Des d'un punt de vista col·lectiu, la saudade nacional és l'enyorança d'una època gloriosa malauradament perduda: la de l'Imperi Portuguès dominador dels oceans, la dels mítics conqueridors... Es podria traduir per nostàlgia, enyorament, melangia, migrança, morriña (gallec). FADO: Cançó popular portuguesa. És la saudade feta música. Prové del mot llatí Fatum (Fat, Destí) i canta les passes perdudes d'un amor passat, irrecuperable... La fadista clàssica més reconeguda ha estat Amália Rodrigues (morta recentment). En l'actualitat és MÍSIA la millor representant d'aquest gènere musical tan particular. Molt recomanable com a banda sonora de la novel·la. MÁGOA: Amargura, disgust, pena... En català existeix un verb proper: magolar (ferir, macar, danyar), però cal tergiversar el seu sentit físic per una accepció més psíquica. Estar magoado és trobar-se magolat per dins, afligit, disgustat. LUAR: Resplendor de la lluna, lluor peculiar i misteriosa que produeix aquest astre noctàmbul. L'expressió també es troba en la llengua gallega. La moonlight portuguesa inclou significats màgics relacionats amb el pleniluni i els cultes lunars... que afecten directament l'estat d'ànim i l'equilibri psíquic. Darrer poema [Antoni Ibàñez] Si vols comprar el llibre